Aquesta vegada no vaig poder ser finisher d’un nou repte, d’una nova distància, d’una nova il·lusió. Aquesta vegada no va poder ser!!!
Tot va començar quan amb el meu company d’equip Adrià Vendrell, vam comentar el calendari que ens havien passat els de Marnatón, on aquest any celebrarien un nou format amb la Copa Marnatón. Ens vam fixar amb la travessa de Tossa de Mar - Sant Feliu de Guixols, on es tindrien que fer uns 11 km per tal d’assolir el repte.
El fet que l’any passat féssim els 10 km de la Marnatón de Sitges, ens va engrescar amb més seguretat que l’any passat en provar de fer aquesta cursa. Així que amb les hores que teníem lliures, anàvem fent els entrenaments que creiem oportuns per poder afrontar aquest nou repte. Els dies van anar passant fins que va arribar el cap de setmana esperat.
 |
| http://www.marnaton.com/es/retos/reto2.aspx |
Recordo que desprès d’una jornada llarga de treball, a les 19:30 hores del divendres 29 de juny, empreníem camí cap a Sant Feliu.
Nervis i estrés acumulats durant la jornada laboral, es multiplicaven pel sol fet d’acabar d’arreglar les bosses i pensar que no ens deixéssim res per tal de poder marxar. Finalment, tot a dins el cotxe i de camí a la busca d’una nova fita.
Ja iniciat el viatge, amb l’Adrià varem comentar moltes coses, nous reptes, sensacions, com afrontaríem la travessa de l’endemà, però el que més ens preocupava, era saber si arribaríem a l’hora per poder anar a buscar el dorsal, xip i casquet per la cursa. El que estava clar, que la cosa aniria molt justeta de temps.
Finalment vam arribar a Sant Feliu a l’hora que tancaven l’entrega de dorsals, i tot caminant pel Club Nàutic de Sant Feliu, ens vam trobar la gent de la organització i ens diuen que per aquell dia ja havien tancat la paradeta, que ens esperarien l’endemà ben d’hora per donar-nos els elements de competició. Vist tot això, després de córrer una mica, vam agafar les bosses indignats i cap a l’hotel, que per sort estava molt proper a la zona de sortida.
Després d’un sopar a base de carbohidrats, cap a dormir!!!
Ja de bon matí, ens varem llevar amb els nervis a flor de pell, ja que el neguit i l’emoció per dur a terme aquell repte ens corria per tot el cos. Eren moments de rituals, un bon entrepà de nocilla, i les visites al confessionari.
Quan ho varem tindre clar, vam deixar l’hotel i vam anar a buscar els dorsals a la zona d’arribada. Allí, una vegada vam tenir el xip i el casquet, ens varem desprendre de la roba que portàvem, i ens vam enfundar el neoprè fins a la cintura. Nervis i una sensació de temor em van començar a romandre pel cos, ja que els 110 nedadors teníem que pujar en un vaixell, el qual faria el recorregut que teníem que fer en breus instants, però a l’inversa.
Ja tots a sobre el vaixell, aquella embarcació va sortir del port de Sant Feliu rumb a la zona de sortida. Aquest viatge marítim va durar uns 45 minuts, on vam poder visualitzar una mar no gaire tranquil·la i bastants punts de referència (un factor molt important pel sol fet de tenir punts clau en l’orientació a dins al mar).
 |
| Recollida de dorsals. Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook) |
 |
| Pujant al vaixell. Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook) |
Aquell temor que tenia va fer acte de presencia en els últims 15 minuts de viatge, ja que em vaig començar a trobar malament per culpa d’un mareig. Primerament vaig començar a tenir fred, i de repent una suor freda va envair el meu cos. Una suor que en breus instants va començar brollar com si fos una font natural del Pirineu, deixant el seient d’aquella embarcació ben molla on tot seguit em vaig posar blanc com la neu, i on el cap em bombava a cops de martell. Aquest mareig, em va fer vomitar, em va fer agafar unes tremolors i em va fer perdre bastant les forces, ja que tant les cames com els braços em tremolaven i no em podia sostenir en peu. La panxa i el coll eren altres parts del cos que em feien mal pel sol fet de vomitar. Realment, van ser uns moments d’agonia, moments de dubtes, moments de no saber que fer, i el moment de veure que vam arribar a la zona de sortida.
Tenia ganes de sortir d’aquell vaixell, però on tenia anar? Allà només hi havia aigua salada i un mar immens!!! Millor em quedava en aquella embarcació i deixava el repte!!! Però que tenia que fer? Tornar a Sant Feliu amb aquell vaixell que em va deixar marejat com una sopa? Ufff, això em va semblar pitjor!!! I tot pensant aquestes coses em va venir a veure l’Adrià preguntant-me com estava, i dient-me que si em tirava a l’aigua a lo millor em refaria. Aquelles paraules em van fer decidir de tirar-me a l’aigua, i de començar aquella cursa amb molta més calma del que volia.
Ja entre el km 5 i 6, el mar és va començar a fer una mica més intransitable ja que l’onatge anava creixent, i la corrent anava en augment. Una corrent en contra que feia del meu esforç, un acte inútil donat que no avançava. Si que estava gaudint del que veia sota l’aigua, si que estava gaudint del que feia, però les forces anaven minvant i la meva velocitat també, fent que en alguns moments em donés la sensació de que anava enrere en lloc de endavant. En aquells moments el cap va començar a fallar, m’estava repetint de que no podia, de que no tenia forces, i de que el braç dret cada vegada em feia mal. Pensant això, i veient que les embarcacions dels avituallaments no apareixien, em vaig començar a desanimar, anava arrastrant el braç dret sobre l’aigua, i no estava nedant còmode. Les forces em van fallar, i el cap també, ja que en un instant vaig veure que ja no tenia ganes de nedar. Però que tenia què fer??? Tenia que continuar, ja que la paraula abandó no entrava dins la meva ment, així que endavant!!! Però ja no podia, el cap no em deixava continuar, ja que a les 5 braçades tornava a pensar que no podia, així que pels vols del km 8 vaig prendre la decisió d’abandonar.
 |
| Situació a la zona de sortida. Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook) |
Així que ja flotant dins l’aigua, em va donar la sensació de que em trobava millor, tot donant-nos ànims amb l’Adrià van donar el tret de sortida, i així que vaig posar el cap sota l’aigua i vaig començar a nedar. Un, dos, tres i respirar, un, dos, tres i respirar, vaig agafar un ritme de creuer força tranquil i còmode. La sensació de mareig em va marxar, però estava fos, no tenia gaires forces, i allí estava, fent una braçada i una altra, i així vaig començar a fer camí. En aquells moments pensava que allò era constància, anar fent, i veia que anava tirant i que el ritme que portava anava incrementant una mica, ja que estava gaudint d’un mar amb una aigua transparent on podia veure tot el fons marí, els bans de peixets, les roques, les algues, i que tot estava en moviment per la mica de corrent que hi havia. Aquesta tranquil·litat que em transmetia l’entorn em va fer tirar, i el veure que amb molt poc temps arribava al primer avituallament, encara em va fer creure amb les meves forces, però més endavant em trobaria la dura realitat!!!
 |
| Nedant pel Mar Mediterrani. Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook) |
 |
| Moment de soletat dins un mar immens. Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook) |
Aquella embarcació de la Creu Roja ens va dur a 10 nedadors i a mi, cap a la platja de Sant Feliu, i allí vaig poder veure arribar als altres valents que van tenir més collons que jo, fins que de repent vaig veure el meu company i amic Adrià!!! Ell sí que era un finisher!!! Tot i que el vaig veure sortir de l’aigua una mica descol·locat, en cosa de segons ja estava rient, i em vaig començar a alegrar molt per ell, i jo estava content però a l’hora estava enfadat amb mi mateix per no haver pogut donar més de mi. A continuació ens vam posar a comentar com havia anat, i de lo difícil que estava la mar, tot recuperant-nos amb un bon avituallament a la sorra d’aquella gran platja. Després d’uns minuts, vam decidir d’anar-nos a dutxar i deixar-ho tot preparat a dins el cotxe, ja que ens esperava una botifarrada preparada per la organització, així que en cosa de minuts, vam deixar-ho tot enllestit!!!
Vam anar a aquella botifarrada per refer encara més les forces, i va ser en aquell instant, on van començar a fer l’entrega de premis dels valents que van acabar. De sobte el nom de l’Adrià es va sentir pels altaveus (aquella bèstia de Cervera amic i company meu, havia quedat tercer en la seva categoria!!!), ufff, aquells moments van ser fantàstics, i em vaig alegrar molt en veure el meu company al tercer calaixó d’aquell podi!!! Realment, aquell instant em va fer oblidar lo malament que ho vaig passar, i vaig pensar que en alguna altra ocasió la cosa aniria millor.
Al final aquella cursa és va acabar amb aquella botifarrada, que quan es va finalitzar l’acte, vam agafar el cotxe i cap a les nostres terres.
 |
| Ja tot enllestit, i amb la bèstia marina de l'Adrià |
 |
| Botifarrada amb uns nous amics aquatics. Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook) |
Bé!!! Després de tot aquest escrit, no se si us heu pogut fer la idea del que vaig passar, però el que us vull dir, que aquell dia no va poder ser, però estic segur de que a la propera ho faré millor!!!
Salut i cames!!! Gassssss!!!!
