A Barcelona fan la de bombers...

Després de fer tanta btt les darreres setmanes i de veure que els ritmes van augmentant, ara toca el test de córrer.

He de veure  com estic, ja que quan vaig arribar de Granada el juliol passat, després de fer el desafio Toro Loco, lo que és el córrer el vaig deixar en un tercer lloc. El fet de tenir que pujar el Pico Veleta i baixar amb vertical per les pistes d’esquí de Sierra Nevada, em va treure una mica les ganes de córrer. Però ara ja hi som altre cop!!! Les ganes estan venint, i sembla que els triatlons ja els tic molt a prop.

Doncs cap a Barcelona s’ha dit!!!

Estic convençut de que no és la millor cursa per anar a fer un test per veure els ritmes que puc portar, ja que la gran quantitat de gent que aplega aquesta cursa no dona la llibertat per poder córrer amb condicions; però com que se que hi ha molts amics que hi participen, i que la meva germaneta està per allí, doncs a passar un cap de setmana de running a la capital!!!

Dissabte 12 d’abril, s’ha de marxar cap a Barna a buscar la camiseta dorsal i veure una mica la expo de corredor. Arribo allí a mitja tarda i amb molta calor, sort que venteja una mica i això s’agraeix. Entro per buscar aquest valorat dorsal i observo que aquest any la expo és una mica justeta, així que amb cosa de 10 minuts ja ho tinc tot vist. Aquesta cursa és molt aparador i l’ambient que percebo és molt fred en el primer moment!!! Ja veurem demà!!!

Ja amb els primers deures fets, només em tocava acabar de passar una bona tarda intentant no pensar amb lo de demà. Així que de compres s’ha dit!!! jejejeje.

Amb un obrir i tancar d’ulls el dia passa volant, i després d’un bon soparet molt ben acompanyat, era moment d’anar a dormir.

Diumenge 13 d’abril. El dia és lleva solejat, surto al balconet per veure la temperatura que tindrem i em sembla que passarem calor. Bé, és moment de vestir-me per l’ocasió, així que amb les bambes, pantalonets i xandall tot al seu lloc, ara toca fer un bon esmorzar.

Les sensacions prèvies a la cursa estan sent normals, avui no em sento gaire nerviós. De fet, el test que vinc a fer, és per veure el ritme que puc portar i no m’he plantejat cap mena de temps i objectiu. Una vegada he esmorzat i he fet tota la feina extra toca agafar el metro per anar a la zona de l’Arc de Triomf, que he quedat amb unes màquines i grans amics. Durant aquest viatge en metro, l’ambient del corredor queda reflectit pel gran nombre de bambes, gorres i camisetes blanques amb dorsal que hi ha dins al tren. En aquests moments percebo la gran quantitat de gent que serem i intento relaxar el cos per no començar-me a neguitejar, ja que fins ara no ho havia estat.

Ara sí, sortim a Arc de Triomf i en retrobar-me amb els amics la sensació d’alegria i ben estar em recorre per dins. Abraçades, petons, rialles, comentaris, fotos de record... són moments que sempre et queden dins la ment. Per aquests petits detalls, és el que m’agrada d’anar a fer curses i amb el record que em quedo més al final.

Tot apunt i amb les camisetes dorsal blanquetes!!! Quin goig que fem!!!

Ja amb tots els comentaris fets marxem tots junts cap a la zona de sortida que tenim uns carrers més avall. Al arribar l’ambient és veu molt carregat de gent, hi ha música a tot drap, crits i salutacions de diverses persones, l’organització intentant transmetre energia mitjançant la música i comentaris pels altaveus. Tot molt americà!!!

Aquí ens hem d’anar separant per calaixos de temps, i el Joan i jo en mig de tanta eufòria ens col·loquem junts al tercer calaix. Entrem dins la llauna de sardines i esperem uns 10 minuts empegats a la gent fins que donen la sortida. Així que ens donem ànims, ens xoquem la mà, i quan sentim el tret de sortida comencem a córrer com podem pel mig de la gent. Amb no res perdo de vista al Joan i començo a allargar el braç per no xocar, intento agafar un bon lloc obrint-me pas pel mig de tanta aglomeració. Això de sentir-me tant comprimit no afavoreix el ritme de cursa, i el que intento és anar cap al marge del carrer. Quan puc miro el rellotge i observo que els parcials que estic fent són molt ràpids!!! Això no pot ser!!! La intenció era mantenir un ritme més suau al principi i córrer més al final, però ho estava fent al reves!!! A veure com s’acabarà? Jejeje. Superat el tercer km ja no puc incrementar el ritme, així que intento mantenir el que porto al llarg dels 7 km restants. Aixxx, em sembla que es farà llarga aquesta cursa!!! Jejeje. Al veure que ja no puc incrementar ritmes, sense perdre la concentració i ritme actual, començo a observar el que ens està envoltant. La gent que ens està cridant i animant, la música i el que observo i em fa al·lucinar, és veure un mar de camisetes blanques que van corrent al meu costat a lo ample de carrer avall, en la penúltima recta que fa baixada abans de meta.

Després d’aquest petit moment de veure’m poca cosa al mig de grans edificis i d’un ample carrer, sóc conscient de que només toca baixar, gir a l’esquerra i donar la resta als últims metres d’aquesta cursa de 10 km. Finalment, puc entrar a meta amb una gran cridòria d’ànims pel gran nombre d’espectadors, amb un temps de 42 minuts 34 segons. No és el meu millor registre, però em quedo molt content del ritme que he pogut portar veient els entrenaments realitzats.

Ara era moment de retrobar-nos amb els amics que també estaven corrent, i amb abraçades, cops de mà i rialles ens expliquem com ens ha anat. Torno a dir que aquests petits moments són els que em quedo per continuar assistint a curses. Veure la il·lusió, l’esperit de voler més, de superació i alegria que és queda quan acabes una cursa i la comparteixes amb els teus, no te preu.

Tots contents després dels 10 km

Moltes felicitats a tots aquests amics que altre cop ens hem retrobat i heu conquerit els carrers de Barcelona amb molt bon paper. Sou fantàstics, sou molt grans!!!

I pel que fa a l’organització, l’idea final és que aquests tipus de curses són més aparador i marketing que res més, a part de ser una gran font d’ingressos, ja que això d’aplegar a tanta gent, esportivament és una mica incòmode.

Auuuu, ara a seguir sumant, que d’aquí poc ja tenim els triatlons.

NOGUERA BIKE RACE AMB MAJÚSCULES!!!

Tot i que al finalitzar la temporada passada vaig decidir prendrem un any esportiu més tranquil, i no anar a un nombre desorbitat de curses com fins ara havia fet, resulta que les ganes de fer coses encara em brolla per la sang, jijiji.

Si que és cert que m’he preparat un calendari de curses a fer. No són moltes, però per mantenir un ritme i una constància de cara l’any vinent, m’he apuntat algunes curses.

Així que amb ganes d’entrenar i fer cosetes amb caire més informal, vaig fent petits entrenaments que m’aporten sensacions de benestar i satisfacció.

Dit tot això, el passat diumenge 6 d’abril amb la idea de fer km i de sumar un altre repte, ens varem reunir a Sant Llorenç de Montgai uns 400 bikers!!!

El dia és llevava amb sol, i pintava de que seria un bon dia. Després de llevar-me i fer un bon esmorzar, acabar de preparar les bosses per endur-me, i fer els reconeixements de tot el material, em van començar a vindre els nervis que feia molt de temps que no tenia. Nervis, inquietud, respecte... diguem-l’hi com vulguem, però aquella sensació que et neguiteja i et fa estat una mica més actiu i aspectant, em recorria per tot el cos.

Les dimensions de la cursa, el fet de portar un entrenament just, i de que pintava ser un dia calorós, caracteritzava una pedalada dura. El repte era superar els 90 km que ens havien preparat la gent de Balaguer, per trobar-nos i endinsar-nos en un circuit que ens portaria per indrets fantàstics de la Noguera.

Marxem amb el Josep Maria cap a Sant Llorenç. En el moment d’arribar, anem a buscar dorsals i la bosseta d’obsequis que ens donaven. Allà l’ambient ja és alegre i mogudet, amb molta quantitat de bikers esperant el seu torn per recollir el dorsal.

Rialles, breus comentaris d’entrenaments i de properes curses... això és el que se sentia, incrementant així, més els nervis que tenia, ja que veus que la gent està entrenant força i està molt forta. Et preguntes un petit moment de si era el dia per mirar de fer tants km amb btt, però en breu penso que he vingut a passar un bon dia, i el que vull és fer km pels propers reptes que m’esperen.

Ja amb el dorsal i la bossa a la mà, tocava preparar la bicicleta i acabar-nos de col·locar el casc i sabates. Quan tot estava apunt ens dirigim a la zona de sortida, on gairebé tots els ciclistes ja estaven ubicats per començar a pedalar. Ens situem a la part del darrera, ja que ens col·loquen en una zona ballada i la resta de ciclistes s’han col·locat amb bona vista a la zona del davant. Nosaltres hem fet massa tard!!!

Ja per allí amb molts altres ciclistes comencem a veure cares conegudes. Fa il·lusió veure aquests amics que també estan allí per compartir un dia de bici. Primers comentaris i salutacions, ens veiem força animats tots plegats, fent que una sensació d’alegria i ben estar em recorri pel cos. Però ara ja comença el compte enrere per part de l’organització, així que una mica de tensió a les cames i braços per fer aquests primers km amb molta gent al costat.

Bang!!! Una vegada donat el tret de sortida, de la posició que tenim al darrera, podem veure com tota la munió de gent que tenim al davant comença a pedalar mentre nosaltres encara estem parats. La tensió es pot observar al cos dels altres ciclistes, ja que els primers metres amb tanta gent costa mantenir l’equilibri. De sobte ja tenim la primera caiguda dins el grup, on per sort no ens veiem afectats els que tinc al costat i jo, tot seguint la nostra via.

Tot just deixem l’asfalt dels primers metres que el camí ja comença cara amunt. Paciència que això és molt llarg!!! És moment d’agafar un ritme constant i deixar que els velocireptors tirin, jijiji. Ja amb un ritme constant i sent coneixedor de totes les sensacions que vaig tenint, començo a gaudir del que estic fent. La tensió i els nervis del principi ja han marxat, ara estic allí fent el que creia i volia fer.

Foto cedida a l'organització de la cursa, ja a la meitat del circuit

Els km van passant, les pujades s’acaben, els corriols enllacen altres camins i ens deixen imatges i situacions d’ombrívol sota els arbres força gratificants donada la calor que fa, enllacem amb baixades amb algun aragall i pedra solta, deixant caure la bicicleta a tota la màxima velocitat possible, jijiji, com m’agrada!!! estic xalant!!! i les sensacions físiques són força bones!!! a part, el paisatge, l’olor de la terra i l’olor a verd, ens estant acompanyant i ens estan deixant sensacions emocionals gratificants. Un circuit fantàstic!!! Avituallaments, col·laboradors, marcatge ..., fantàstic!!! Només t’has de preocupar de pedalar!!!

Tot i trobar-ho tot molt bé, al arribar a les quatre hores sobre la bici, quan el sol ja estava espetegant de valent, començo a tenir problemes amb els peus. Un dolor intens a la planta dels peus, em va començar a fer la guitza i això ja em va trastocar durant una estona. Al final vaig començar a moure els dits i afluixar-me les sabates, fent que el dolor minores una mica, però vaig tenir que menjar-me’l fins al final. Aquest dolor, juntament amb la calor que ens estava caient, van ser els factors a tractar mentalment per no decaure i que la ruta passés de ser fantàstica, a ser una ...putada...

Els darrers km la fatiga ja la notava sobre les espatlles, però podia percebre que la gestió de la cursa havia estat perfecta. Sent coneixedor de les meves possibilitats, i que anava portant un bon ritme per mi, en veure que els últims 10 km ja els tenia al davant, els vaig poder gaudir com mai, jijiji. De forces encara en tenia i podia fer l’últim corriol amb bones condicions. El paisatge i les vistes que hi ha en aquest últim tram, on pots veure el pantà de Sant Llorenç als teus peus, això si que és gratificant!!!

Ja baixant aquest corriol sentia l’olor a brasa. L’organització s’estava treballant un bon dinar per a tots els bikers!!! I el que també estava olorant, era una altra gesta finalitzada. Així que després d’una bona baixadeta tocava encarar la línia d’arribada, on molts companys ja havien arribat, però altes encara ho tenien que fer. Ara era moment d’esperar-los i de comentar la jugada amb els que estaven allí, fent un bon dinar!!!

El meu temps final per acabar aquesta Noguera Bike Race va ser de 6 hores 4 minuts i 12 segons.

Felicitar als companys i amics que van correr i van acabar aquesta cursa, i sobretot felicitar a l’organització que va fer de tot i més!!! Genial!!!