ALTRIMAN, festival del triatló 10,11 i 12 juliol 2015

Ja fa uns anys que vaig trobar la web d’aquest festival del triatló, on durant tot un cap de setmana feien totes les distàncies en triatló.

Vaig veure que és feia un triatló distància Ironman, i el primer que recordo és que em va encisar la idea i em vaig dir a mi mateix que el volia fer.

Després de pensar-ho vaig dir-me que això era molt dur, que no tenia tanta experiència i no estava prou preparat per atacar tota aquella magnitud, i que les coses s’han de pensar i estudiar bé, quedant-se així la emoció i les ganes d’intentar conquerir aquest triatló en un estat latent.

Tot i aquesta reflexió, fa cosa de un mes i mig tots els factors externs que envolten el meu dia a dia és van alinear formant un núvol de motivació, fent que la improvisació i les ganes de córrer em fessin agafar l’ordinador i inscriure’m en aquest triatló de gran duresa.

De sobte torno a pensar que això és molt dur, però ja estic inscrit, i ja he fet algun ironman!!! Em queda molt poc marge de maniobra i intento organitzar-me el dia a dia per entrenar i preparar de la millor manera possible aquest triatló.

Els dies han passat molt ràpid, i el cap de setmana de triatló ja ha quedat enregistrat dins la nostra ment i el nostre record.

La setmana prèvia al triatló comença amb ganes i desig de que això arribi ja, però les converses fetes amb amics i coneguts m’originen un cert dubte i temor a que potser no acabaria, ja que els entrenaments han estat justos i em dona la sensació de que no he fet bé la feina. Ja tenia el “Canguelo” a sobre!!! Tot i això, també tenia alguna cosa dins meu que em deia que allò era possible, que tot és a base de ritmes una bona hidratació i alimentació, així que em centro amb el que jo considero bàsic i ja és veurà que passarà.

A les portes d’un gran cap de setmana, la Eva Godia, la Rosa Milla, el Jordi Montraveta i jo partim direcció territori ALTRIMAN.

Arribem pel matí i el que fem és anar a visualitzar part del circuit de bici, on la Eva i el Jordi faran el primer test al Col de Pailhères. Calor brutal, i un port impressionant. M’entren ganes de que arribi la cursa per poder-lo pujar..., després de dinar ja estem a la zona de transició i absorbint tot l’ambient de triatló a la zona del llac. Deixem les bicis al bike park, assistim al briefing i a la pasta party... una cosa rere l’altra!!! Això ja comença a ser estressant ja que no parem en cap moment, i a les 10 de la nit cap a dormir.

Dissabte 11 de juliol de 2015. Són les 3:30 hores del matí i m’he llevat per començar tots els preparatius abans d’intentar atacar el temible Ironman dels Pirineus (ALTRIMAN), el menjar, les bosses i les botelles amb suero ja estan apunt. L’Eva, la Rosa i el Jordi encara dormen, i jo començo a esmorzar i beure per posar gasolina al meu cos. Intento no fer gaire soroll per no despertar-los, però en cosa de minuts el temps se’ns posa a sobre. A les 4:15 els desperto, ja que en 15 minuts hem d’anar cap al llac... tranquil·litat i nervis a la vegada em recorre per dins el cos, i amb la fresqueta matinera ens dirigim al bike park.

Encara està tot a les fosques i acabo de preparar tot el que necessito dins la caixa de transició, inflar les rodes, vaselina i neoprè... Em pregunto si ja estic apunt, de si ja ho tinc tot, i de si estic preparar per tot això!!! ... els nervis estan present, però em dic a mi mateix que comenci amb calma, neda tranquil, i ja s’anirà veient com va tot mentre ens dirigim a la zona de sortida.

Això ja ho tenim!!! En breu sortim!!!

Estic a la vora del llac, on el Jordi, l’Eva i la Rosa em donen ànims!!! Brutal!!! S’accelera el cor i l’emoció. Estem a les fosques, només veiem llums del poble de Metalame al davant, l’ambient és de cridòria i temor... de sobte podem visualitzar a l’horitzó una llum rotativa i taronja. És el nostre far, la nostra guia que fa acte de presència dins la foscor... Ufff, que lluny!!! Ufff, això ja està apunt!!! Faig l’últim sospir i ens donen el tret de sortida!!!

Sortida!!!

S’obren unes bengales de color vermell que ens obren camí, i ens tirem a l’aigua... Ohhhh, però que calenta que està aquesta aigua!!! I quina sensació més rara però agradable a la vegada, no veig res, només la llum del fons i els estels al cel, i amb la sensació de flotar molt. El més sorprenent és que no ens estem amuntegant, tot està sent molt net!!! Al·lucinant!!! ... agafo ritme de creuer, em sento bé i arribo a la primera boia per girar i encarar molt ràpid la segona. Quan giro amb aquesta puc començar a veure que el cel s’està aclarint, ja comença a clarejar el dia i la visió del que estem fent comença a agafar forma, però de sobte veig que una boira espessa s’està col·locant sobre el llac. Serà aquella situació climatològica que ens havien dit que passava però que rarament passaria?... bé!! intento continuar amb el meu ritme i agafo la referència d’unes llums del fons per intentar anar el més recte possible. Em sento bé, però em dona la sensació que aquesta boira està anat molt ràpid i amb cosa de minuts la tenim posicionada sobre tot el llac. No és veu res!!! Acollonant!!! La sensació d’estar en una pel·lícula de por s’instaura dins el meu cos, això és molt delicat!!! Què passarà ara?? Continuo nedant intentant anar cap allà on creia que tenia d’anar, però no és veu res!!! Ufff, calma i ves fent!!! De sobte a uns 5 o 6 metres em surt una llum verda!!! És una embarcació de la organització, i em fa senyals de rumb. En cosa de 5 minuts veig les banderes vermelles a uns 20 metres i surto de l’aigua... Què està passant??? Anem sortint de l’aigua i ens estem quedant allí parats. La organització acaba de parar la cursa!!! Osti tu!!! L’organització entra dins el llac amb embarcacions per acabar de treure la gent de dins, és sorprenent!!! És que no es veu res!!! Ens fan anar a la zona de transició i ens ubiquem davant de les nostres bicis. Fan recompte de personal i sembla que n’hi ha alguns que els treuen a l’altra punta del llac. No sabem que passarà i que farem, allò està parat!!! S’olora nervis i neguit per part de la organització, i mentres tant, nosaltres allí passant un fred de la ostia.

Ens acaben de parar la cursa!!!

Esperant a fer el recompte de participants amb una mica de fred.

Quina putada!!! Em falta fer la segona volta de natació i jo ara no em torno a posar dins l’aigua!!! Això és molt perillós!!! No és veu res!!!

Després d’una hora allí parats, i amb tots els participants ja ubicats, la organització ens diu que som nosaltres els triatletes que tenim que triar que volem fer!!! Ens diuen que farem una votació a mà alçada per nedar 750 metres, o córrer 1 km abans d’agafar la bici... Ufff, la gent s’està escalfant!!! ... Què faig?? Què trio?? Vull nedar per que això és un triatló, però aixeco la mà per dir que prefereixo córrer el km ja que la situació és molt perillosa. Finalment la votació escollida és la del km, així que ens diuen que ens eixuguem i que en 10 minuts ens donen una altra sortida.

Tranquil·litat i calma és el que estic notant. Deixo tot preparat per córrer i poder agafar la bici el més ràpid possible. Aprofito per menjar una mica i així evitar cap baixada de sucre que em pugui venir anticipada i em col·loco altra vegada a la línia de sortida. Comentem la jugada amb els participants mentre esperem un altre tret de sortida, i bang!!! Ja hi som de nou!!! Comencem a córrer amb molta calma sota la boira, i tot i que al sortir de l’aigua fa una hora i tres quarts feia molt de fred, jo ja començo a suar de valent!!! Al final acabem fent 2,5 km i amb un obrir i tancar d’ulls fem la transició de bici super ràpid... ara ja hi som!!! el més delicat de la cursa comença ara!!! 200 km amb 5000 metres de desnivell!!!

Inici de la bici!!! Sembla que estic content!!!

Els primers km són d’ubicació, ja que només sortir ja tenim una pujada suau que ens està col·locant cadascú al seu ritme. Tot i això, veig que és formen molts grupets de gent i en principi no podem anar a roda. Ara sí!!! després d’un fals pla iniciem el primer port (Coll de la Llose) on torno a suar de valent en aquest asfalt ample i mantingut. Al arribar a dalt, ens tanquem en una vall molt tancada i baixem per una carretera molt estreta i perillosa, però a la vegada espectacular pels tallats i les vistes. Tot i veure aquesta gran bellesa, ja fa una bona estona que el meu cap només pensa en portar bé el tema del menjar i beure, fent que no acabi de gaudir aquest circuit. Una altra cosa que m’està fent la guitza, és que el fet de parar la cursa, jo contava agafar la bici uns tres quarts d’hora abans de la que ho he fet, originant així un temor per veure si passaria el primer tall a peu del tercer port.

Aquests factors m’estan angoixant i al veure que començo a pujar el segon port (Coll de Creu) i els ritmes han començat a baixar, el meu cap comença a fluixejar.

La pujada d’aquest port també és per carretera estreta, però amb algo de vent de cara. Estic pensant massa amb aquestes altres coses i no estic observant el que m’envolta. Tot i això, no paro de pedalar. La baixada del port és ràpida i menys perillosa que l’altra, i al arribar a baix, encarem un pla baixada on em sento més bé. Tot i això estic molt pendent del temps, i arribo a la població del primer tall (Mijanès) a 20 minuts de l’hora de tall.

Em sento esgotat i acalorat. Estic al peu del tercer port (Coll de Pailhères) i només porto 70 km. Menjo una mica i afronto aquest tercer port començant amb una pendent considerable i constant entre el 8,5 i 10,5 %. La ment encara no està tranquil·la del tot ja que el ritme de pujada és molt lent, em sento pesat i no se m’ha posat bé el menjar, em fa mal l’estomac, tinc molta calor i estic suant molt. El fet d’estar pensant que he arribat molt just al tall, la pujada és fa molt llarga... No em sento còmode i els dubtes d’arribar al següent tall van incrementant... Veig que el cap m’està fent una mala passada, però em dic a mi mateix que quan arribi a d’alt decidiré el que faig.

Al final està sent una pujada agonitzant, no he vist res, i pensar que ahir amb el cotxe em va encantar tant aquest port. No l’he gaudit, i a falta d’un parell de km em dic que a d’alt ho deixo, abandono!!!... a falta de 100 metres sento les veus del Jordi i de l’Eva, m’estan animant com mai, venga Xavi, somiiii, tu pots, vaaaaa!!!... en aquest moment se’m encongeix el cor, i un parell de llàgrimes em cauen del ulls... ells m’estan animant i jo penso en abandonar!!! Què faig? Els hi dic que no puc? Que no vull continuar? Que ho estic passant malament? Els miro i ells estan alegres de veure’m allí a d’alt i em continuen animant amb un entusiasme brutal... per moments torno a tenir dubtes!!! Allò d’abandonar ja no ho tinc tant clar... quan arribo a d’alt de tot, paro a l’avituallament i els hi dic que això no va com hauria d’anar, i ells em diuen que això és ara, que després de la baixada ho veuré diferent... m’animen, i molt!!! Mentre passa tot això, i la meva ment només fa que donar tombs a tot i a res a la vegada, agafo líquid de l’avituallament i m’assento al terra uns 10 minuts... Veig que ells perceben que no estic bé, però continuen animant-me. GRÀCIES!!! És el que penso i no els hi dic res!!! Finalment em dic, continua, i si no pots arribar al tall almenys ho hauràs intentat... així que torno a pujar a la bici, ells m’animen de nou, els miro, els intento somriure i em tiro port avall.

El moment més crític de la cursa!!! Sort dels ànims!!!

Mentre baixo, penso amb ells, amb els ànims, i recordo també el bé que ens ho varem passar per setmana santa per aquestes terres amb els del triatló de Cervera. Em relaxo, i deixo que el cos sigui el que em digui el que vol fer!!! Començo a mirar el paisatge, les corbes i l’aigua que baixa pels vorals... De cop ja no penso en res, només pedalo i miro el que tinc al davant. Deixo en un segon pla el rellotge..., resulta que ja he acabat la baixada i ja em veig pujant el següent port (Col de Chioula). Em començo a sentir bé, tinc ritme de cames i començo a agafar ciclistes que comencen a tenir el “Pajaron mental”. Això encara m’anima i començo a traçar les corbes per retallar i pujar amb velocitat!!! Jajajaja, em sento viu, alegre, amb forces!!! I pensar que volia deixar-ho? Però si ara arriba lo bo!!! Pujo, baixo, miro el paisatge, observo com els tractors dels pagesos treballen i recullen la infinitat de farratge que tenen. Aigua, verdor i més tractors!!! Mira aquest com sega!!! El terreny de cursa està sent favorable amb un puja baixa controlable, i de repent... “Zasca”!!! què es això? Jajaja, un muro??? Això ja sembla la clàssica dels murs!!! Tres Albió junts!!! Quan els hi digui als de Cervera “fliparan”!!! Començo a pujar i veig que tinc cames per tirar... torno agafar més gent, i jo cap amunt... ara el terreny és per carreteres estretes al igual que el segon tram de la clàssica... recordo i comparo una mica el circuit, i cada vegada em sento més bé. Això continua sent un puja baixa amb uns ascensos i descensos de 3 a 6 km que teòricament van castigant però on jo ara mateix em sento agust. Em dic a mi mateix, gaudeix, gaudeix tot el que puguis d’aquest circuit impressionant!!!

Ara arribo a peu d’un altre mur, el de Carcagnères, i que és el que em trobo? Dos Savallà i dos Rubinat junts... jojojo, com tiba tot això!!! Aquí torno a passar més corredors i veig que el meu ritme de pujada és alegre... només tinc ganes d’explicar-ho als companys del triatló de Cervera, fent que m’ho estigui passant bé... després d’aquest mur, vindrà algun altre portet assequible i un tram de fals pla amb pujadeta fins a la zona de transició. Veig que això ja ho tinc quasi superat i m’animo una mica més. Els darrers 15 km puc portar un ritme de 30 a 35 km/h i això encara em dona més ales... em sento bé de cames i ara torno a mirar el rellotge per observar que arribo amb 40 minuts per l’hora del tall. Finalment faig la transició i allí em trobo el Jordi un altre cop que m’anima amb molta més força que abans, i fa que comenci a córrer amb la ment clara i segura de saber que ho acabaré, estic convençut.

El circuit ja el tinc estudiat prèviament on els primers 10 km són planers per un terreny boscós, corriols i camins de grava. Els següents 10 són de pujada asfaltada on tindrem que pujar uns 600 metres de desnivell i on girem d’alt un llac per tornar pel mateix costat fent que els altres 10 km siguin de baixada. Per acabar els últims 10 km són de pla altre cop per camins de grava i corriols sotabosc, amb la peculiaritat de que els darrers 2 km s’ha d’anar pujant fins al poble per camí de grava. Sabent tot això la tàctica ja estava feta!!! Intentar córrer i portar un bon ritme els primers 10, caminar fins la mitja marató per intentar córrer fins al 30 i aguantar com sigui fins a meta. Així que començo a córrer amb aquest propòsit... sembla que aguanto bé el ritme de 6 minuts el km i agafo confiança. Confiança que m’augmenta quan passo per la població de Les Angles, i veig l’Eva, el Jordi i la Rosa que m’animen al veurem passar!!! Em pregunten que faig allí, i que era allò de voler plegar al Pailhères!!! Jajajaja, em fan broma i m’animen encara més, i ara si que els hi puc agrair amb un gran somriure ja que em sento molt bé. El fet de veure’ls em donen més energia.

Ànims!!!

I més ànims!!!

Començo el tram de pujada i vaig compaginant el córrer amb el caminar, poden observar que els ritmes estan sent força estables i no perdo gaire temps vist el que ja portava fet. A mitja pujada torno a veure el Jordi que m’anima, i em diu que la Rosa i l’Eva m’esperen a la part de d’alt on fem el gir.

Mentre vaig pujant, observo que ens estem endinsant en un bosquet dens i les vistes comencen a ser molt més agradables. Ja a falta de 150 metres per girar, la Rosa i l’Eva m’estan esperant i al veure que arribo ja comencen a cridar, venga va!!! Que ja ho tens això!!! Mira quin llac més “xulo” hi ha aquí al costat!!!... observo el paisatge, i realment arribar allí, sentir com t’animen i veure aquella tranquil·litat de vegetació, fa que hagi valgut la pena l’esforç per pujar tant amunt. Miro el rellotge i veig que porto 2:14 hores a la mitja marató, i això encara fa que m’animi encara una mica més!!!

Ara a girar i acabar la segona mitja marató!!!

Ja amb el gir fet continuo compaginant el córrer amb el caminar, i quan la baixada és fa més pronunciada em llanço a córrer de nou, fet que quan arribo a baix hagi quedat una mica tocat muscularment i que en lloc de córrer, tingui que començar a caminar. Em falta anar a l’altre costat de llac i tornar per encarar meta, però al no poder córrer el temps comença a passar sense jo poder avançar veient com es va fent fosc. Tardo una hora i mitja per arribar a l’altre costat i ja és de nit, sento que les cames estan buides però estic tranquil, veig que acabaré aquesta immensitat de triatló i això m’agrada, em fa entrar coratge per superar metre a metre aquest gran repte. Quan giro al pla per tornar cap al poble m’entra un sospir d’energia i començo a córrer de nou, m’estic agradant i l’autoestima em puja una mica més. Agafo un bon ritme de nou i començo a tirar.

Després de córrer dins la foscor veig les llums del poble de Les Angles a tocar, i a 150 metres del poble sento una veu que em crida, Xavi ets tu? Caram!!! És l’Eva!!! Ha baixat a rebrem per acabar de fer els últims metres al meu costat!!! Quina il·lusió!!! Això sí que és gratificant!!! Comença a córrer al meu costat i em va animant per acabar de veure com creuo la línia d’arribada després de 16 hores i 18 minuts de temps oficial, sent finisher d’un gran triatló.

Entrada a meta!!!

Tot i aquest temps oficial he de comentar que la part de natació l’organització no l’han contat, així que si contem els meus 35 minuts de natació, he de dir que el meu temps final ha estat de 16 hores i 53 minuts.

Finisher!!!

Foto Finishers 2015 feta per la organització

Ara sí!!! puc dir que sóc Finisher i he entrat a la història de l’Altriman!!! I el que ha entrat també a l’història de l’Altriman és el Jordi Montraveta, que el diumenge 12 de juliol, ha participat al triatló Sprint, fent una autèntica cursa, i on m’ha fet viure un autèntica eufòria i adrenalina per veure com creua la línia d’arribada en segona posició, demostrant la gran estrella i persona que està fet!!! Enhorabona xaval!!!  

Què gran Montra!!! Ets una màquina!!!

Finalment, la conclusió a la que arribo és que ha estat una experiència impressionant, que aquesta cursa és recomanable al 100% però amb tot un grup d’amics per anar-nos animant mútuament, que la presència de persones que t’estimen i t’animen fa que encara donis més de tu psicològicament, i que físicament has de portar un mínim.

Estic molt content per tot, per sumar un altre triatló, i sobretot per compartir-lo amb l’Eva, la Rosa i el Jordi, als que us he de donar les gràcies i als que us estic molt agraït per donar-me suport en aquells moments de debilitat mental. Sense vosaltres no ho hagués fet, estic segur!!! Gràcies de tot cor, especialment a tu Eva!!!