Powerade ION4 Madrid-Lisboa NONSTOP!!!

VAMOS!!! un altre repte, però aquest cop amb un format totalment diferent al que estic acostumat a fer.

L’idea d’aquest nou repte va venir de les mans d’en Carles Areny, company i amic del poble, que també està posat dins el món de les curses rares com jo, jejeje. Em va fer la proposta de poder formar equip a la primera edició de la cursa més llarga i dura del món en format NONSTOP en BTT, i en menys de 48 hores li vaig dir que contes amb mi.

Francament no se amb que estava pensant!!! Jejejeje.

Per fer-vos 5 cèntims de que va això, us diré que la Powerade ION4 Madrid-Lisboa és una cursa amb bicicleta de muntanya que uneix les dues capitals estatals de la península Ibèrica, enllaçant 778 km amb un desnivell de 6000 metres per camins, corriols, pistes forestals, antics camins romans i carreteres, tot pedalant sense parar de dia i de nit.

Foto del recorregut en la web de la cursa

Una altra característica d’aquesta prova és que el format no és individual ja que s’han de formar equips de 2,3 o 4 persones per poder realitzar la cursa. Aquesta cursa s’ha de fer per relleus. Els relleus estan marcats pels 10 punts de control que hi ha repartits en els 778 km, i això vol dir que la totalitat de relleus només poden ser 10. Un relleu fora d’aquest punt de control no és vàlid. Aquí entra en joc l’estratègia d’equip i veure a qui se li pot donar més bé un terreny o un altre per poder així guanyar posicions en cursa o mantindre la que ja es te en cada relleu.

Un factor a tenir en compte, és que la cursa no està marcada i el participants ens hem de valdre del track del GPS facilitat per la organització 6 dies abans de la cursa. Això vol dir que el tema de la orientació pot jugar un paper important a l’hora d’avançar o perdre posicions, afegint un plus extra en els moments de cursa de nit, on el perdre’t pot ser molt fàcil.

Al tractar-se d’una cursa lineal de Madrid a Lisboa sense parades però per relleus, implica una gran logística per part de la organització, però també per part de cada equip, tenint que disposar d’un vehicle d’assistència i poder traslladar els ciclistes de relleu a relleu.

Dit tot això, us diré que amb il·lusió i ganes, el Carles Areny, el Victor Areny i jo mateix vam formar un equip de 3 per poder ser finishers en aquesta aventura, amb la col·laboració i espònsor “Torrons Vicens d’Agramunt”, que ens va ajudar a poder participar en aquesta gran cursa, juntament amb la Montse Canes, que ens va fer d’assistència i xofer de l’autocaravana que varem alquilar a “Anoia Caravanes” per poder fer els trasllats i poder descansar.  

Els dies previs a la cursa eren de preparatius, compra de material per les bicis i subministrament dels queviures necessaris per una cursa que en teoria ens costaria 3 dies per poder-la acabar. Així que a les vigílies del cap de setmana del 20 al 22 de setembre tot eren preparatius i nervis, sentint uns sentiments i emocions que feia temps no tenia tant accentuats per anar a fer una cursa, degut que en aquest cas és tractava d’una cosa que mai havíem fet.

Arribat el dia 19, carregàvem tot el material, bosses, menjar, recanvis i bicicletes al que seria la nostra casa durant 5 dies, i empreníem camí a Madrid.

Ja amb un estudi fet del que serien cada un dels relleus, raonant i comparant les característiques de cada un de nosaltres, durant aquest viatge a Madrid varem acabar de fer i preparar l’estratègia, decidint així, quins relleus ens tocaria a cada un deixant a la improvisació qualsevol incidència que ens pogués passar.

L’idea principal és que la cursa seria d’uns 3 dies, amb un temps màxim de 60 hores que ens deixava l’organització, i que a part, teníem que respectar i no quedar-nos en els temps de tall a cada un dels 10 punts de control existents en tot el circuit, fet que això a mi personalment em preocupava, ja que em semblava que els temps eren molt justos. Finalment, després de decidir l’estratègia i sent una mica realistes dels imprevistos i possibles incidències, crec que el temps estimat dins les nostres possibilitats eren de 50 hores.

Amb la base teòrica o estimada feta, només ens faltava arribar a Madrid i veure com estava tot. Així que aproximadament a les 19:00 hores del dia 19 del mes 9, arribem a la “Plaza de Toros de la Rozas, Madrid”, on hi havia un gran desplegament d’organització i corredors per aquest event. Al arribar anem al parc mòbil destinat per als “motorhome” d’assistència, i deixem la nostra autocaravana per tot seguit anar a fer la acreditació i busca de dorsals. Allí és viu un aire d’il·lusió, eufòria, ganes, competició, respecte i temor a la vegada, i la colla d’Agramunt estàvem allí per viure i compartir el mateix.

Després de tots els controls i passos a fer, foto de rigor per part de l’organització, i nosaltres cap al nostre piset a sopar i dormir, que l’endemà ja tocava pedalar!!!

Foto de rigor per part de l'organització en el moment d'acreditar-nos

Dia 20, inici de la competició!!!

Després de dormir el que bonament vam poder, ja sigui per l’autocaravana o el neguit de començar una cosa que no saps com anirà, ens varem llevar, vam fer un bon esmorzar, i a les 9:00 hores l’organització ens va reunir a la Plaça de Toros per fer-nos el briefing. Allí l’organització ens diu i ens expliquen les normes i de la manera que s’haurà de desenvolupar la cursa. Després d’aquesta xerrada, amb ganes i il·lusió ens dirigim a la nostra caseta per acabar de preparar la primera bici i el primer relleu que el faria el Carles, i que a les 11 hores començava de dins de la plaça de toros.

Ja amb tot apunt, els nervis i el neguit de començar, ens dirigim “al ruedo” per començar aquesta fascinant cursa juntament amb els 138 equips i els 411 ciclistes que prendríem part en aquesta nova gesta. Amb la incògnita de veure com aniria i de com ho faríem, ja que el nivell dels participants era molt alt, amb ex ciclistes professionals i gent que en l’actualitat sirga molt, nosaltres estem allí per veure que passarà. Així que amb l’adrenalina a tope, el Carles posicionat a la zona de sortida, el Victor la Montse i jo ubicats de tal manera per no perdre’ns res, esperem el tret de sortida que en breu és donaria el cas, i que vam viure com una autèntica americanda, i GOOOOO!!!!!!!!

En aquest moment comença un autèntic marató per tots nosaltres!!! Si que era el Carles que començava pedalant un relleu, però nosaltres també teníem que córrer per arribar al punt de control i punt de relleu amb prou temps per preparar la següent bicicleta i menjar un mica. Primer fem una parada tècnica per acabar de comprar 4 queviures, i ens dirigim al primer punt de control mentre el Carles està impartint una lluita estratosfèrica amb una sortida de cursa a velocitats d’escàndol.

Arribats al primer punt de control i sense saber com li estava anat al Carles, posicionem l’autocaravana al costat de les altres i comencem a fer el dinar. Eren moment de suposicions i de no saber com actuar, però encara no havíem acabat de desparar tot el material que el Carles ja ens feia la primera trucada dient-nos que li faltaven 10 km per arribar i que la cursa estava anant molt ràpid. Mirant els horaris, estàvem fent els temps prevists per als primers participants. Acollonant!!!! Uffff, l’emoció de veure aquells temps i aquelles velocitats ja ens posava a 1000, però merda!!!! Ara em tocava sortir a mi!!! Encara no havia menjat res, i la bici estava per preparar!!! Uffff, així que amb cosa de 5 minuts, prepara la bici, mira que tot estigui al seu lloc, de que no et falti res de material en cas d’averia ja que durant el relleu els ciclistes hem de ser autosuficients i no podem rebre ajuda externa, implicant així portar eines, rodes, sirgues i tot el que poguessis necessitar en un cas extrem, i menja amb 4 cullerades per poder estar col·locat a la zona del canvi de relleu.

Els nervis, les presses i l’emoció tot barrejat estaven corrent per dins el meu cos. En aquell moment m’entra el dubte de com estic del sucre, així que amb una lectura ràpida de com tenia els nivells, em tranquil·litzo i espero que arribi el Carles. Estem allí tots junts, amb una calor i un sol que espeteguen les pedres, i de sobte veiem arribar el Carles anticipant-se al temps que havíem esperat.

Ara em tocava a mi, i després de fer l’ intercanvi de polsera i veure que anàvem super bé, no podia defraudar els meus companys. Així que intento posiciona’m bé sobre la bici i aprofitar aquests primers km de carretera. Les ganes, l’emoció i tot en general, em fan tirar amb força però amb precaució, no sigui que peti a la primera pujada, jejeje... però al veure que vas agafant gent, que les cames responen bé, i que pots anar mantenint un ritme estratosfèric, doncs aprofites les sensacions. Veient tot això, penses que realment ens estàvem sortint dels esquemes esperats, però tornant a la cursa, veus que vas molt ràpid i que en breu tornaràs a fer el relleu. No saps on estan els teus companys, i només esperes que ja hagin arribat per poder fer el relleu amb condicions, així que a falta de 10 km els hi faig un truc per avisar. Esperava fer-ho amb unes 4 hortes i mitja, però al final va resultar que amb 3 hores de pedalar ja finalitzava, així que amb unes velocitats altament poderoses, arribo al següent punt de control per passar el relleu al Carles altre cop, i san tornem-hi!!!

Quatre estirament, carregar la bici i ràpid cap a l’altre punt de control dins l’autocaravana. Emoció, adrenalina, eufòria, il·lusió, sorpresa... tot això és el que un viu en aquests moments, però no ens podem relaxar, que això continua!!!

Ja ubicats en el següent punt preparem la bici del Victor, que serà el següent a impartir una lluita estratosfèrica amb els nostres rivals i amb un circuit perillós. Així que amb bici preparada, i tot apunt, esperem que arribi el Carles per tornar a fer un altre marató per continuar el repte. Així que amb l’arribada del Carles, el Victor agafa el relleu per tornar a impartir unes autèntiques velocitats supersòniques, però la seva força i poder muscular sobre la bici, li van jugar una mala passada destalonant el pneumàtic de la seva roda, fent que els últims 4 km del seu relleu els fes corrent a peu amb la bici al costat.

Deixant a banda aquesta petita incidència, s’ha de dir que el Victor va impartir i realitzar un autèntic relleu, sortint de dia i arribant de nit, fent que dins el primer dia de cursa ja tinguéssim fets 4 dels 10 relleus, quan teòricament en tindríem que portar 3.

Relleu nocturn durant la primera nit

Així que amb l’arribada del Victor a les 12 de la nit, em tornava a tocar a mi fer un relleu ja només amb les llums que portava instal·lades sobre la bici i el casc. Era un inici difícil, ja que començava tot sol sense cap rival al meu costat, un relleu sense llum i sobre un terreny que mai havia xafat. Respecte, temor, incògnita... em brollava per la sang, però amb ganes de fer-ho bé, tranquil·litzo la ment i em poso a pedalar. Era un dels relleus més llargs amb uns 90 km, així que començo a impartir un ritme controlat, però crec que força alt. Després de superar els primers 25 km tot sol dins la foscor tot sol visualitzo un parell de llums al meu davant, estava agafant a dos dels nostres rivals, i en quan els puc agafar, decidim d’anar plegats per a que no es faci tant dura la etapa. Anem tirant per la foscor sense saber com és el terreny, no veiem res, i només ens guiem pel que ens marca el GPS. Sincerament, són sensacions indescriptibles, ja que per un costat desconfies de per on et fa passar, però per l’altre costat, has de confiar en que aquell aparell petit et guií per arribar a bon port.

Tot i aquests petits dubtes, veus que vas fent més km, i k vas agafant a més gent. Finalment fem un grupet de 12 ciclistes, que francament, és fa molt més segur i no tens tant temor a perdre’t sol per terres totalment desconegudes, fent que el temps passi més ràpid... així que quan menys ens ho esperàvem, visualitzem les llums de la població on teníem que fer el següent relleu. Allí esperava el Victor per tornar a fer una autèntic relleu.

Ja arribats i amb la polsera intercanviada, el tot poderós Victor surt com un llamp per menjar-se una etapa que començaria de nit, ja que jo arribava a les 5 del matí, i que acabaria a les 8 de la matinada, impartint unes velocitats d’escàndol, ja que varem retallar temps als primers, i guanyant alguna posició.

Mentre el Victor estava impartint aquesta lluita, nosaltres també impartíem velocitats altes per poder arribar als punts de control i de relleu. Ufff, la qui estava fent un autèntic marató, era la Montse, que no va parar ni un moment d’animar i de conduir de punt a punt aquella autocaravana, descansant el mínim i procurant que no ens faltes res de res a cap de nosaltres 3. Moltes gràcies Montse!!!

A l’arribada del Victor a les 8 del matí, només ens faltava els últims 4 relleus. Uffff, impressionant!!!! En aquest moment portàvem 8 hores anticipades als nostres contes!!!! I ara li tocava altre cop al Carles, que impartiria una de les etapes més dures , no sols pel desnivell, sinó per la calor i per la orientació, on hi va haver molts participants que es van perdre, i arribessin al punt de control deshidratats i molt acalorats. Alguns participants van tenir que dir adéu a la gesta després o durant aquest relleu. Francament va ser molt dura, i no només patien els que pedalaven en aquells instants, sinó que els que estàvem allí esperant, també patíem en veure com arribaven els participants i sentint els comentaris que feien, i li sumàvem que el Carles encara no arribava. Són moments que no saps com va, que passa, que has de fer... sort que al final el veiem arribar amb uns altres ciclistes que va tenir que ajudar.

Arribaven a l’última població de Espanya, i on ara em tornava a tocar a mi per passar la frontera amb Portugal.

Eren les 2 del migdia, i amb una brutal calor començava un relleu on podria apreciar un canvi considerable pel terreny i la vegetació amb uns impressionants boscos d’eucaliptus i terreny molt pedregós, sent el relleu més llarg de tots, on també vaig tenir que passar gran part del circuit per llargs trams de carretera, on les rodes 29 van tenir un gran paper per impartir velocitats altament poderoses. Però va ser en aquest relleu, on les condicions de tanta calor em va passar una mica de factura, on el cap va tenir algun moment de dubte en veurem sol bastants km, i veure que no hi havia cap font per reposar l’aigua del boteller, fent que en un moment de desesperació fes parada i fonda a un petit bar de no se quin poble portuguès per fer un 7up. Ja amb la ment refrescada, em faltaven fer 25 km del relleu els quals tenien que ser per carretera, i on vaig intentar impartir tot el poder i energies que em quedaven, ja que per mi eren els últims km d’aquesta gesta, i on tenia que aprofitar el que més bé se’m donava, mantenir una velocitat constant i elevada per un tram de carretera, i com he dit abans, vaig fer valdre el diàmetre de les rodes 29. Així que ben acoblat sobre la meva giant, em tocava tirar i fer rodar aquelles rodes camí dels 2 últims relleus que els farien el Victor i el Carles.

Així que una vegada arribat a la zona de relleu, el Victor agafava el protagonisme per tornar a impartir un autèntic relleu i entregar un flux energètic impressionant. Nosaltres carregàvem la meva bici a l’autocaravana, i anàvem cap a la població de l’últim relleu, on vam preparar el Carles per a que fulminés la gesta comuna. Després d’un molt bon relleu que va fer el Victor, arribant altre cop sense llum solar, donava la polsera per fer el relleu definitiu que ens portaria a Lisboa.

Ara li tocava al Carles donar la resta d’energies que li quedaven. Mentre nosaltres fèiem els darrers km amb la casa a l’esquena, ens dirigíem al darrer punt i zona de “motorhome” a falta de 3 km de meta, per poder preparar les nostres bicicletes i fer aquests darrers km tots junts i poder entrar a meta com un autèntic equip. Així que 10 minuts abans de que el Carles arribes de fer un altre relleu super ràpid, ens truca per avisar-nos al Victor i a mi, per estar al “loro” i fer trontollar els carrers de Lisboa al nostre pas, fent aquells últims 3 km amb la llum dels fanals dels carrers de la capital de Portugal, a unes velocitats entre 35 i 40 km, fent que aquells carreres amples és fessin estrets, fins que al final del “Parque das naçoes” poguéssim veure l’arc d’arribada, i tot col·locant-nos un al costat de l’altre varem poder creuar la línia amb un temps de 40 hores i 37 minuts, avançant-nos quasi 10 hores al temps que havíem previst. La llàstima de tantes hores, va ser que vam arribar ben entrada la nit, i molt de públic no hi havia... però vam arribar a lo GRANDE!!! 

Arribada a meta després de les 40 hores i 37 minuts

Francament, el nivell dels meus companys era brutal, i on tots junts vam poder fer una gran cursa. Finalment el Carles, Victor, Montse i jo vam ser finishers d’aquesta gran cursa. IMPRESSIONANT!!!!

Foto amb la medalla de Finishers!!!

GRÀCIES PER PODER COMPARTIR AIXÒ AMB VOSALTRES!!!!