Un altre repte en ment, una altra il·lusió a realitzar, però aquesta vegada
compartida amb uns grans amics del poble i Tona, juntament amb dos membres més
de l’equip de Cervera-triatló.
Una nova aventura que començava uns quants mesos enrere, quan ens
plantejàvem l’idea de participar en una prova nova per tots nosaltres, on els
dubtes, l’incògnita de com seria, de com ho teníem que plantejar, dels km ha
realitzar...etc, eren moltes coses a superar!!!..., però amb la il·lusió de
batre els nostres dubtes i superar tots aquests km sobre una btt, van fer que
al final ens apuntéssim a una de les proves més dures de btt considerada a
nivell europeu.
Al final, la idea era superar els 220 km amb menys d’un dia, controlant totes
les sensacions tot portant un ritme còmode, i mantenir el grup compacte per
anar-nos animant entre uns i els altres. Però tot això necessitava d’un llarg
entrenament, així que l’entrenament va començar a rodar. Tot i quedar per
entrenar, els meus horaris i curses eren una mica incompatibles, així que jo no
vaig poder realitzar tots els entrenaments que volíem fer.
El dia s’acostava, i amb moltes ganes i les idees clares, el divendres 28
de juny vam carregar la furgo de Jordi i vam tirar camí de Vielha. Pel camí les
xerrades i comentaris de la cursa, juntament amb material de bicis, van fer que
el trajecte és fes més amè, arribant a Vielha amb ganes de començar a pedalar.
Ja immersos dins els carrers de Vielha, l’aire que és respirava, a part de
ser bastant pur, jejeje, era aire de pedals de foc, de btt, de cursa. Un bon
grapat de ciclistes estàvem envaint aquesta població, i amb ganes de conquerir
els 220 km d’aquesta cursa. Però en aquells moments tot anava molt ràpid, que
si acreditació i recollida de dorsals, que si briefing, que si últimes compres,
que si anar a sopar ràpid..., finalment, a les 23:15 hores vam arribar a
l’habitació de l’hotel cansats de tot el dia, i lo fort!!!, que teníem que
llevar-nos a les 3:45 per esmorzar i començar la cursa a les 5 del matí. Així
que cap al llit i descansar de valent.
Dissabte 29 de juny!!! Era el dia!!! Després de matinar i fer un bon
esmorzar, ens varem dirigir amb un fred de por, cap a la zona de sortida on hi
havia tot un grapat de ciclistes amb ganes de conquerir la Vall d’Aran.
Primera presa de contacte amb els que serien els nostres companys i rivals
de cursa. Molt bon nivell de corredors, i sense intimidar-nos, vam intentar
trobar un bon lloc per començar la cursa. Encara ens estàvem posicionant dins
el grup, que la organització super puntual, va donar el tret de sortida de la
cursa a les 5 en punt. Ara sí!!! Comença l’espectacle!!!
 |
| Sortida amb frontals i ben d'hora al matí!!! |
Primers metres dins els carrers estrets de Vielha, amb el frontal al cap i
una sensació de neguit, de fred, de foscor, de control, de mantenir les
emocions i no passar-nos de pulsacions, respirant un ambient de nerviosisme per
part de tots els corredors quan entravem al primer camí, sortejant tolls i
aragalls, aguantant l’equilibri sobre la bici degut a lo estret que estava tot
i el gran nombre de corredors que volíem passar en aquell moment, ... per mi,
crec que tots estàvem neguitosos i cautelosos per no posar el peu al terra o
evitar alguna caiguda amb aquella situació de poca llum.
Ja amb el grup més estirat arribàvem al túnel de Vielha, i creuant per dins
aquest túnel els frontals ja els comencem a apagar. La sensació de fred començava
a desaparèixer, però el que semblava és que algú s’hagués deixat la calefacció
oberta dins el túnel. Realment bastant contrast de temperatura des del principi
fins entrar al túnel.Al sortir d’aquest, vam fer una baixadeta força ràpida amb aquestes 29 que
portàvem, i en un tancar i obrir d’ulls, ja estàvem pujant altre cop!!! La
característica d’aquesta cursa seria tot això!!! Pujar, baixar, pujar, baixar!!!
Només feia que despuntar la primera claror de dia, que ja teníem que posar
els peus dins el primer rierol, així que veient això, peus molls casi tot el
dia!!! Aquesta claror matinal ja ens deixava entreveure el paisatge tant gran i
impressionant dels Pirineus.
Pel moment les sensacions eren força bones, tot i que crec que el ritme
inicial havia estat més fort del que m’hagués agradat, sent finalment un dels
causants de la meva fluixesa km més endavant. Tot i això, estava gaudint al
màxim dels camins, dels corriols, dels companys, dels rivals, i sobretot, del
paisatge de la vall, que era extremadament fantàstica. Però també hi va haver
moments d’inquietud i ràbia, quan en petites cruïlles ens equivocàvem de camí,
o ens trobàvem aquelles aglomeracions de competidors als primers corriols, que
al final teníem que fer a peu per la gran quantitat de gent que passàvem per
allí plegats. El fet de tenir que seguir un roadbook, i només disposar d’un
gps, també ens resultava una mica difícil seguir el trajecte bo.
 |
| Dins els primers 60 km on encara em sentia valent |
Els km anaven passant juntament amb les hores, fet que la hidratació i la
alimentació tinguessin un paper importantíssim. A les primeres hores, ens vam
deixar una mica de banda aquest tema, que crec que també va ser un dels
causants de la fluixesa que vindria més endavant. El fet de rodar ràpids
juntament amb molts dels competidors intentant no perdre molt de temps amb
ells, va fer que no tinguéssim aquesta noció i falta d’aliment, fins que vam
arribar als primers avituallaments, que amb la gana i el cansament que portàvem,
ens van fer perdre molt de temps allí parats. Tot i això portàvem un bon ritme,
fins que jo, pujant al coll de Sas, pel km 77 aproximadament, ja començava a
notar aquesta fatiga i fluixesa al cos. Van ser moments difícils, ja que volíem
anar tots junts i jo ja no podia portar el ritme de pujada dels meus companys,
que juntament amb la calor que començava a fer, van fer que el meu estat anímic
trontolles per moments. Ells m’anaven esperant, i això em donava recolzament
anímic, però a l’hora, em feia sentir malament de cara a ells, ja que em tenien
que esperar.
Vaig superar aquest coll on a la baixada em vaig poder recuperar bé, però
tornant a pujar el coll de l’Oli, el desnivell i la calor van fer que el ritme
que portava fos molt lent. Aquí ja només pensava en parar a dinar, i això no és
un bon símptoma. Va ser moment de començar a gaudir de l’espectacle que em
donava la natura!!! Aquelles vistes, aquell paisatge, aquells ocells volant
lliurement, l’aigua dels rierols... tot això era el que volia viure, el que em
donava ganes de continuar i veure que hi havia més endavant. Els companys m’anaven
esperant, i jo el ritme ja l’havia baixat. No podia anar més ràpid, ja que si
ho hagués fet, al final no crec que hagués creuat la línia d’arribada. Un s’havia
de dosificar de la millor manera, o de la única manera que creia que ho podia
fer!!!
Finalment arribem al avituallament d’Espui, on ens esperaven uns macarrons
boníssims!!! Jejeje, allí vam fer parada per recarregar piles i reparar els
contratemps de les punxades a la bici. Una vegada amb els macarrons a la panxa,
ens varem disposar a pujar el coll emblemàtic de la pedals de foc, el coll del
Triador, batejat per mi a les primeres rampes com el coll de l’escorxador!!! Jajajaja,
allà els caps rodolaven camí a vall, començant pel meu!!! Jajajaja.
Una calor infernal, un ritme de pena i unes bones rampes, van caracteritzar
aquesta pujada!!!
El cap m’anava dient, tranquil, ves fent, bon ritme, no t’estressis, deixa
fer, deixa que les rodes rodin i tu només acompanya l’inèrcia!!! Mirava el
temps, i encara creia que podíem passar el temps de tall per Espot, així que
cap amagat, i cop de ronyons cap amunt!!! El cansament era evident, no em
sentia còmode, i estava molt pensatiu de cara als meus companys. No podia
permetre que per culpa meva no poguessin passar el temps de tall. Necessitava
refrescar-me, i en alguna de les corbes de pujada baixava un rierol, que amb
una aigua super fresqueta, hi feia paredes tècniques per a refrescar el cos i
una mica la ment. Tot i fer aquestes coses, em dona la sensació de que no anava
bé. Finalment arribant d’alt del coll, vaig poder anar agafant rivals de cursa
que anaven més malament que jo, i això em va dona una mica d’ales per arribar
amb més força, però el que em deparava la meva arribada d’alt de tot el coll,
era una baixada de sucre, fent que amb una tremolo molt forta a les mans, i una
sensació de pèrdua de visió, m’espantés una mica!!!
Després de beure uns quants gots de coca-cola, i menjar una mica, vam veure
que el temps era molt just, i que no ens donava temps de passar el temps de
tall, així que el que ens quedava fins a Espot, ho vam fer amb una mica més de
calma!!!
Ja no podia ser!!! Érem conscients de que ens tindríem que esperar a Espot
per l’endemà. El repte no podria ser el de poder fer-ho amb un dia, així que em
sentia una mica culpable de cara als meus amics, per no poder arribar a temps i
tenir que fer nit a Espot, però ells em dient que tranquil, que a lo millor no
estàvem prou preparats per fer-ho amb un dia.
Quan vam arribar a Espot, vam fer un manteniment i repàs a la bici gràcies
a que l’organització ens va posar a disposició de tots els participants, un
grup de mecànics professionals que ens ajudaven en aquest tema. Una vegada amb
les bicis preparades per sortir a l’endemà, vam anar a buscar lloc per dormir,
i vam anar a fer un bon sopar per recarregar forces, una bona dutxa i ha
dormir!!!
Al igual que la nit anterior només vam poder dormir 5 horetes, ja que ben d’hora
l’organització donava la sortida des de Espot. Així que després d’unes bones
torrades i uns bons embotits, ens vam presentar a la zona de sortida, i a l’hora
en punt san tornem-hi!!!
 |
| Sortida Espot |
Érem uns 60 que donàvem la sortida, i els primers km van ser molt ràpids. Anàvem
tots junts, i la sensació de no poder portar el ritme de pujada igual que ells,
no hi era!!! Semblava que estàvem tots igual!!!
 |
| En un tram de corriol espectacular!!! |
Ara si!!! Estàvem gaudint de la bici, dels camins i corriols!!! I
principalment del paisatge, que personalment crec que va ser més bonic i impactant
aquesta segona part del trajecte. Això em feia sentir bé i còmode, tot el
contrari que el dia anterior. Els km anaven passant, i el temps semblava que no
passava tant ràpid!!! Això vol dir que portàvem un molt bon ritme!!!
Finalment arribem a la cota més alta del dia, i el que quedava era costa
avall fina a Vielha!!! Jejeje, l’emoció, la velocitat, l’alegria ... eren
sensacions que ens abordaven en aquells moments, i el fet de compartir-ho amb
aquestes grans persones i amics, feia que encara m’agrades més aquest repte que
estàvem apunt de finalitzar!!! Camins, paratges i els km passaven sense
donar-nos compte, fent l’últim tram estratosfèric per la carretera, degut que
els desperfectes de la riuada de setmanes prèvies, van tenir que modificar el
tram de tornada.
Així que amb la nitro endollada al cul vam arribar a Vielha tot creuant la
línia d’arribada amb unes 19:19:45 hores. Molt content de poder haver
finalitzat una altra cursa, un altre repte, i sobretot de poder-ho compartir
amb aquesta colla d’amics, que felicito de tot cor, ja que van estar a l’altura
d’aquest repte, i vam poder ser finishers uns al costat dels altres!!!
 |
| Content d'arribar a meta!!! |
Que gran que sou!!!
Vull felicitar a l’organització de Pedals de Foc pel gran desplegament de
voluntaris que van prendre part a la cursa, de que tot estava molt ben
organitzat, i ens vareu fer sentir especials en tot el tram de cursa!!! Gràcies!!!
Finalment afegir, que van ser moltes hores sobre la bici, que van ser
moltes les sensacions i que no totes és poden expressar en un escrit de no se
quantes paraules. Així que aquestes lletres venen a ser un resum del que va ser
Pedals de Foc, tot i que em sembla que he escrit una bona “parafada”!!! jejejeje
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada