Darrers dies d’estiu

Aquests mesos de juliol i agost, han estat dies de repòs i dies per refer-me del cansament que portava amb les competicions. Aquests mesos també han anat bé per refer-me del mal que em vaig fer al ombro el dia de la travessa de Sant Feliu de Guíxols, així que porto del dia 30 de juny sense fer cap tipus de competició.

Després d’estar uns 12 dies sense fer res de res esportivament, he anat fent algunes sortides tranquil·les amb la bona companyia de grans amics, i amb la idea de gaudir al màxim de la pràctica de la bicicleta i del córrer, ja que de nedar no he volgut fer res fins aquests últims 15 dies, quan he vist que el mal ha mig desaparegut.

Doncs així he passat aquests mesos d’estiu, intentant gaudir de l’esport sense posar-me la pressió de tenir que entrenar.

Tot i que el nivell de sortides ha estat baix, això m’ha servit per mantenir una mica la forma física, però ara mateix tampoc se com puc estar, així que m’he apuntat per fer els 10 km de la cursa de Cervera aquest proper dia 2 de setembre, amb la idea de fer una mica de test per poder afrontar el Half Ironman de Berga que tindré al dia 16 de setembre.

Torno a tenir el “mono” de participar en alguna cursa, tot i saber que el meu nivell a baixat i que de segur em tocarà patir més del que voldria, jejeje. També tinc ganes de veure com respon el cos, ja que en aquests mesos també he tingut que habituar-me a nous canvis referent amb la diabetis, i vull veure com em trec les castanyes de sobre, jejeje.

Com veieu, aquests darrers dies d’estiu els passo i els passaré amb la idea i amb les ganes d’afrontar nous reptes, amb la idea de continuar fent més curses i pensant en buscar nous reptes, que espero poder compartir amb els meus companys i amics.

Ja us aniré informant.

Salut i cames.

NO finisher!!!

Aquesta vegada no vaig poder ser finisher d’un nou repte, d’una nova distància, d’una nova il·lusió. Aquesta vegada no va poder ser!!!

Tot va començar quan amb el meu company d’equip Adrià Vendrell, vam comentar el calendari que ens havien passat els de Marnatón, on aquest any celebrarien un nou format amb la Copa Marnatón. Ens vam fixar amb la travessa de Tossa de Mar - Sant Feliu de Guixols, on es tindrien que fer uns 11 km per tal d’assolir el repte.


http://www.marnaton.com/es/retos/reto2.aspx

El fet que l’any passat féssim els 10 km de la Marnatón de Sitges, ens va engrescar amb més seguretat que l’any passat en provar de fer aquesta cursa. Així que amb les hores que teníem lliures, anàvem fent els entrenaments  que creiem oportuns per poder afrontar aquest nou repte. Els dies van anar passant fins que  va arribar el cap de setmana esperat.

Recordo que desprès d’una jornada llarga de treball, a les 19:30 hores del divendres 29 de juny, empreníem camí cap a Sant Feliu.

Nervis i estrés acumulats durant la jornada laboral, es multiplicaven pel sol fet d’acabar d’arreglar les bosses i pensar que no ens deixéssim res per tal de poder marxar. Finalment, tot a dins el cotxe i de camí a la busca d’una nova fita.

Ja iniciat el viatge, amb l’Adrià varem comentar moltes coses, nous reptes, sensacions, com afrontaríem la travessa de l’endemà, però el que més ens preocupava, era saber si arribaríem a l’hora per poder anar a buscar el dorsal, xip i casquet per la cursa. El que estava clar, que la cosa aniria molt justeta de temps.

Finalment vam arribar a Sant Feliu a l’hora que tancaven l’entrega de dorsals, i tot caminant pel Club Nàutic de Sant Feliu, ens vam trobar la gent de la organització i ens diuen que per aquell dia ja havien tancat la paradeta, que ens esperarien l’endemà ben d’hora per donar-nos els elements de competició. Vist tot això, després de córrer una mica, vam agafar les bosses indignats i cap a l’hotel, que per sort estava molt proper a la zona de sortida.

Després d’un sopar a base de carbohidrats, cap a dormir!!!  

Ja de bon matí, ens varem llevar amb els nervis a flor de pell, ja que el neguit i l’emoció per dur a terme aquell repte ens corria per tot el cos. Eren moments de rituals, un bon entrepà de nocilla, i les visites al confessionari.

Recollida de dorsals.
Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook)

Quan ho varem tindre clar, vam deixar l’hotel i vam anar a buscar els dorsals a la zona d’arribada. Allí, una vegada vam tenir el xip i el casquet, ens varem desprendre de la roba que portàvem, i ens vam enfundar el neoprè fins a la cintura. Nervis i una sensació de temor em van començar a romandre pel cos, ja que els 110 nedadors teníem que pujar en un vaixell, el qual faria el recorregut que teníem que fer en breus instants, però a l’inversa.

Pujant al vaixell.
Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook)

Ja tots a sobre el vaixell, aquella embarcació va sortir del port de Sant Feliu rumb a la zona de sortida. Aquest viatge marítim va durar uns 45 minuts, on vam poder visualitzar una mar no gaire tranquil·la i bastants punts de referència (un factor molt important pel sol fet de tenir punts clau en l’orientació a dins al mar).

Aquell temor que tenia va fer acte de presencia en els últims 15 minuts de viatge, ja que em vaig començar a trobar malament per culpa d’un mareig. Primerament vaig començar a tenir fred, i de repent una suor freda va envair el meu cos. Una suor que en breus instants va començar brollar com si fos una font natural del Pirineu, deixant el seient d’aquella embarcació ben molla on tot seguit em vaig posar blanc com la neu, i on el cap em bombava a cops de martell. Aquest mareig, em va fer vomitar, em va fer agafar unes tremolors i em va fer perdre bastant les forces, ja que tant les cames com els braços em tremolaven i no em podia sostenir en peu. La panxa i el coll eren altres parts del cos que em feien mal pel sol fet de vomitar.  Realment, van ser uns moments d’agonia, moments de dubtes, moments de no saber que fer, i el moment de veure que vam arribar a la zona de sortida.

Tenia ganes de sortir d’aquell vaixell, però on tenia anar? Allà només hi havia aigua salada i un mar immens!!! Millor em quedava en aquella embarcació i deixava el repte!!! Però que tenia que fer? Tornar a Sant Feliu amb aquell vaixell que em va deixar marejat com una sopa? Ufff, això em va semblar pitjor!!! I tot pensant aquestes coses em va venir a veure l’Adrià preguntant-me com estava, i dient-me que si em tirava a l’aigua a lo millor em refaria. Aquelles paraules em van fer decidir de tirar-me a l’aigua, i de començar aquella cursa amb molta més calma del que volia.

Situació a la zona de sortida. 
Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook)

Així que ja flotant dins l’aigua, em va donar la sensació de que em trobava millor, tot donant-nos ànims amb l’Adrià van donar el tret de sortida, i així que vaig posar el cap sota l’aigua i vaig començar a nedar. Un, dos, tres i respirar, un, dos, tres i respirar, vaig agafar un ritme de creuer força tranquil i còmode. La sensació de mareig em va marxar, però estava fos, no tenia gaires forces, i allí estava, fent una braçada i una altra, i així vaig començar a fer camí. En aquells moments pensava que allò era constància, anar fent, i veia que anava tirant i que el ritme que portava anava incrementant una mica, ja que estava gaudint d’un mar amb una aigua transparent on podia veure tot el fons marí, els bans de peixets, les roques, les algues, i que tot estava en moviment per la mica de corrent que hi havia. Aquesta tranquil·litat que em transmetia l’entorn em va fer tirar, i el veure que amb molt poc temps arribava al primer avituallament, encara em va fer creure amb les meves forces, però més endavant em trobaria la dura realitat!!!

Nedant pel Mar Mediterrani. 
Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook)

Ja entre el km 5 i 6, el mar és va començar a fer una mica més intransitable ja que l’onatge anava creixent, i la corrent anava en augment. Una corrent en contra que feia del meu esforç, un acte inútil donat que no avançava. Si que estava gaudint del que veia sota l’aigua, si que estava gaudint del que feia, però les forces anaven minvant i la meva velocitat també, fent que en alguns moments em donés la sensació de que anava enrere en lloc de endavant. En aquells moments el cap va començar a fallar, m’estava repetint de que no podia, de que no tenia forces, i de que el braç dret cada vegada em feia mal. Pensant això, i veient que les embarcacions dels avituallaments no apareixien, em vaig començar a desanimar, anava arrastrant el braç dret sobre l’aigua, i no estava nedant còmode. Les forces em van fallar, i el cap també, ja que en un instant vaig veure que ja no tenia ganes de nedar. Però que tenia què fer??? Tenia que continuar, ja que la paraula abandó no entrava dins la meva ment, així que endavant!!! Però ja no podia, el cap no em deixava continuar, ja que a les 5 braçades tornava a pensar que no podia, així que pels vols del km 8 vaig prendre la decisió d’abandonar.

Moment de soletat dins un mar immens.
Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook)

Va ser un moment difícil, ja que vaig estar 5 minuts parat i flotant dins l’aigua, pensant si pujava a una embarcació o no, però ja un cop a sobre vaig pensar que era lo que tenia que fer. En una altra ocasió serà!!!

Aquella embarcació de la Creu Roja ens va dur a 10 nedadors i a mi, cap a la platja de Sant Feliu, i allí vaig poder veure arribar als altres valents que van tenir més collons que jo, fins que de repent vaig veure el meu company i amic Adrià!!! Ell sí que era un finisher!!! Tot i que el vaig veure sortir de l’aigua una mica descol·locat, en cosa de segons ja estava rient, i em vaig començar a alegrar molt per ell, i jo estava content però a l’hora estava enfadat amb mi mateix per no haver pogut donar més de mi. A continuació ens vam posar a comentar com havia anat, i de lo difícil que estava la mar, tot recuperant-nos amb un bon avituallament a la sorra d’aquella gran platja. Després d’uns minuts, vam decidir d’anar-nos a dutxar i deixar-ho tot preparat a dins el cotxe, ja que ens esperava una botifarrada preparada per la organització, així que en cosa de minuts, vam deixar-ho tot enllestit!!!

Ja tot enllestit, i amb la bèstia marina de l'Adrià

Vam anar a aquella botifarrada per refer encara més les forces, i va ser en aquell instant, on van començar a fer l’entrega de premis dels valents que van acabar. De sobte el nom de l’Adrià es va sentir pels altaveus (aquella bèstia de Cervera amic i company meu, havia quedat tercer en la seva categoria!!!), ufff, aquells moments van ser fantàstics, i em vaig alegrar molt en veure el meu company al tercer calaixó d’aquell podi!!! Realment, aquell instant em va fer oblidar lo malament que ho vaig passar, i vaig pensar que en alguna altra ocasió la cosa aniria millor.

Botifarrada amb uns nous amics aquatics.
Foto de l'organització Marnatón (Àlbums, Facebook)

Al final aquella cursa és va acabar amb aquella botifarrada, que quan es va finalitzar l’acte, vam agafar el cotxe i cap a les nostres terres.

Bé!!! Després de tot aquest escrit, no se si us heu pogut fer la idea del que vaig passar, però el que us vull dir, que aquell dia no va poder ser, però estic segur de que a la propera ho faré millor!!!   

Salut i cames!!! Gassssss!!!!

Dies desconnectat!!!

Ja fa molts dies que no entro al bloc, i que no he dit res de com va anar la travessa de Tossa a Sant Feliu.

El motiu és que estic bastant enfeinat i no tinc gaire temps per poder-me connectar i fer algun escrit.

Ara que he trobat un moment de descans i d’inspiració, us comentaré que des de la travessa de Sant Feliu, no he fet gran cosa esportivament parlant. He sortit algun dia amb bici i ha córrer, però de natació no he fet res. Això és degut, que el dia de la travessa vaig acabar amb força dolor al braç dret, i amb poques ganes de fer exercici físic, així que vaig decidir de fer uns dies de repòs.

Aquest repòs no vol dir deixar de fer esport, sinó que he decidit de prendrem aquest estiu sense fer competicions. Jo vull continuar fent exercici, però el vull fer amb un pla més “paxanguero”. Si hi ha la oportunitat d’assistir a algun tipus de marxa o cursa popular m’hi apuntaré, però el ritme no serà tant competitiu. Aquesta decisió l’he pres per què crec que porto molts dies intentant anar cada cop a més, i quan vaig estar fent la última travessa, vaig tenir un moment en que no volia continuar nedant, i en el triatló infern de Balaguer també em vaig notar molt decaigut, fets, que em van fer pensar una mica i arribes a la conclusió, de que necessitava una petita treva.

En aquests moments, alguns dels objectius que tenia en ment ja els he descartat, i ja veurem quins o quants farem!!!

Però el que tinc clar, és que la competició tornarà segur a mitjans de setembre amb el “Sailfish Half Ironman de Berga”, així que tornarem a la càrrega!!!

Breument explicaré el que va ser la travessa de Sant Feliu, així que aviat tindreu notícies meves.

Salut i cames!!!

Altre cop a dins el mar...

Aquest proper dissabte 30 de juny, se celebrarà una nova Marnaton de Tossa de Mar a Sant Feliu de Guixols, amb una distància a nedar de 11.000 metres.

Com l’any passat, aquest cop el meu company d’equip Adrià Vendrell i jo, mirarem de nedar tota aquesta distància, intentant passar un bon matí gaudint d’una bona natació, d’unes bones vistes, i espero que d’una aigua força transparent i tranquil·la.

L’objectiu és acabar, i després gaudir de l’ambient i d’una bona botifarrada!!! jejeje.

Aquesta distància encara no l’he feta mai, però tinc el record de l’altra Marnaton que vaig fer de 10.000. Vaig acabar força marejat, però aquesta vegada crec que estic més preparat tècnicament, i estic segur que agafaré un bon ritme des de bon començament.

A veure que tal anirà.

Ja us explicaré!!!

Un veritable infern!!!

Ja feia dies que esperava el dia 16 de juny per a poder-me batejar en una nova disciplina del triatló. La idea de fer un Half Ironman amb la incorporació d’una secció de btt era molt temptadora, sabent que les ganes i les sensacions que tenia fins al moment em feien creure que podria ser una gran cursa.

Tot va començar quan la gent del club Pedala de Balaguer van llençar la bomba de fer un triatló infern, on es tenien que fer 1900 metres nedant, 28 km amb btt, 90 km amb bicicleta de carretera i 21,1 km corrent a peu, conjuntament amb el triatló internacional que seria el mateix però sense el tram de btt. El resultat de la notícia, és que vaig incloure aquesta cursa en el meu calendari de curses d’aquest any 2012, i alguns dels meus companys d’equip també.  

Anunci del club Pedala http://triatlo.pedala.cat/

Finalment, el dia 16 va arribar el passat cap de setmana. Tant que l’esperava i tant ràpid que va passar!!! Jejejeje

Aquest dia, tot i que em vaig llevar d’hora per tenir totes les coses apunt i marxar amb la calma, finalment ens vam veure amb el temps super just per enfundar-nos el neoprè i donar la sortida quasi en el mateix moment. 

En aquesta nova cursa, només ens vam inscriure 18 persones, i en la cursa de sempre hi havia unes 250 persones. El fet és que a nosaltres ens donaven la sortida a les 12:00 hores, i als altres corredors els hi donaven la sortida a les 14:00 hores. Tot pensat per a que ens trobéssim al moment de fer la transició a la bici de carretera.

Com ja he dit abans, els últims moments de preparació amb els companys d’equip van ser un veritable estres, ja que vam anar amb el temps just per col·locar-nos el neoprè.

Els 3 infernals del Cervera Triatló

Ja enfundats i veient l’aigua al costat jo ja tenia ganes de sortir, i quan ens vam col·locar els 18 individus a dins l’aigua, ens van donar el tret de sortida!!!

Entrant dins el pantà de St. Llorenç

Els primers metres eren per agafar ritme, i així ho vaig voler fer. Vaig veure com un grupet marxava, però no vaig arribar a veure quants eren, i després veia que també hi havia un grupet de nedadors al meu darrera. Ja veieu, estava en aigües de ningú!!! Jejeje, però com que les sensacions eren de conservació i tenia un bon ritme, vaig sortir de l’aigua amb molta energia per fer el tram de btt, en 5é lloc, amb 32 minuts 13 segons i pensant que no havia estat tant llarg.  

Sortint de l'aigua

Iniciat el tram de btt, en la primera baixadeta vaig tenir un petit ensurt fent un petit cop a la bici nova, que en tota la part de btt em va fer sentir un sorollet que em va deixar preocupat. Finalment acabo la part de btt (una part molt dura), i en la que no em vaig acabar de sentir còmode sobre la nova bici, ja que em costava posar la roda del davant a la traça on jo volia. Això sí!!! Tot i que era dur, aquest tram em va agradar molt.

Ara començava el que creia jo que seria el meu punt fort, la bici de carretera!!! Els km que portava fins al moment, i les sensacions em feien pensar que aquí aniria bé, però sens dubte, va ser tot el contrari. Només agafar la bici no trobava la posició correcta, i a les primeres rampes em van començar a passar els corredors de la segona cursa, que juntament amb la calor que tenia i les ganes de beure, em van fer caure moralment i físicament.

Sensacions que no havia tingut mai en cursa, com marejar-me una mica, i tenir la sensació de que la visió la tenia borrosa, em feien desmotivar. Vaig prendre la decisió d’afluixar el ritme, però acte seguit, el meu cap em deia que no podia. Van ser moments d’inseguretat, però a l’hora em deia a mi mateix que sí que podia, que tenia que tirar endavant i lluitar per acabar aquella cursa. Aquests moments van ser molt durs, i sobretot veure que cada cop, més ciclistes m’anaven passant, ufff. Anava pel km 15 i vaig estar apunt d’abandonar, però al cap de pocs km vaig parar a l’avituallament de les Avellanes, em vaig prendre un parell de coca-coles i vaig prendre la decisió de continuar. Així que finalment vaig acotar el cap sobre la bici, i vaig anar fent km fins que vaig superar el port d’Ager pels dos costats. Una vegada costa avall, em vaig començar a refer. Això de refer-me ja era entre el km 60 i 70 dels 90 que s’havien de fer. Vaig continuar pedalant pensant que només em quedava la mitja marató, que això estava superat, però pensat fredament, encara em quedava una part complicada. Així que a ritme vaig arribar el temible mur de la creu per acabar el tram de bici, i per sort, hi havia molta afició de Cervera per allí, i unes grans amigues de Balaguer, que amb els seus ànims i crits, van fer que aquell terrible mur fos poqueta cosa.

Ara sí!!! Transició i començar a còrrer!!!

Els primers metres eren per veure com estava. La ment em començava a funcionar bé, al veure aquell ambient i cares conegudes que cridaven el teu nom cada vegada que passaves pel seu davant, feien que tiressis endavant. La confiança tornava a recórrer els meus pensaments, però la duresa dels circuits i la calor extrema que varem tenir, van fer que m’agafés a un ritme prudent per acabar aquella cursa. Com he dit!!! en aquells moments només pensava en acabar aquella cursa. Vaig deixar de costat el ritme que volia portar i les ganes de fer un bon paper, per poder finalitzar aquella cursa, que per mi va ser un veritable infern, tant per la duresa dels circuits, com per la calor i sobretot per la ment.

En el tram de córrer

Finalment, amb els crits d’ànims i suport dels amics que van venir a animar-nos, vaig anar passant els km que em quedaven i vaig poder fer els últims metres de cursa molt ben acompanyat per una gran amiga que em va animar molt. Gràcies a tos els que vareu estar allí, ja que vareu tenir un paper molt important per a que pogués creuar la línia d’arribada amb 8:29:37 fent el 8é de 10 finalistes infernals.

Arribada a meta amb 8:29:37

També vull felicitar els meus companys que van fer un grandíssim paper, i he de reconèixer que tenen un potencial increïble i que estan molt forts. Sou uns mega-cracks!!!

Aquí us deixo l’enllaç que van fer els de TV Balaguer:

http://vimeo.com/44258462

De cara a l’infern!!!

Des de que vaig començar a practicar el triatló sempre m’ha agradat poder anar incrementant el nivell i els reptes a assolir. Ja fa uns anys que m’he iniciat en distàncies de mitja i llarga distància, i ara ha arribat el moment de fer un triatló de mitja distància amb el regalet de més que ens aporta la secció de btt.

Així que el proper dissabte 16 de juny, juntament amb uns companys del Cervera Triatló, ens enfundarem dins el mono de l’equip i participarem en el primer triatló INFERN del sud d’Europa. Serà un triatló de distància half ironman, però amb una nova part que hi haurà de 30 km amb btt, així la prova consistirà en fer els 1900 metres nedant + 30 km btt + 90 km bici carretera + 21,1 km de cursa a peu. Paral·lelament, es farà un triatló half ironman (sense btt), que també estarà representada per altres companys d’equip.

http://infernbalaguer.com/

Les ganes de poder fer un bon paper les tinc, però s’ha de ser una mica prudent ja que serà un triatló exigent per la duresa dels dos circuits de bicis.  També he de dir, que ja tinc ganes d’estrenar la nova btt en competició per a veure com va, ja que sols he pogut sortir dos dies i no se com es comportarà!!!



http://infernbalaguer.com/
circuit bicicleta carretera



Aquest any els resultats i l’estat de forma m’acompanyen fet que em senti fort, i deixant a part això, crec que serà una gran jornada, ja que la prova és al costat de casa, hi haurà gent coneguda i l’equip del Cervera Triatló hi aporta un bon grupet de corredors. A veure que en sortirà de tot plegat!!!

Sort i ànims per a tots!!!

La Half Challenge de Calella conquerida!!!

Un cap de setmana per recordar!!! L’ambient, la Expo, la cursa, els amics i la companyia, tot va junt, quan penso en el que ha estat aquest nou repte.

Tot comença amb l’anada cap a Calella, amb il·lusió, ganes de fer un bon paper, i amb la sensació de que les forces m’acompanyen!!! Això sí!!! Una mica de nervis abans d’arribar a Calella, més que res, per veure si arribava a l’hora!!! Jejeje.

Recollida de dorsals i visita a la expo

Ja a Calella era hora d’anar a buscar els dorsals, viure la Expo, anar al briefing, preparar i fer el check in de la bici i les bosses amb el material necessari per la cursa. Tot un ritual que t’aporta sensacions, pensaments i emocions diverses, que es barregen amb les ganes de que arribi el moment de començar a córrer.

Boxes i Check in de la bici

Boxes i Check in de les boses amb el material necessari

Després de passar tot el dia ben acompanyat, només quedava anar a dormir i llevar-me d’hora per esmorzar i anar al bike park per finalitzar tots els preparatius a un triatló de distància mig ironman.

Fets tots els rituals necessaris, era moment d’anar cap a la zona de sortida, on prèviament ja havia provat l’aigua “congelada”. Eren moments de concentració, on només era jo i el pensament de portar un ritme constant i intens durant tota la cursa, i esperar que tot anés bé. Veig com fan les altres sortides, les dels professionals tant masculí com femení, com surten els paratriatletes, “impressionant”, també com surten els bombers i policies que disputaven el campionat del món en triatló de mitja distància, i després ja entravem nosaltres als calaixos de sortida. Ara sí, concentració a “tope” i esperem.

Després de tastar l'aigua congelada i preparat per entrar als calaixos de sortida

Així que arribat el moment en que els trabucaires fan sonar i esclatar els seus trabucs; tots cap a l’agua!!! Passats ja uns metres, intento ubicar-me el més recte possible cap a la boia, i veig que amb el ritme que porto vaig passant a molta gent. Intento portar aquell ritme, i no voler fer més, ja que em podria passar factura més endavant. El pas per les boies són nets, sense cap contratemps ni cops per part dels altres corredors, i començo a veure casquets verds, que són els de la sortida anterior a la meva. Això em fa sentir bé, i finalitzo els 1900 metres amb un temps de 33 minuts. Molt content pel temps!!!

El pas per la carpa de boxes és molt lent, ja que hi ha molts corredors tant de la meva sortida com de les sortides anteriors, i tots estem intentant canviar-nos per fer el tram de bici. Una vegada puc sortir de la carpa, començo a córrer per agafar la bici, sentint que el ritme pot ser alt (em sento bé), i que l’objectiu és baixar de les 3 hores amb bici. Començo a rodar, i veig que el ritme és força alt, i que tinc la posició correcta sobre la bici podent-me “acoplar” bé sobre el manillar de triatló. Finalment, desprès de tenir bones sensacions i d’intentar controlar les emocions, faig els 90 km de bici amb un temps de 2 hores 35 minuts, amb un promig de 35 km/h. També molt content pel temps!!!

Ara només queden el 21 km de la mitja marató!!! Entro altre cop a la carpa de boxes, on aquesta vegada no hi ha tanta gent. Estem tots més estirats. Faig una transició molt ràpida, i surto per intentar volar!!! Jejeje, el primer km el faig a 5:10 (així poc volaré, jejeje) però començo agafar ritme, passo a gent que tinc al davant, i les sensacions van millorant, fins que arribo a portar un ritme de 4:30. Tot i que al final he de patir una mica, el ritme i les sensacions de la mitja  són molt bones, ja que el ritme a estat constant i l’he anat millorant, podent finalitzar aquesta part, amb 1 hora 43 minuts. Això està prou bé per un aficionat com jo!!!

He de dir, que en tot moment he tingut la sensació de portar la cursa controlada, de que anava al ritme que podia portar i volia portar, tot i que un sempre vol més i fer més bon temps, però el temps assolit a meta ha estat impressionant, més no puc demanar!!!

Així doncs, els últims metres de catifa vermella amb l’eufòria de la gent, la música, i els crits de suport d’alguns amics que van venir a veure’m, fan que les sensacions i les emocions brollin per tot el cos, i t’ompli d’orgull i satisfacció el poder veure que has fet un Half ironman amb un temps de 4:56:17, sabent després, que ho he fet en la posició 397 d’uns 1700 participants tant professionals, bombers, policies i aficionats com jo.

Celebrant el repte amb la meva medalleta de Finisher!!!

Vull acabar dient, que moltes gràcies als que vareu estar allí aguantant el sol i donant suport amb crits d’ànims!!! Gràcies!!!

Ara espero poder fer més altres reptes!!! Aviat en sentireu parlar, jejejeje.