Marató Tarragona

Començar l’any amb ganes i motivat, m’ha dut a fer la Marató de Tarragona el passat 20 de gener. Primera cursa de l’any!!!

Aquest dia és concentraven a Tarragona un grapat de gent, concretament uns 1200 atletes, que volien fer la marató o la cursa de 10 km que és feia paral·lelament a la marató.

Tot i estar el dia abans amb febre, jo hi vaig voler anar.

La organització ens va reunir tots els participants a la zona del port, on va muntar tots els cartells i porxos inflables per a la sortida i arribada de la cursa, juntament amb tot un gran desplegament de material per poder dur a terme aquest gran repte. Doncs cap allí varem fer cap el diumenge al matí amb els amics de Valls i Tarragona que participaven a la cursa de 10 km, i allí ens varem trobar als amics d’Agramunt i Cervera que també farien la marató com jo.

Després de trobar una bona plaça d’aparcament i fer cua per recollir dorsals, ens varem anar a preparar per la batalla que ens portaria pels carrers de Tarragona. Acabant de fer els preparatius, que si el dorsal al seu lloc, que si cremes per a les cames, que si vaselina per la fricció, que si tèrmica o no pel fred que feia, paravent amb aquest vent que fa?... estava content per poder estar compartint aquells instants amb el Jordi que es preparava per fer la cursa de 10. Aquella sensació de poder estar allí amb tots els amics tarragonins que van vindre a córrer i animar, em va fer veure que el millor premi era aquella companyia i que la cursa era l’excusa per poder-nos trobar i compartir tot un gran dia.

Després del preparatius, del poc escalfament i de les emocions, tocava foto de rigor i situar-nos al mig de la gent i esperar el tret de sortida. Amb els amics al costat, i la gran multitud de gent preparats per la sortida, vam perdre per uns instants el fred que feia. Clar!!! L’escalfor humana es notava una barbaritat!!!

Foto prèvia a la sortida amb els grans amics tarragonins

Moments d’ànims i suport entre nosaltres, i PAMMM!!!  Era moment en que cadascú es fes responsable de un mateix, desconnectant de l’exterior per estar concentrat i fer el que hi anàvem a fer.

Vam començar a córrer intentant trobar el lloc correcte i continuar amb un bon ritme durant tota la cursa... (Els primers metres sempre són els moments més nerviosos, ja que has de saber controlar les emocions i no deixar-te portar per la velocitat de la gent que t’envolta)... Va ser acabant el primer quilòmetre, quan em vaig trobar al costat d’un bon nombre de corredors que portava el mateix ritme que jo. Tots ells anaven concentrats per fer les 3 hores i quart. Sabent que feia molt de vent, em vaig voler quedar unit amb aquell grup per evitar el vent i anar més protegit...(Tot i saber que corro millor sense gent al costat, era necessari poder estar amb un grup nombrós, ja que el vent em podia passar factura)... I així ho vaig fer!!! Els primers 24 km els vaig fer junt amb tot aquell grapat de bons atletes. Les sensacions eren boníssimes!!! Anava tot ben controlat, i fins i tot semblava que podia anar molt més ràpid, però arribats en aquest km 24, vaig perdre uns metres del grup degut als canvis de gir entrant als carrers, fent que s’originés l’efecte goma, que junt amb el vent que feia, al final no vaig poder enllaçar amb aquell grup. A part d’això, al km 26, quant estava intentant enllaçar-me, les sensacions eren unes altres. Intentava portar un bon ritme, però anava corrent i vaig començar a veure una mica borrós. Au, sabent i llegint moltes coses de la diabetis, vaig creure que era un símptoma de baixada de sucre, fent que de cop em prengués un gel per evitar decaure. Va ser en aquell instant, quan vaig notar que l’ impuls que em feia amb les cames, enlloc de impulsar-me, m’incrustava al asfalt. Vaig perdre totes les forces de cop, quedant-me buit d’energies i força. Van ser moments de pensament i intentar tranquil·litzar-me, juntament amb intentar controlar el cos i dir-l’hi que allò era momentani, però tot i intentar controlar el ritme, em vaig veure molt buit. 

Tot i aquest contratemps vaig voler finalitzar i poder ser finisher en aquesta marató. I com ho vaig fer? Doncs, patint de valent!!!

Sort dels crits de suport

Els km és van fer més llargs, les cames no aguantaven l’ impacte contra el terra, i l’únic en que pensava era en seguir corrent!!! Ara una cama i ara l’altra!!! Vaig tenir moments en que vaig haver de caminar, per que la fatiga era tant gran, que ho vaig tindre de fer. Vaig anar alternant cursa i caminada, fins que al final, als dos últims km, com que passàvem per davant de la línia d’arribada i allí hi havia els amics animant, vaig poder treure una mica de forces per córrer una mica més ràpid i poder creuar la línia d’arribada amb 3:40:05 hores.

Si si!!!! Finisher!!!!

D’aquesta cursa en vaig treure moltes sensacions i símptomes que em serviran en un futur per saber llegir amb més claredat les properes curses.  

Estic molt content d’haver passat aquell dia a Tarragona amb aquells grans amics, de compartir cursa amb ells, i sobretot dels resultats obtinguts pels amics d’Agramunt i Cervera, que van fer molt bon paper!!! Felicitats a tots!!! Sou uns crakcs!!!

Ara a seguir sumant per aconseguir nous reptes!!!