Durant aquests darrers quatre anys he tingut en ment el fet de poder
assistir en aquest triatló. El fet de que sigui un triatló de llarga distància,
i que fos el primer triatló d’aquestes característiques en terres catalanes,
era un dels motius perfectes per poder prendre part d’aquesta gesta.
Ja sigui per calendari o per altres coses, no havia aconseguit apuntar-me a
la prova. Enguany però, tot i veure que el calendari tornava a ser una mica l’
impediment per poder-me apuntar, vaig pensar que si no feia la inscripció ja no
se quan ho faria, així que en un rampell i impuls incontrolat vaig apuntar-me.
Després d’aquesta decisió vaig pensar que el fet de tenir l’extreme man de
Salou la setmana abans em podria passar una mica de factura, però amb calma i
una bona dosificació de les forces, vaig creure que ho podria fer.
Tot i aquests bons pensaments de poder dosificar, el veritable problema de
poder fer tot això no era el saber dosificar-me, sinó el mal de genolls dels
mesos de febrer i març, en que vaig tenir que estar parat i no em va permetre
preparar cap de les dues curses amb condicions. Així que una vegada superat els
problemes, em veig veure amb poc temps per preparar aquests objectius.
Finalment, els dies de les curses han arribat, i la setmana passada em vaig
sentir molt content de com vaig gestionar i de com va anar l’extreme man de
Salou, fet que em va fer creure que l’Ironcat no seria menys, així que aquest
passat dissabte 11 de maig, al igual que els 367 inscrits, vaig fer cap a les
terres del delta pensant que estava preparat i el suficientment descansat per
poder portar a cap aquest triatló de distància ironman.
El dia de la cursa em llevava d’hora per poder anar a la zona de boxes que
obria a les 6 del matí. Em sentia bé, i no tenia tant de fred com em pensava
pel fet de ser tant d’hora. Col·loco el material al meu lloc, bici, casc,
sabates, mallot amb els aprovisionaments nutricionals que crec que em farien
falta, mitjons... veig als altres competidors posant-se el neoprè, i miro
l’hora, sembla que he anat amb molta calma, ja que només queda 15 minuts per la
sortida i “l’apreton” d’última hora
em fa anar una mica més lent. Al final em toca córrer una mica, ja que després
de sortir del reservat, m’he d’enfundar ràpid el neoprè i baixar a la platja de
l’Arquitecte. Un cop allí, amb tots els participants al costat i amb
l’explicació dels jutges en marxa, intento relaxar la ment i el cos per poder
començar amb calma. Decideixo sortir des de el darrera del grup, ja que les
sortides explosives amb tanta gent dins a l’aigua m’estressen, i de sobte,
pammm.... comença el triatló!!!
 |
| Platja de l'Arquitecte abans de la sortida |
No havia escalfat gens, toco l’aigua i tampoc la noto tant freda com em
pensava. Submergeixo el cap, i començo a
portar un ritme còmode. La primera boia la deixo molt a la dreta, ja que m’he
d’obrir per evitar el col·lapse i cops amb els altres competidors, els quals ja
començava a passar. Em sento bé, però aquesta aigua em donava una mica la
sensació de que no anava gaire fi, tampoc estava agafant gaires referències.
Faig la primera volta, i durant tota aquesta volta veig que vaig rodejat de
triatletes al costat. Tot i això, sembla que vaig més ràpid que alguns d’ells.
La segona volta comença igual que la primera amb gent pel costat i algun cop
que altre, però a mitja volta, de sobte em veig sol dins l’aigua i penso que
està passant??? No veig a gaire gent nedant al meu davant, vols dir que ja han
fet les tres voltes??? Ufff, a mi encara em quedava una volta i mitja, i no podia ser que els altres
anessin tant ràpid!!! Començo la meva tercera volta i el ritme que porto és
molt còmode, veig que el metres van passant i intento nedar amb tècnica per evitar
desgastar energia, aixeco el cap a mitja volta, i veig un grupet de caps al meu
davant, jejejeje, sembla que no havien anat tant ràpid, i que jo no era tant
lent. Les sensacions fins al moment eren bones, i veia que la calma i la
tècnica havien fet el seu paper. Arribo a l’última boia, i encaro l’espigó del
port, per entrar a la zona d’embarcacions i sortir d’aquell segment. Finalment
surto de l’aigua havent fet els 3800 metres amb un temps de 1 hora i 5 minuts,
perfecte!!! Estic dins el marge de temps que volia fer!!! Començo a córrer cap
a boxes i veig a la meva germana, a la Mercè i Adan, que juntament amb els
crits de la gent... venga va!!! Molt
bé!!!... m’animo, i em disposo a fer una transició el més ràpida possible.
 |
| Sortint de l'aigua i camí de la primera transició |
En aquells instants el pensament era de que anava força bé, de que podia
gestionar el ritme en calma, i de que ara tindria un sector llarg però que
segurament gaudiria.
Surto de boxes tot corrent al costat de la bici, saltironet i cap a sobre,
jejeje, com m’agrada fer això!!! Els crits de la gent encara són presents, i jo
el primer que faig és agafar una barreta i començo a gestionar l’aliment. He de
començar amb calma, però també he de començar a controlar el que em pugui
faltar, així que concentrat amb el que tenia que fer, surto de l’Ampolla per
encarar aquelles carreteres rectes i arrossars plens d’aigua. M’esperaven 180
km de bici plans, amb un circuit de 6 voltes.
Tant en la primera com en la segona volta les sensacions són calcades. He
de controlar les emocions i no deixar-me portar pels impulsos, així que em
col·loco bé sobre la bici, i amb un ritme còmode i constant no deixo de
pedalar. M’instal·lo a un promig de 31 km/h i veig que els km van passant, al
igual que totes aquestes bèsties que estan corren amb mi avui!!! Jejeje, només
veig passar cabres amb llantes de perfil a tota pastilla!!! Jejeje, però sóc
conscient del meu ritme i del que puc fer, així que intento que no m’afecti el
fet de que durant aquestes dues voltes, només em passi gent. Observo el
paisatge i el cel que està una mica tapat, notant una mica de fresqueta i una
mica d’airet, però no res que em pugui molestar. Intento mantenir la
concentració amb lo que estic fent, però a la meitat de la tercera volta, el
cap ja em comença a fallar. Veig que el sol ja està sortint i que l’aire es comença
a notar més. El fet que els altres triatletes estiguin anant tant forts, i
només facin que passar-me em comença a neguitejar, i ha sobre veig que les
forces de les cames em comencen a fallar.
 |
| Tercera volta |
Acabo la tercera volta, o sigui els
90 km, amb 3 hores justes i amb un promig de 30 km/h. Veient això em sento
content, ja que encara estic dins el ritme que volia portar, però ja porto
molta estona pedalant amb un ritme calcat i sense descans... el fet de ser un
circuit tant pla, no et deixa reposar les cames i en tot moment has d’estar
pedalant, això fa que la fatiga mental d’una cosa tant constant t’afecti una
mica amb el desenvolupament de la prova i el que també noto, és que el poc
descans i la fatiga de l’extreme man comença a fer acte de presència. Veient
tot això, i que la intensitat del vent cada cop va a més, em començo a atabalar
mentalment, arribant a la conclusió de que aquella cursa em costaria molt més
del que em pensava primerament. Era moment d’avortar l’objectiu de mantenir
aquell ritme i intentar mantenir el cap lluny de pensaments dolents i asfixiants.
Com és pot aconseguir això? Doncs la veritat és que resulta una mica difícil
quan les forces i el pensament ja els tens en mode negatiu. Així que com que
havia baixat a terres del delta per gaudir d’una cursa, em tocava treure el suc
del que em rodejava!!! Començo a observar amb més detall el que sempre he vist
a casa, els tractors i pagesos que estan treballant!!! Jejeje, com m’agrada
veure un tractor en moviment!!! Estan sembrant l’arròs i per mi és una novetat
ja que poc ho he vist, així que em distrec amb aquets detalls, juntament amb la
gran varietat d’ocells i aus que rodejaven aquells indrets. Així passo la
quarta, cinquena i última volta, però dins d’aquesta última volta, encarant els
darrers km, el pensament torna a ser negatiu, em sento cansat i el fet de
pensar que encara em queda un marató per fer, em plantejo l’abandonament tot
just baixi de la bici. Dins el meu cap hi ha dubtes, tinc ganes de ser finisher
i acabar un d’aquests reptes que tant m’agraden, però veig que el cansament és
tant general que em costa concentrar. Resultarà difícil poder fer la marató,
però en els últims 4 km de bici tinc una petita conversa amb el Roger, company
i amic de Cervera que està fent de jutge, i on m’anima per continuar dient-me que
ho estic fent bé!!! Aquelles paraules, i pensant que en la zona de boxes tinc
un parell de bollicaos dins la bossa, em fan pensar que una volta de córrer
almenys l’hauria de fer. Així que entrant a l’Ampolla, després de fer els 180
km amb 6 hores i 40 minuts, torno a veure a m’ha germana, a la Mercè i Adan,
que també m’han seguit en algun tram de la bici i m’han animat amb crits ben
forts!!! Gràcies nois!!! Això inspira a un cadàver com jo!!! jejeje
 |
| Segona transició |
Entro dins a boxes per fer la última transició, aquesta és molt més lenta
que la primera ja que no m’importa acabar 10 o 30 minuts més tard. Ara el temps
és lo de menys!!! Ja amb les bambes posades, em menjo els dos bollicaos que estava
esperant amb deliri, jejeje, i una vegada degustats aquests aliments, surto per
córrer de la millor manera que pugui.
Els pensaments en negatiu desapareixen, però la fatiga física és mante i va
en augment. És en aquet moment on em torno a sentir fort de cap, he de
treballar la ment per mantenir el cos dret, i tirar endavant. Penso amb els
altres dos reptes que he fet, amb els altres companys que han fet aquest tipus
de proves, i penso com m’havia trobat i com s’havien trobat. Recordo de la
manera en que tots havíem gestionat aquells moments de “baixon” , i recordant la tàctica del semàfor del mister, decideixo
fer una cosa semblant però contant faroles. Era moment de treballar aquella
cursa, de fer-la el menys dura possible però a l’hora el més ràpida possible,
així que començo a contar faroles, quan en tinc 10 començo a caminar i quan en
torno a tenir 10 més començo a córrer. Observo els altres participants, i som
molts els que estem anant de processó!!! La cursa no està sent fàcil per a
molts de nosaltres, però ens mantenim en peu, per que sabem quin és el nostre
objectiu!!! El voler acabar una competició d’aquestes característiques!!! Jo em
començo a animar, i animo als altres competidors cada cop que ens anem creuant.
Com he dit són 6 voltes en un circuit i ens anem veient les cares constantment,
jejeje, pots pensat quina cara puc estar fent!!! Els km van passant i amb ells
les voltes!!! Porto el conte de voltes perquè en cada una d’elles ens donen una
polsera negra, jejeje, ai déu meu, que negre que ens ho pinten!!! Jejeje, però estic
tranquil i el pensament està sent fort. Ja fa estona que em sento fatigat, però
el cap em diu que si he pogut fer tot allò, i que el cap de setmana passat
estava a Salou fent un half, i que els genolls no m’estaven fent mal, volia dir
que no estava tant malament. Això m’anima i continuo amb la tàctica de les
faroles, crec que és la millor manera de distreure’m i fer camí.
 |
| Inici de la última volta |
De sobte,
després de l’avituallament de boxes sento els crits d’ànim de m’ha germana i la
Mercè, jejeje, estan per allí dient que queda menys, i tenen raó!!! Començo la
última volta, i amb aquesta agafo la polsera blanca, jejeje, és el “passe” per poder entrar a la recta
final. Em disposo a afrontar aquesta darrera volta, i els pensaments deixen de
banda com ho he de fer, i venen els records, les emocions, això ja casi està, i
des de dins de la panxa brollen uns sentiments i unes emocions que em fan per
moments treure unes petites llàgrimes. És difícil d’expressar aquestes emocions,
veure que tot l’esforç ha valgut la pena per tornar a sentir això, per tornar a
sentir-te feliç, perquè la felicitat és això, fer el que un vol, agradant-te el
que estàs fent, i fent-te sentir lliure i viu. A lo millor moltes persones
conegudes pensareu, on és l’emoció de tot això??, doncs us dic que en la vivència
i el fet de sentir-te així!!!
Ara sí!!! Ja són els darrers metres, veig el crono penjat a l’arc de meta i
llegeixo 13 hores 22 minuts. Penso que no és el meu millor temps en aquestes
proves, però em sento content per haver acabat.
 |
| Finisher!!! |
Ha estat sens dubte el triatló ironman més dur i treballat que he fet,
després d’un parell de dies reflexionant com ha anat tot, em sento orgullós de
poder-ho explicar d’aquesta manera, i de ser finisher de nou.
 |
| Finisher!!! |
Aquestes vivències t’ajuden a treure punts de vista importants de la vida,
i t’ajuden a superar problemes quotidians. Jo el profit que en trec de tot
plegat, és que cada cop em puc conèixer més, i em fa saber com puc gestionar
els problemes de diabetis que tinc, ja que durant la cursa, tots els controls
els vaig fer a base de sensacions, i veure al final que tots els nivells de
glucosa en sang estan perfectes, em fa sentir més que content dels valors que
en trec. Ara només estic esperant el següent repte que serà molt a prop de casa,
així que el proper 1 de juny estarem per Balaguer disputant el triatló Infern!!!
Auuuuu, somi!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada