3ª Part: Desafio??? ... Toro??? ... Loco??? Què és això???

Diumenge dia 21:

El meu dia.

Em llevo cansat i amb el dubte de si tinc que córrer o no!!! Realment ahir ho vaig passar una mica malament i avui ja se el que m’espera!!! ....Uffff, el mateix que ahir però només mig circuit de cada.... Acte seguit el cap em comença a donar tombs, començo a rumiar i ha animar-me a mi mateix, ....jo he vingut a per un desafiament, i això és el que acabaria fent!!!..., vamos!!!

Al igual que ahir, començo el dia ben aviat i esmorzo el que bonament puc. Repeteixo el mateix procediment que ahir, però ara, amb el Ramon d’acompanyant!!! Jejeje. Ell s’ho mirarà de fora, i diu que m’animarà fort!!!

Pugem al pantà i torno a preparar tot el material en el box 1 i en el mini box a peu de pantà. Realment en aquest instant torno a tenir dubtes, estic mandrós, cansat, desmotivat, atabalat. Penso que el millor que podria fer és deixar-ho estar, tot ruminat que com que ja vaig córrer ahir, ja tenia superat un altre repte, ... però la companyia del Ramon, animant-me i veient que ell està content de ser allí, em refà i m’animo tornant a pensar que el desafiament és possible... No les tinc totes, senzillament per que avui hi ha molta més gent i jo estic cansat d’ahir, però vull superar aquest repte que m’he plantejat, així que amb un raig d’impuls i decisió em tiro dins l’aigua del pantà.

Ja veig que la sortida serà multitudinària i hi haurà cops, així que a diferència d’ahir, avui em col·loco al costat dret ja que no em vull veure atrapat al gir a l’esquerra i tingui les sensacions d’ofegament quan nedo amb molta gent. Quan tots els 380 inscrits estem dins l’aigua, ens donen el tret de sortida igual que en el dia d’ahir, i somi, a per 1500 metres de natació!!!

Avui les sensacions són totalment diferents. El ritme de respiració és més forçat tot i portar un ritme relaxat de braços. Des de bon inici em sento ofegat, pesat i nerviós ja que m’enfronto amb algun cop, i ja he d’esquivar nedadors.

...(Personalment, amb l’estat en que em trobo, això no m’ajuda a avançar. Tot el contrari, això em fa entrar en un petit estat d’angoixa, i per superar aquest moment de mal estar dins l’aigua decideixo nedar amb braça, fent que pugui observar com s’està desenvolupant la cursa)...

Sorprenentment estic en un tercer grup molt nombrós i puc veure que pel darrera encara queda moltíssima gent, però sabent això, el cansament d’ahir el tinc a sobre i no nedo amb l’agilitat que m’agradaria a mi. Tot i el mal estat, al final trobo un ritme còmode de respiració i puc acabar el sector de natació amb una mica de cara i ulls, i amb un temps de 30  minuts i 50 segons.

Sortida de l'aigua

La primera transició és calcada a la d’ahir. Surto de l’aigua amb calma, m’eixugo els peus, em col·loco les bambes i pujo el km que ens separa l’aigua del box amb les bicis. Torno a pujar aquells 100 metres de desnivell amb molta calma per no trinxar més les cames, així que quan arribo al costat de la bici faig aquesta part de transició ràpida.

Ja amb lo necessari surto del box per arrasar amb els 40 km de bici, però un dels inconvenients i punts negres per part de l’organització arriba en aquest punt. Molts dels acompanyants surten corrent al teu costat, pugen als cotxes i surten a tota llet per intentar seguir als seus atletes. Realment molt perillós, ja que accelerades i frenades al teu davant quan vas amb bici, i arrancant aquest altre km amb pujada amb una carretera estreta i plena de cotxes aparcats als borals, pot ocasionar algun disgust. Realment per mi ha estat un altre punt angoixant i de mal fer, i sobretot disgustat en veure que aquesta gent, de respecte poc!!! Per mi, l’organització no tenia que permetre circular amb cotxe aquest km de sortida mentre encara hi hagi corredors que estiguin fent la transició. Però això només és una opinió!!!

Ja endinsat en el tram de bici, i després de pujar aquest km amb els agosarats pilots de formula 1 o inclús comparat amb algun campionat del món de ral·lis, començo els 9 km de baixada superant la barrera dels 78 km/h sense pedalar. Ai mare meva!!! Això s’acaba ràpid, ja que en breu començo a pujar altre cop cap al “puerto del Duque”.  Em queda l’aproximació al port per aquesta carretera que va pujant amb constància i va carregant les cames. O faig amb calma, preparant i controlant la ment, fins que després d’un petit descans, torno a tenir que superar aquests 3 km de pujada al 21 %. Realment una carretera espectacular, i un paisatge brutal, però, ... “cagun seu!!! Que dur que és tot això!!!, jejeje” ... Tot i això, el ritme és millor que ahir!!!

El Puerto del Duque

Després de fer el aquest port, surto a la carretera general per tornar a fer els últims km de bici fins a Sierra Nevada. El ritme que porto és molt bo, augmentant el doble de la velocitat d’un dia a l’altre. Sorprenentment m’està anant força bé el dia d’avui, fent que comenci a passar competidors en aquest últim tram de bici que se sol fer pesat i llarg.

Finalment arribo a fer la segona transició amb un temps de bici de 2:44:29, i ara comença la part que més por em feia. No sabia com respondria en aquest sector; són moltes hores que porto competint, i les forces ja són escasses, però sembla que la meva ment està assolint el tercer nivell dels super guerrers, ja que començo a treure energia de no se on. M’animo, bec una mica d’aigua, i començo a córrer. El ritme no és molt estratosfèric, però és constant i el suficient ràpid per poder coronar la part més alta del circuit en el km 7. Aquests 7 km s’han fet curts, serà que com que ja sabia com era el circuit, ho he fet amb més tranquil·litat i no he estat tant pensatiu i preocupat per veure que em trobaré. Ara comença la part del tram en que he gaudit més. Tot i ser una baixada gairebé vertical, pel mig de les pistes d’esquí i amb uns desnivells força considerables, tenint un grau de perillositat també considerable, i veure que intentar mantenir el ritme frenant lo més fort possible em suposava un fort dolor als quàdriceps, decideixo deixar-me caure i ja veuré com pararé, anant a per totes fins al final.

Començo doncs, la gran escalada de posicions. Sembla que pel mig de la pista baixi una cabra desbocada, amb uns salts i una longitud de passa enorme, fent que cada 3 metres  recolzes per un petit instant el peu al terra, i propulsant amb força per tenir el menys temps possible els peus al terra. Una sensació brutal veure que els altres competidors és van quedant enrere, i tu vas baixant a una velocitat casi supersònica, jejejeje, i amb la sensació de fer un petit vol en cada salt. Totes aquestes sancions m’estan acompanyant mentre jo veig que l’ urbanització de Sierra Nevada cada cop la tinc més propera, fent que la línia d’arribada d’aquest repte estigués més aprop, i pensant amb el que havia passat, el que havia patit, veure i ser conscient de que la preparació que portava era pèssima per aquest repte, i poder tenir la certesa de que ho estava aconseguint, feia que aquells salts, aquella velocitat que per mi era estratosfèrica, fos tot el conjunt una pujada d’adrenalina i satisfacció que m’omplia d’orgull i felicitat, que es veu més engreixat, quan abans d’arribar a les últimes escales que em porten fins a la recta de meta, em trobo al Ramon i a la Carme, que m’animen com uns autèntics “hooligans” , fent que aquesta arribada amb l’estelada a la mà, sigui un autèntic regal a la meva petita trajectòria triatlètica.

Baixada estratosfèrica abans d'arribar a meta

Finalment puc acabar aquest últim tram amb 1:07:02 hores, i amb un temps total d’aquest triatló de 4:40:46 hores.

Molt content de la gesta i repte superat. Al final ha estat un triatló Half més un olímpic, amb uns temps de 9:24:48 més 4:40:46, fent un total de 14:05:34 hores de triatló.

Finisher d'un half + un olímpic

Em sento molt orgullós del que he aconseguit, he tret valoracions del que he fet, i la conclusió en que he arribat, és que no sabia a que anava, volia portar un control de les sensacions controlant el ritme, mantenint la calma, i fent que el ritme que portés, no era el meu de cursa. Un ritme menor al que podia portar, ha fet que esgotés les energies abans d’hora, però puc dir que he aprés molt d’aquest repte!!!

Ara només toca preparar més reptes i gaudir al màxim del que més m’agrada, tot esperant compartir-ho amb molts bons amics i ara especialment amb la meva parella Neus.

Auuuuu, aviat a per un altre repte!!! Carles, Victor!!! Madrid-Lisboa ens espera!!!