ALTRIMAN, festival del triatló 10,11 i 12 juliol 2015

Ja fa uns anys que vaig trobar la web d’aquest festival del triatló, on durant tot un cap de setmana feien totes les distàncies en triatló.

Vaig veure que és feia un triatló distància Ironman, i el primer que recordo és que em va encisar la idea i em vaig dir a mi mateix que el volia fer.

Després de pensar-ho vaig dir-me que això era molt dur, que no tenia tanta experiència i no estava prou preparat per atacar tota aquella magnitud, i que les coses s’han de pensar i estudiar bé, quedant-se així la emoció i les ganes d’intentar conquerir aquest triatló en un estat latent.

Tot i aquesta reflexió, fa cosa de un mes i mig tots els factors externs que envolten el meu dia a dia és van alinear formant un núvol de motivació, fent que la improvisació i les ganes de córrer em fessin agafar l’ordinador i inscriure’m en aquest triatló de gran duresa.

De sobte torno a pensar que això és molt dur, però ja estic inscrit, i ja he fet algun ironman!!! Em queda molt poc marge de maniobra i intento organitzar-me el dia a dia per entrenar i preparar de la millor manera possible aquest triatló.

Els dies han passat molt ràpid, i el cap de setmana de triatló ja ha quedat enregistrat dins la nostra ment i el nostre record.

La setmana prèvia al triatló comença amb ganes i desig de que això arribi ja, però les converses fetes amb amics i coneguts m’originen un cert dubte i temor a que potser no acabaria, ja que els entrenaments han estat justos i em dona la sensació de que no he fet bé la feina. Ja tenia el “Canguelo” a sobre!!! Tot i això, també tenia alguna cosa dins meu que em deia que allò era possible, que tot és a base de ritmes una bona hidratació i alimentació, així que em centro amb el que jo considero bàsic i ja és veurà que passarà.

A les portes d’un gran cap de setmana, la Eva Godia, la Rosa Milla, el Jordi Montraveta i jo partim direcció territori ALTRIMAN.

Arribem pel matí i el que fem és anar a visualitzar part del circuit de bici, on la Eva i el Jordi faran el primer test al Col de Pailhères. Calor brutal, i un port impressionant. M’entren ganes de que arribi la cursa per poder-lo pujar..., després de dinar ja estem a la zona de transició i absorbint tot l’ambient de triatló a la zona del llac. Deixem les bicis al bike park, assistim al briefing i a la pasta party... una cosa rere l’altra!!! Això ja comença a ser estressant ja que no parem en cap moment, i a les 10 de la nit cap a dormir.

Dissabte 11 de juliol de 2015. Són les 3:30 hores del matí i m’he llevat per començar tots els preparatius abans d’intentar atacar el temible Ironman dels Pirineus (ALTRIMAN), el menjar, les bosses i les botelles amb suero ja estan apunt. L’Eva, la Rosa i el Jordi encara dormen, i jo començo a esmorzar i beure per posar gasolina al meu cos. Intento no fer gaire soroll per no despertar-los, però en cosa de minuts el temps se’ns posa a sobre. A les 4:15 els desperto, ja que en 15 minuts hem d’anar cap al llac... tranquil·litat i nervis a la vegada em recorre per dins el cos, i amb la fresqueta matinera ens dirigim al bike park.

Encara està tot a les fosques i acabo de preparar tot el que necessito dins la caixa de transició, inflar les rodes, vaselina i neoprè... Em pregunto si ja estic apunt, de si ja ho tinc tot, i de si estic preparar per tot això!!! ... els nervis estan present, però em dic a mi mateix que comenci amb calma, neda tranquil, i ja s’anirà veient com va tot mentre ens dirigim a la zona de sortida.

Això ja ho tenim!!! En breu sortim!!!

Estic a la vora del llac, on el Jordi, l’Eva i la Rosa em donen ànims!!! Brutal!!! S’accelera el cor i l’emoció. Estem a les fosques, només veiem llums del poble de Metalame al davant, l’ambient és de cridòria i temor... de sobte podem visualitzar a l’horitzó una llum rotativa i taronja. És el nostre far, la nostra guia que fa acte de presència dins la foscor... Ufff, que lluny!!! Ufff, això ja està apunt!!! Faig l’últim sospir i ens donen el tret de sortida!!!

Sortida!!!

S’obren unes bengales de color vermell que ens obren camí, i ens tirem a l’aigua... Ohhhh, però que calenta que està aquesta aigua!!! I quina sensació més rara però agradable a la vegada, no veig res, només la llum del fons i els estels al cel, i amb la sensació de flotar molt. El més sorprenent és que no ens estem amuntegant, tot està sent molt net!!! Al·lucinant!!! ... agafo ritme de creuer, em sento bé i arribo a la primera boia per girar i encarar molt ràpid la segona. Quan giro amb aquesta puc començar a veure que el cel s’està aclarint, ja comença a clarejar el dia i la visió del que estem fent comença a agafar forma, però de sobte veig que una boira espessa s’està col·locant sobre el llac. Serà aquella situació climatològica que ens havien dit que passava però que rarament passaria?... bé!! intento continuar amb el meu ritme i agafo la referència d’unes llums del fons per intentar anar el més recte possible. Em sento bé, però em dona la sensació que aquesta boira està anat molt ràpid i amb cosa de minuts la tenim posicionada sobre tot el llac. No és veu res!!! Acollonant!!! La sensació d’estar en una pel·lícula de por s’instaura dins el meu cos, això és molt delicat!!! Què passarà ara?? Continuo nedant intentant anar cap allà on creia que tenia d’anar, però no és veu res!!! Ufff, calma i ves fent!!! De sobte a uns 5 o 6 metres em surt una llum verda!!! És una embarcació de la organització, i em fa senyals de rumb. En cosa de 5 minuts veig les banderes vermelles a uns 20 metres i surto de l’aigua... Què està passant??? Anem sortint de l’aigua i ens estem quedant allí parats. La organització acaba de parar la cursa!!! Osti tu!!! L’organització entra dins el llac amb embarcacions per acabar de treure la gent de dins, és sorprenent!!! És que no es veu res!!! Ens fan anar a la zona de transició i ens ubiquem davant de les nostres bicis. Fan recompte de personal i sembla que n’hi ha alguns que els treuen a l’altra punta del llac. No sabem que passarà i que farem, allò està parat!!! S’olora nervis i neguit per part de la organització, i mentres tant, nosaltres allí passant un fred de la ostia.

Ens acaben de parar la cursa!!!

Esperant a fer el recompte de participants amb una mica de fred.

Quina putada!!! Em falta fer la segona volta de natació i jo ara no em torno a posar dins l’aigua!!! Això és molt perillós!!! No és veu res!!!

Després d’una hora allí parats, i amb tots els participants ja ubicats, la organització ens diu que som nosaltres els triatletes que tenim que triar que volem fer!!! Ens diuen que farem una votació a mà alçada per nedar 750 metres, o córrer 1 km abans d’agafar la bici... Ufff, la gent s’està escalfant!!! ... Què faig?? Què trio?? Vull nedar per que això és un triatló, però aixeco la mà per dir que prefereixo córrer el km ja que la situació és molt perillosa. Finalment la votació escollida és la del km, així que ens diuen que ens eixuguem i que en 10 minuts ens donen una altra sortida.

Tranquil·litat i calma és el que estic notant. Deixo tot preparat per córrer i poder agafar la bici el més ràpid possible. Aprofito per menjar una mica i així evitar cap baixada de sucre que em pugui venir anticipada i em col·loco altra vegada a la línia de sortida. Comentem la jugada amb els participants mentre esperem un altre tret de sortida, i bang!!! Ja hi som de nou!!! Comencem a córrer amb molta calma sota la boira, i tot i que al sortir de l’aigua fa una hora i tres quarts feia molt de fred, jo ja començo a suar de valent!!! Al final acabem fent 2,5 km i amb un obrir i tancar d’ulls fem la transició de bici super ràpid... ara ja hi som!!! el més delicat de la cursa comença ara!!! 200 km amb 5000 metres de desnivell!!!

Inici de la bici!!! Sembla que estic content!!!

Els primers km són d’ubicació, ja que només sortir ja tenim una pujada suau que ens està col·locant cadascú al seu ritme. Tot i això, veig que és formen molts grupets de gent i en principi no podem anar a roda. Ara sí!!! després d’un fals pla iniciem el primer port (Coll de la Llose) on torno a suar de valent en aquest asfalt ample i mantingut. Al arribar a dalt, ens tanquem en una vall molt tancada i baixem per una carretera molt estreta i perillosa, però a la vegada espectacular pels tallats i les vistes. Tot i veure aquesta gran bellesa, ja fa una bona estona que el meu cap només pensa en portar bé el tema del menjar i beure, fent que no acabi de gaudir aquest circuit. Una altra cosa que m’està fent la guitza, és que el fet de parar la cursa, jo contava agafar la bici uns tres quarts d’hora abans de la que ho he fet, originant així un temor per veure si passaria el primer tall a peu del tercer port.

Aquests factors m’estan angoixant i al veure que començo a pujar el segon port (Coll de Creu) i els ritmes han començat a baixar, el meu cap comença a fluixejar.

La pujada d’aquest port també és per carretera estreta, però amb algo de vent de cara. Estic pensant massa amb aquestes altres coses i no estic observant el que m’envolta. Tot i això, no paro de pedalar. La baixada del port és ràpida i menys perillosa que l’altra, i al arribar a baix, encarem un pla baixada on em sento més bé. Tot i això estic molt pendent del temps, i arribo a la població del primer tall (Mijanès) a 20 minuts de l’hora de tall.

Em sento esgotat i acalorat. Estic al peu del tercer port (Coll de Pailhères) i només porto 70 km. Menjo una mica i afronto aquest tercer port començant amb una pendent considerable i constant entre el 8,5 i 10,5 %. La ment encara no està tranquil·la del tot ja que el ritme de pujada és molt lent, em sento pesat i no se m’ha posat bé el menjar, em fa mal l’estomac, tinc molta calor i estic suant molt. El fet d’estar pensant que he arribat molt just al tall, la pujada és fa molt llarga... No em sento còmode i els dubtes d’arribar al següent tall van incrementant... Veig que el cap m’està fent una mala passada, però em dic a mi mateix que quan arribi a d’alt decidiré el que faig.

Al final està sent una pujada agonitzant, no he vist res, i pensar que ahir amb el cotxe em va encantar tant aquest port. No l’he gaudit, i a falta d’un parell de km em dic que a d’alt ho deixo, abandono!!!... a falta de 100 metres sento les veus del Jordi i de l’Eva, m’estan animant com mai, venga Xavi, somiiii, tu pots, vaaaaa!!!... en aquest moment se’m encongeix el cor, i un parell de llàgrimes em cauen del ulls... ells m’estan animant i jo penso en abandonar!!! Què faig? Els hi dic que no puc? Que no vull continuar? Que ho estic passant malament? Els miro i ells estan alegres de veure’m allí a d’alt i em continuen animant amb un entusiasme brutal... per moments torno a tenir dubtes!!! Allò d’abandonar ja no ho tinc tant clar... quan arribo a d’alt de tot, paro a l’avituallament i els hi dic que això no va com hauria d’anar, i ells em diuen que això és ara, que després de la baixada ho veuré diferent... m’animen, i molt!!! Mentre passa tot això, i la meva ment només fa que donar tombs a tot i a res a la vegada, agafo líquid de l’avituallament i m’assento al terra uns 10 minuts... Veig que ells perceben que no estic bé, però continuen animant-me. GRÀCIES!!! És el que penso i no els hi dic res!!! Finalment em dic, continua, i si no pots arribar al tall almenys ho hauràs intentat... així que torno a pujar a la bici, ells m’animen de nou, els miro, els intento somriure i em tiro port avall.

El moment més crític de la cursa!!! Sort dels ànims!!!

Mentre baixo, penso amb ells, amb els ànims, i recordo també el bé que ens ho varem passar per setmana santa per aquestes terres amb els del triatló de Cervera. Em relaxo, i deixo que el cos sigui el que em digui el que vol fer!!! Començo a mirar el paisatge, les corbes i l’aigua que baixa pels vorals... De cop ja no penso en res, només pedalo i miro el que tinc al davant. Deixo en un segon pla el rellotge..., resulta que ja he acabat la baixada i ja em veig pujant el següent port (Col de Chioula). Em començo a sentir bé, tinc ritme de cames i començo a agafar ciclistes que comencen a tenir el “Pajaron mental”. Això encara m’anima i començo a traçar les corbes per retallar i pujar amb velocitat!!! Jajajaja, em sento viu, alegre, amb forces!!! I pensar que volia deixar-ho? Però si ara arriba lo bo!!! Pujo, baixo, miro el paisatge, observo com els tractors dels pagesos treballen i recullen la infinitat de farratge que tenen. Aigua, verdor i més tractors!!! Mira aquest com sega!!! El terreny de cursa està sent favorable amb un puja baixa controlable, i de repent... “Zasca”!!! què es això? Jajaja, un muro??? Això ja sembla la clàssica dels murs!!! Tres Albió junts!!! Quan els hi digui als de Cervera “fliparan”!!! Començo a pujar i veig que tinc cames per tirar... torno agafar més gent, i jo cap amunt... ara el terreny és per carreteres estretes al igual que el segon tram de la clàssica... recordo i comparo una mica el circuit, i cada vegada em sento més bé. Això continua sent un puja baixa amb uns ascensos i descensos de 3 a 6 km que teòricament van castigant però on jo ara mateix em sento agust. Em dic a mi mateix, gaudeix, gaudeix tot el que puguis d’aquest circuit impressionant!!!

Ara arribo a peu d’un altre mur, el de Carcagnères, i que és el que em trobo? Dos Savallà i dos Rubinat junts... jojojo, com tiba tot això!!! Aquí torno a passar més corredors i veig que el meu ritme de pujada és alegre... només tinc ganes d’explicar-ho als companys del triatló de Cervera, fent que m’ho estigui passant bé... després d’aquest mur, vindrà algun altre portet assequible i un tram de fals pla amb pujadeta fins a la zona de transició. Veig que això ja ho tinc quasi superat i m’animo una mica més. Els darrers 15 km puc portar un ritme de 30 a 35 km/h i això encara em dona més ales... em sento bé de cames i ara torno a mirar el rellotge per observar que arribo amb 40 minuts per l’hora del tall. Finalment faig la transició i allí em trobo el Jordi un altre cop que m’anima amb molta més força que abans, i fa que comenci a córrer amb la ment clara i segura de saber que ho acabaré, estic convençut.

El circuit ja el tinc estudiat prèviament on els primers 10 km són planers per un terreny boscós, corriols i camins de grava. Els següents 10 són de pujada asfaltada on tindrem que pujar uns 600 metres de desnivell i on girem d’alt un llac per tornar pel mateix costat fent que els altres 10 km siguin de baixada. Per acabar els últims 10 km són de pla altre cop per camins de grava i corriols sotabosc, amb la peculiaritat de que els darrers 2 km s’ha d’anar pujant fins al poble per camí de grava. Sabent tot això la tàctica ja estava feta!!! Intentar córrer i portar un bon ritme els primers 10, caminar fins la mitja marató per intentar córrer fins al 30 i aguantar com sigui fins a meta. Així que començo a córrer amb aquest propòsit... sembla que aguanto bé el ritme de 6 minuts el km i agafo confiança. Confiança que m’augmenta quan passo per la població de Les Angles, i veig l’Eva, el Jordi i la Rosa que m’animen al veurem passar!!! Em pregunten que faig allí, i que era allò de voler plegar al Pailhères!!! Jajajaja, em fan broma i m’animen encara més, i ara si que els hi puc agrair amb un gran somriure ja que em sento molt bé. El fet de veure’ls em donen més energia.

Ànims!!!

I més ànims!!!

Començo el tram de pujada i vaig compaginant el córrer amb el caminar, poden observar que els ritmes estan sent força estables i no perdo gaire temps vist el que ja portava fet. A mitja pujada torno a veure el Jordi que m’anima, i em diu que la Rosa i l’Eva m’esperen a la part de d’alt on fem el gir.

Mentre vaig pujant, observo que ens estem endinsant en un bosquet dens i les vistes comencen a ser molt més agradables. Ja a falta de 150 metres per girar, la Rosa i l’Eva m’estan esperant i al veure que arribo ja comencen a cridar, venga va!!! Que ja ho tens això!!! Mira quin llac més “xulo” hi ha aquí al costat!!!... observo el paisatge, i realment arribar allí, sentir com t’animen i veure aquella tranquil·litat de vegetació, fa que hagi valgut la pena l’esforç per pujar tant amunt. Miro el rellotge i veig que porto 2:14 hores a la mitja marató, i això encara fa que m’animi encara una mica més!!!

Ara a girar i acabar la segona mitja marató!!!

Ja amb el gir fet continuo compaginant el córrer amb el caminar, i quan la baixada és fa més pronunciada em llanço a córrer de nou, fet que quan arribo a baix hagi quedat una mica tocat muscularment i que en lloc de córrer, tingui que començar a caminar. Em falta anar a l’altre costat de llac i tornar per encarar meta, però al no poder córrer el temps comença a passar sense jo poder avançar veient com es va fent fosc. Tardo una hora i mitja per arribar a l’altre costat i ja és de nit, sento que les cames estan buides però estic tranquil, veig que acabaré aquesta immensitat de triatló i això m’agrada, em fa entrar coratge per superar metre a metre aquest gran repte. Quan giro al pla per tornar cap al poble m’entra un sospir d’energia i començo a córrer de nou, m’estic agradant i l’autoestima em puja una mica més. Agafo un bon ritme de nou i començo a tirar.

Després de córrer dins la foscor veig les llums del poble de Les Angles a tocar, i a 150 metres del poble sento una veu que em crida, Xavi ets tu? Caram!!! És l’Eva!!! Ha baixat a rebrem per acabar de fer els últims metres al meu costat!!! Quina il·lusió!!! Això sí que és gratificant!!! Comença a córrer al meu costat i em va animant per acabar de veure com creuo la línia d’arribada després de 16 hores i 18 minuts de temps oficial, sent finisher d’un gran triatló.

Entrada a meta!!!

Tot i aquest temps oficial he de comentar que la part de natació l’organització no l’han contat, així que si contem els meus 35 minuts de natació, he de dir que el meu temps final ha estat de 16 hores i 53 minuts.

Finisher!!!

Foto Finishers 2015 feta per la organització

Ara sí!!! puc dir que sóc Finisher i he entrat a la història de l’Altriman!!! I el que ha entrat també a l’història de l’Altriman és el Jordi Montraveta, que el diumenge 12 de juliol, ha participat al triatló Sprint, fent una autèntica cursa, i on m’ha fet viure un autèntica eufòria i adrenalina per veure com creua la línia d’arribada en segona posició, demostrant la gran estrella i persona que està fet!!! Enhorabona xaval!!!  

Què gran Montra!!! Ets una màquina!!!

Finalment, la conclusió a la que arribo és que ha estat una experiència impressionant, que aquesta cursa és recomanable al 100% però amb tot un grup d’amics per anar-nos animant mútuament, que la presència de persones que t’estimen i t’animen fa que encara donis més de tu psicològicament, i que físicament has de portar un mínim.

Estic molt content per tot, per sumar un altre triatló, i sobretot per compartir-lo amb l’Eva, la Rosa i el Jordi, als que us he de donar les gràcies i als que us estic molt agraït per donar-me suport en aquells moments de debilitat mental. Sense vosaltres no ho hagués fet, estic segur!!! Gràcies de tot cor, especialment a tu Eva!!! 

Un, dos, tres... comencem de nou!!!

Què és això d’escriure en un bloc? Ufff, ja fa molts dies que no ho se. La idea de remarcar i explicar les sensacions i les vivències encara està present en la meva ment, però la vida, el dia a dia, i el poc temps que tinc per posar-me davant de la pantalla han fet que aquest bloc hagi perdut una mica de vitalitat. Això no pot ser!!!

Meta del meu 4rt Ironman

Meta Infern Balaguer

Durant aquests darrers mesos potser he estat parat informàticament parlant, però encara he fet alguna que altra cursa on els sentiments i les emocions m’han posat la “piel de gallina” dins la meva experiència esportiva, com va poder ser el meu pas per la línia d’arribada en el meu quart triatló de distància Ironman a Gandia (València), ser altre cop finisher en el meu tercer triatló infern de Balaguer, el trail o cursa del meló d’Artesa de Segre, compartir una gran jornada de ciclisme amb uns grans amics a la gran fondo Tarragona, i fer podi en la bike orientació a la festa major d’Agramunt abans d’acabar el 2014.

Gran fondo Tarragona

Ara pel que fa aquest any 2015, he de dir que he començat les primeres curses molt ben acompanyat, compartint bons moments d’entrenament i de cursa amb una gran esportista com és l’Eva Godia.

Amb ella varem participar el passat 18 de gener a la cursa de l’Oli de Borges Blanques, una cursa de 10,3 km que varem fer junts en tot moment i que hem va encantar fer-la al seu costat per enfortir més els lligams i complicitat entre els dos, per tractar-se de ser la primera cursa que fèiem colze a colze.

Va ser una cursa on la primera meitat tenia tendència a pujar i l’altra meitat a baixar, on varem intentar portar un ritme progressiu de menys a més i així poder controlar la cursa. Al inici les sensacions i l’objectiu era intentar controlar un ritme alt però a la vegada lo suficientment baix per poder incrementar el ritme i la velocitat en el segon tram i que les cames poguessin respondre al 100%, i així ho varem fer!!! Al final varem incrementar els ritmes i la velocitat amb el suficient control per arribar a la meta amb uns 49 minuts i amb les sensacions de que se’ns havia fet el circuit curt, però que ho havíem gestionat perfectament.

Cursa de l'Oli

També varem participar el passat 8 de febrer a la cursa de muntanya SanRunmon de Sant Ramon. Aquesta cursa de 20 km ens portava per indrets i paratges de la Segarra que enguany tenien un regal fet per la natura i la climatologia. La gran nevada que varem tenir a principis de febrer va enfarinar tota una Segarra deixant corriols, camins i bosquets tots nevats, fent d’aquesta cursa una jornada esportiva per recordar.

Tot i que al matí a primera hora el fred ens calava per tot el cos, l’aire gèlid ens deixava les galtes vermelles i els llavis tallats, tots els allí presents varem prendre la sortida amb ganes de gaudir al màxim d’un circuit fabulós. Doncs allí, l’Eva i jo varem començar una cursa igual que la de Borges, de menys a més. Assegurar un ritme fàcil al inici i vigilar amb les plaques de gel que estaven amagades al costat de la neu, i així van anar passant els km, gestionant els ritmes i els avituallaments per a que no ens agafes cap “pajara”. Al final ens ho varem passar genial, i després d’unes 2 hores i 28 minuts, la línia d’arribada ens estava esperant amb un gran ambient i molt bona gent. Lo més bo però, va ser el super entrepà que ens van donar al acabar, on aquells 50 cm de barra de pa ens van posar altre cop amb energia pura, jijiji.

SantRunmon

Pel que fa al 15 de febrer vam anar a la mitja marató de Barcelona. En aquesta ocasió només corria jo, però l’Eva em va acompanyar per animar i cridar ben fort i així donar-me suport moral i energia.

Ja sabia el que era córrer la mitja de Barcelona, i també era conscient de que volia anar de menys a més, així que entre tanta gent també resultava difícil no deixar-se portar pels altres. Doncs amb un gran desig per fer-ho bé, vaig anar calcant els parcials i això em donava energia i satisfacció pel que estava fent, tot i que en el km 15, vaig tenir que prendre la decisió de tirar de gels ja que les sensacions de baixada de sucre eren evidents, i això al final em va poder passar una mica de factura estomacalment parlant, ja que després de prendrem el gel, no vaig anar del tot còmode. Al final però, crec que va ser una bona experiència i un bon entrenament de cara a properes competicions, on vaig poder acabar els 21 km amb un temps de 1:32:32 hores.

Meitat de cursa, mitja marató Barcelona

Molt content per tot plegat, i especialment per la gran companyia i els gran ànims de l’Eva. Gràcies!!!

I ara, després d’uns dies d’entrenament tant amb bici de carretera com de btt, compartint jornades amb els amics de Balaguer i Cervera, hem arribat aquest cap de setmana on tornarem anar a pedalar per terres de la noguera a la Noguera Bike Race de demà diumenge. A veure com anirà!!! 

L’ironman del desierto??

Un autèntic desert, una il·lusió, NOOOOO un miratge!!!!

A principis d’any, juntament amb altres companys de guerra, estàvem fent suposicions i il·lusions per poder participar amb un triatló distància Ironman. Els triatlons que van tenir més renom van ser el de Vitòria i el de Monegros, però a falta d’acabar-nos de decidir, els dies van anar passant.

La idea de fer-los tots dos em va passar pel cap, però el problema era que estaven separats d’una setmana entre els dos, i això no em va semblar fiable.

Veient això, i que el Jordi ja ens havia informat que era el primer inscrit al ironman de Monegros, doncs jo em vaig apuntar al seu darrera, però amb la diferència de que també ens podíem inscriure al half de Monegros que farien dos setmanes abans. Així que ja està!!! Inscrit al que seria el meu quart triatló distància Ironman i ha un altre half per a la col·lecció.

Ara començava un camí d’entrenament i de pensament cap al triatló, així que era hora de mirar quins entrenament i quines curses és podien fer per agafar la forma.

Després de fer com vaig poder aquest camí preparatiu per al meu quart ironman, cinc dies abans de la cursa, l’organització ens diu que suspenen el triatló. Motius?? Els permisos de tràfic no els hi donaven, i que la feina no estava del tot feta.

Francament, durant les darreres setmanes em falta una mica de motivació, però amb aquesta noticia vaig perdre tota la que em quedava.

Finalment, el desig i la il·lusió de fer una altre ironman s’havien esfumat.

Irontest ...la Baells!!!

I com buscar motivació??

Serà la improvisació??

Jajajaja, jo crec que la improvisació i la companyia dels amics, han fet que trobés la motivació!!! Jijiji

Després de la anul·lació del ironman de Monegros, la motivació i les ganes de fer coses han anat minvant. Suposo que entre la calor i veure que les coses no surten com un vol, i que cada vegada els preus de les inscripcions en aquest tipus de curses són més cars, jo crec que és normal que un perdi la motivació i les ganes de fer coses de l’estil.

Però si un dia per sorpresa hi ha un bon amic que et regala una inscripció a una cursa que no tenies en ment i gens entrenada, i el temps de reacció és tant petit com dir que la cursa la tens d’aquí dos dies, i que saps que hi ha altres grans amics que hi assistiran, doncs et tires de cap!!! Jijiji.

La motivació surt sola!!!

Aquest cop, la cursa era en un format no molt freqüentat per mi ja que una crono de natació no l’he fet mai.

És tracta de sortir cada minut un corredor... bé!!! un nedador, jijiji, i intentar anar el més ràpid possible fins assolir els 4000 metres. Això en aquest format només ho he fet amb bici, i reconec que el fet aquest m’ha motivat.

El lloc destinat per aquesta competició ha estat el pantà de la Baells, 27 de juliol al costat de Berga, una localitat que em m’aporta records en triatló!!! Doncs per això no m’ho puc perdre!!!

Després de matinar i fer una horeta i poc de cotxe ja estem a Berga amb l’Adrià i l’Aldara, l’elit de natació!!! Quins cracks!!! La seva companyia em transmet energia i seguretat per encarar el repte que ens hem trobat.

Pantà de la Baells. Fotos cedides per l'Aldara

Anem a buscar dorsals i chip, visualitzem la majestuositat del pantà i del circuit que hem de fer. Ganes, desig, eufòria, cagalera, jijijiji, sensacions, moltes sensacions entren dins el teu cos en aquests moments previs, però això no és tot. Com que és un format de crono, nosaltres no sortim fins mitja hora més tard del inici, així que una sensació estranya envaeix el meu cos, tranquil·litat però a l’hora neguit i mandra, així que amb la cursa començada, anem a encarar la nostra preparació.

Amb un gran amic i super crack!

Els preparatius ja estan en marxa, el neguit de tenir-ho tot al seu lloc fa que les pulsacions augmentin lleugerament. Quan tot està al seu lloc faig un repàs de tot i que no falti res. Finalment ens hem adormit una mica amb les tasques preparatòries, i en cosa de 8 minuts em toca sortir així que toca córrer!!! ... Uffff, quins nervis m’entren de cop... Arribo a la zona de sortida i ens diuen que han tingut un petit problema i que s’han endarrerit les sortides ...Uffff, i ara què??? Tinc temps per escalfar... així que amb l’Adrià ens tirem a fer quatre braçades.

Baixant cap al punt de sortida

Ja amb més de quatre braçades ens dirigim a la zona de sortida, i ens posem al dia de com van les sortides. Ara sí!!! Em toca en breu. Ell surt més tard que jo, així que em motiva amb algunes paraules mentre surto de l’aigua. Em col·loco a la zona de crono quan el jutge em crida, i espero els pips sonors que em donaran la sortida. Mentrestant l’Adrià és situa a prop meu però dins de l’aigua animant-me, i quan em donen el tret de sortida és posa a nedar a uns 7 o 8 metres al meu costat. Ufff, quina energia i quina sensació d’amistat ens envolta!!! Com m’agrada!!! Però amb cosa de pocs minuts ja estic tot sol a la caça dels metres!!!

Soc conscient de que no m’he entrenat per aquesta prova així que miro d’agafar un ritme còmode. La respiració és bona i intento orientar-me ja que la primera de les quatre boies del circuit encara no la veig. En aquest primers metres m’estic orientant pels casquets dels nedadors que porto al davant, i em dona la sensació que algun vaig agafant... mmm, això sembla que va més bé del que em pensava!!!!... , jajajaja, visions!!! De sobte veig que em passa un torpedo nuclear, però penso que vaig agafant algun casquet, jejejeje. Ja tinc al punt de mira la primera boia, així que l’orientació va marcant la pauta. Continuo fins la següent, i abans d’arribar a la tercera ja he passat algun nedador que ha sortit abans que jo, però també m’han passat quatre de més ràpids!!! Jijiji, bé!!! amb filosofia i bona lletra!!! Jajajaja.

Acabo la primera volta i encara n’he de fer una altra!!! Això ja està superat!!! El ritme de braçades, de respiració... tot va amb bones sensacions, però quan giro a la segona boia, on em toca encarar la recta llarga de retorn a falta de 100 metres fins a la sortida, la fatiga i el no aprofitar tota la longitud de braçada em fa perdre velocitat, fent que un parell de nedadors més, em passessin com si res. Finalment arribo a meta amb 1 hora i 14 minuts per fer una mica més de 4000 metres, i amb la sensació d’haver superat la distància amb molt bona nota. Això és el que penso!!!

Ara toca compartir l’experiència amb els companys!!! L’Adrià ha fet un gran paper, i el Marc em sembla que anava com una autèntica “zodiac” , increïble el que fan aquestes bèsties!!! Moltes felicitats pel gran paper que heu fet!!!

Estar a la seva altura no és fàcil, però que grans que són, Adrià i Marc

El que no m’ha agradat, ha estat l’espera i la mala gestió per l’entrega de trofeus i cronometratge de l’organització!!! Bé!!! Això ho deixem de banda, i ens centrem amb lo esportiu!!!

Quin gran dia!!! 

Sitges paradise!!!

Aquest diumenge 3 d’agost, amb l’inici de les vacances de molta gent, ens hem dirigit altre cop amb l’Adrià i l’Aldara a fer una travessia de natació. Aquest cop a la platja de Sitges!!!

És una travessia coneguda per nosaltres, on l’idea principal és que no és una travessia fàcil donada la corrent en contra que caracteritza aquesta platja.

Jo he arribat a sortir marejat i sense forces d’aquesta platja, però avui hi tornem!!! Jajajaja, com ens agrada tornar a patir!!!

Avui els nervis son mínims, però a l’hora de recollir dorsals i chip, en veure la gran cua i el ritme d’entrega, un és posa nerviós!!!

Al final hem perdut molt temps per obtenir el chip i el marcatge del braç amb el numero de dorsal, així que ens toca córrer una mica i fer ben poc escalfament.

Amb un super crack i gran amic!!!

Ens ubiquem a la zona de sortida i podem observar un espigó al nostre davant, on hem de passar pel mig de les roques, i solcar les onades ultragrans que intentaven entrar dins la zona de bany. Ens canten el temps, i en cosa de minuts ens donen el tret de sortida!!! Ufff, tots a l’aigua!!! Sembla que no hi cabem tots!!!... Ens dirigim cap dins el mar, i abans de sortir de l’espigó, comencem a pujar i baixar com si estiguéssim als cavallets. Onades grans... força grans, ens fan pujar i baixar, ... veure de sobte un gran nombre de gent sota teu, com no veure res per la patacada de l’aigua a la cara!!! Impressionant!!! Quant podem sortir de l’espigó, les onades d’aquestes magnituds desapareixen, i la corrent marina fa la resta!!! Fem un gir a l’esquerre a una boia, i ens orientem cap a l’altra punta de platja. Ara ja han passat els primers nervis i ens podem centrar en l’orientació i com nedar. Per ara les sensacions de braços, respiració i cames és el correcte, fent que els primers mil metres els fes a un bon ritme, i l’orientació sigui perfecta. Al arribar a la segona meitat de travessa, començo a notar corrents i onades contradictòries, fent que la sensació de velocitat i d’avanç no fos el desitjat, i començat a perdre una mica les referències visuals per poder-me orientar. En aquest moment s’ha de posar un tranquil i intentar pensar en fer les braçades més eficaces possibles. El problema d’això, és que l’orientació l’he deixat una mica de costat, fent que al final agafés una referència errònia.

L'onatge de la sortida.

Tot i això, els darrers metres em costen força i em passo de llarg en l’últim gir, fent que un kaiakista em vingués a buscar i dir-me que anava malament. Cagun seu!!!! jajajaja , m’he passat de frenada!!! Auuuu, ara tornat a encarar i tira cap a la platja que ja estem acabant!!!

Finalment, tret d’aquests darrers metres, considero que he fet i he tingut bones sensacions en aquesta travessia, creuant l’arc d’arribada amb uns 48 minuts per fer uns 2600 metres.

Sortida de l'aigua. Foto per part de l'organització

Pel que fa als altres companys i amics, han fet un super paperàs!!! Estan a tope, i això m’agrada per a ells, i em motiva per intentar entrenar més i poder-me posar una mica al seu costat!!!

Felicitats cracks!!! A veure quan tornem a coincidir!!! 

Darrers mesos!!!

Aquests darrers mesos he tingut molt descuidat aquest bloc.

La feina, la falta de temps, la falta de motivació han estat els principals causants d’aquest descuit. 

Ara, després de molts dies, estic tornant a agafar força motivació per fer alguna que altra cursa, i començar a escriure algunes lletres dins aquest bloc.

Intentaré trobar una mica de temps per escriure, ja que aquesta motivació s’ha d’aprofitar!!!

Durant aquest mesos he fet alguna que altra cursa, així que durant aquests propers dies aniré fent un recull d’idees, de records i d’escrits, per poder comentar el que he anat fent.

Dit això, començaré pel més recent i tot seguit aniré fent memòria dels anteriors fins arribar al que ja està comentat dins aquest bloc.

Ara en faré cinc cèntims.

A Barcelona fan la de bombers...

Després de fer tanta btt les darreres setmanes i de veure que els ritmes van augmentant, ara toca el test de córrer.

He de veure  com estic, ja que quan vaig arribar de Granada el juliol passat, després de fer el desafio Toro Loco, lo que és el córrer el vaig deixar en un tercer lloc. El fet de tenir que pujar el Pico Veleta i baixar amb vertical per les pistes d’esquí de Sierra Nevada, em va treure una mica les ganes de córrer. Però ara ja hi som altre cop!!! Les ganes estan venint, i sembla que els triatlons ja els tic molt a prop.

Doncs cap a Barcelona s’ha dit!!!

Estic convençut de que no és la millor cursa per anar a fer un test per veure els ritmes que puc portar, ja que la gran quantitat de gent que aplega aquesta cursa no dona la llibertat per poder córrer amb condicions; però com que se que hi ha molts amics que hi participen, i que la meva germaneta està per allí, doncs a passar un cap de setmana de running a la capital!!!

Dissabte 12 d’abril, s’ha de marxar cap a Barna a buscar la camiseta dorsal i veure una mica la expo de corredor. Arribo allí a mitja tarda i amb molta calor, sort que venteja una mica i això s’agraeix. Entro per buscar aquest valorat dorsal i observo que aquest any la expo és una mica justeta, així que amb cosa de 10 minuts ja ho tinc tot vist. Aquesta cursa és molt aparador i l’ambient que percebo és molt fred en el primer moment!!! Ja veurem demà!!!

Ja amb els primers deures fets, només em tocava acabar de passar una bona tarda intentant no pensar amb lo de demà. Així que de compres s’ha dit!!! jejejeje.

Amb un obrir i tancar d’ulls el dia passa volant, i després d’un bon soparet molt ben acompanyat, era moment d’anar a dormir.

Diumenge 13 d’abril. El dia és lleva solejat, surto al balconet per veure la temperatura que tindrem i em sembla que passarem calor. Bé, és moment de vestir-me per l’ocasió, així que amb les bambes, pantalonets i xandall tot al seu lloc, ara toca fer un bon esmorzar.

Les sensacions prèvies a la cursa estan sent normals, avui no em sento gaire nerviós. De fet, el test que vinc a fer, és per veure el ritme que puc portar i no m’he plantejat cap mena de temps i objectiu. Una vegada he esmorzat i he fet tota la feina extra toca agafar el metro per anar a la zona de l’Arc de Triomf, que he quedat amb unes màquines i grans amics. Durant aquest viatge en metro, l’ambient del corredor queda reflectit pel gran nombre de bambes, gorres i camisetes blanques amb dorsal que hi ha dins al tren. En aquests moments percebo la gran quantitat de gent que serem i intento relaxar el cos per no començar-me a neguitejar, ja que fins ara no ho havia estat.

Ara sí, sortim a Arc de Triomf i en retrobar-me amb els amics la sensació d’alegria i ben estar em recorre per dins. Abraçades, petons, rialles, comentaris, fotos de record... són moments que sempre et queden dins la ment. Per aquests petits detalls, és el que m’agrada d’anar a fer curses i amb el record que em quedo més al final.

Tot apunt i amb les camisetes dorsal blanquetes!!! Quin goig que fem!!!

Ja amb tots els comentaris fets marxem tots junts cap a la zona de sortida que tenim uns carrers més avall. Al arribar l’ambient és veu molt carregat de gent, hi ha música a tot drap, crits i salutacions de diverses persones, l’organització intentant transmetre energia mitjançant la música i comentaris pels altaveus. Tot molt americà!!!

Aquí ens hem d’anar separant per calaixos de temps, i el Joan i jo en mig de tanta eufòria ens col·loquem junts al tercer calaix. Entrem dins la llauna de sardines i esperem uns 10 minuts empegats a la gent fins que donen la sortida. Així que ens donem ànims, ens xoquem la mà, i quan sentim el tret de sortida comencem a córrer com podem pel mig de la gent. Amb no res perdo de vista al Joan i començo a allargar el braç per no xocar, intento agafar un bon lloc obrint-me pas pel mig de tanta aglomeració. Això de sentir-me tant comprimit no afavoreix el ritme de cursa, i el que intento és anar cap al marge del carrer. Quan puc miro el rellotge i observo que els parcials que estic fent són molt ràpids!!! Això no pot ser!!! La intenció era mantenir un ritme més suau al principi i córrer més al final, però ho estava fent al reves!!! A veure com s’acabarà? Jejeje. Superat el tercer km ja no puc incrementar el ritme, així que intento mantenir el que porto al llarg dels 7 km restants. Aixxx, em sembla que es farà llarga aquesta cursa!!! Jejeje. Al veure que ja no puc incrementar ritmes, sense perdre la concentració i ritme actual, començo a observar el que ens està envoltant. La gent que ens està cridant i animant, la música i el que observo i em fa al·lucinar, és veure un mar de camisetes blanques que van corrent al meu costat a lo ample de carrer avall, en la penúltima recta que fa baixada abans de meta.

Després d’aquest petit moment de veure’m poca cosa al mig de grans edificis i d’un ample carrer, sóc conscient de que només toca baixar, gir a l’esquerra i donar la resta als últims metres d’aquesta cursa de 10 km. Finalment, puc entrar a meta amb una gran cridòria d’ànims pel gran nombre d’espectadors, amb un temps de 42 minuts 34 segons. No és el meu millor registre, però em quedo molt content del ritme que he pogut portar veient els entrenaments realitzats.

Ara era moment de retrobar-nos amb els amics que també estaven corrent, i amb abraçades, cops de mà i rialles ens expliquem com ens ha anat. Torno a dir que aquests petits moments són els que em quedo per continuar assistint a curses. Veure la il·lusió, l’esperit de voler més, de superació i alegria que és queda quan acabes una cursa i la comparteixes amb els teus, no te preu.

Tots contents després dels 10 km

Moltes felicitats a tots aquests amics que altre cop ens hem retrobat i heu conquerit els carrers de Barcelona amb molt bon paper. Sou fantàstics, sou molt grans!!!

I pel que fa a l’organització, l’idea final és que aquests tipus de curses són més aparador i marketing que res més, a part de ser una gran font d’ingressos, ja que això d’aplegar a tanta gent, esportivament és una mica incòmode.

Auuuu, ara a seguir sumant, que d’aquí poc ja tenim els triatlons.