3ª Part: Desafio??? ... Toro??? ... Loco??? Què és això???

Diumenge dia 21:

El meu dia.

Em llevo cansat i amb el dubte de si tinc que córrer o no!!! Realment ahir ho vaig passar una mica malament i avui ja se el que m’espera!!! ....Uffff, el mateix que ahir però només mig circuit de cada.... Acte seguit el cap em comença a donar tombs, començo a rumiar i ha animar-me a mi mateix, ....jo he vingut a per un desafiament, i això és el que acabaria fent!!!..., vamos!!!

Al igual que ahir, començo el dia ben aviat i esmorzo el que bonament puc. Repeteixo el mateix procediment que ahir, però ara, amb el Ramon d’acompanyant!!! Jejeje. Ell s’ho mirarà de fora, i diu que m’animarà fort!!!

Pugem al pantà i torno a preparar tot el material en el box 1 i en el mini box a peu de pantà. Realment en aquest instant torno a tenir dubtes, estic mandrós, cansat, desmotivat, atabalat. Penso que el millor que podria fer és deixar-ho estar, tot ruminat que com que ja vaig córrer ahir, ja tenia superat un altre repte, ... però la companyia del Ramon, animant-me i veient que ell està content de ser allí, em refà i m’animo tornant a pensar que el desafiament és possible... No les tinc totes, senzillament per que avui hi ha molta més gent i jo estic cansat d’ahir, però vull superar aquest repte que m’he plantejat, així que amb un raig d’impuls i decisió em tiro dins l’aigua del pantà.

Ja veig que la sortida serà multitudinària i hi haurà cops, així que a diferència d’ahir, avui em col·loco al costat dret ja que no em vull veure atrapat al gir a l’esquerra i tingui les sensacions d’ofegament quan nedo amb molta gent. Quan tots els 380 inscrits estem dins l’aigua, ens donen el tret de sortida igual que en el dia d’ahir, i somi, a per 1500 metres de natació!!!

Avui les sensacions són totalment diferents. El ritme de respiració és més forçat tot i portar un ritme relaxat de braços. Des de bon inici em sento ofegat, pesat i nerviós ja que m’enfronto amb algun cop, i ja he d’esquivar nedadors.

...(Personalment, amb l’estat en que em trobo, això no m’ajuda a avançar. Tot el contrari, això em fa entrar en un petit estat d’angoixa, i per superar aquest moment de mal estar dins l’aigua decideixo nedar amb braça, fent que pugui observar com s’està desenvolupant la cursa)...

Sorprenentment estic en un tercer grup molt nombrós i puc veure que pel darrera encara queda moltíssima gent, però sabent això, el cansament d’ahir el tinc a sobre i no nedo amb l’agilitat que m’agradaria a mi. Tot i el mal estat, al final trobo un ritme còmode de respiració i puc acabar el sector de natació amb una mica de cara i ulls, i amb un temps de 30  minuts i 50 segons.

Sortida de l'aigua

La primera transició és calcada a la d’ahir. Surto de l’aigua amb calma, m’eixugo els peus, em col·loco les bambes i pujo el km que ens separa l’aigua del box amb les bicis. Torno a pujar aquells 100 metres de desnivell amb molta calma per no trinxar més les cames, així que quan arribo al costat de la bici faig aquesta part de transició ràpida.

Ja amb lo necessari surto del box per arrasar amb els 40 km de bici, però un dels inconvenients i punts negres per part de l’organització arriba en aquest punt. Molts dels acompanyants surten corrent al teu costat, pugen als cotxes i surten a tota llet per intentar seguir als seus atletes. Realment molt perillós, ja que accelerades i frenades al teu davant quan vas amb bici, i arrancant aquest altre km amb pujada amb una carretera estreta i plena de cotxes aparcats als borals, pot ocasionar algun disgust. Realment per mi ha estat un altre punt angoixant i de mal fer, i sobretot disgustat en veure que aquesta gent, de respecte poc!!! Per mi, l’organització no tenia que permetre circular amb cotxe aquest km de sortida mentre encara hi hagi corredors que estiguin fent la transició. Però això només és una opinió!!!

Ja endinsat en el tram de bici, i després de pujar aquest km amb els agosarats pilots de formula 1 o inclús comparat amb algun campionat del món de ral·lis, començo els 9 km de baixada superant la barrera dels 78 km/h sense pedalar. Ai mare meva!!! Això s’acaba ràpid, ja que en breu començo a pujar altre cop cap al “puerto del Duque”.  Em queda l’aproximació al port per aquesta carretera que va pujant amb constància i va carregant les cames. O faig amb calma, preparant i controlant la ment, fins que després d’un petit descans, torno a tenir que superar aquests 3 km de pujada al 21 %. Realment una carretera espectacular, i un paisatge brutal, però, ... “cagun seu!!! Que dur que és tot això!!!, jejeje” ... Tot i això, el ritme és millor que ahir!!!

El Puerto del Duque

Després de fer el aquest port, surto a la carretera general per tornar a fer els últims km de bici fins a Sierra Nevada. El ritme que porto és molt bo, augmentant el doble de la velocitat d’un dia a l’altre. Sorprenentment m’està anant força bé el dia d’avui, fent que comenci a passar competidors en aquest últim tram de bici que se sol fer pesat i llarg.

Finalment arribo a fer la segona transició amb un temps de bici de 2:44:29, i ara comença la part que més por em feia. No sabia com respondria en aquest sector; són moltes hores que porto competint, i les forces ja són escasses, però sembla que la meva ment està assolint el tercer nivell dels super guerrers, ja que començo a treure energia de no se on. M’animo, bec una mica d’aigua, i començo a córrer. El ritme no és molt estratosfèric, però és constant i el suficient ràpid per poder coronar la part més alta del circuit en el km 7. Aquests 7 km s’han fet curts, serà que com que ja sabia com era el circuit, ho he fet amb més tranquil·litat i no he estat tant pensatiu i preocupat per veure que em trobaré. Ara comença la part del tram en que he gaudit més. Tot i ser una baixada gairebé vertical, pel mig de les pistes d’esquí i amb uns desnivells força considerables, tenint un grau de perillositat també considerable, i veure que intentar mantenir el ritme frenant lo més fort possible em suposava un fort dolor als quàdriceps, decideixo deixar-me caure i ja veuré com pararé, anant a per totes fins al final.

Començo doncs, la gran escalada de posicions. Sembla que pel mig de la pista baixi una cabra desbocada, amb uns salts i una longitud de passa enorme, fent que cada 3 metres  recolzes per un petit instant el peu al terra, i propulsant amb força per tenir el menys temps possible els peus al terra. Una sensació brutal veure que els altres competidors és van quedant enrere, i tu vas baixant a una velocitat casi supersònica, jejejeje, i amb la sensació de fer un petit vol en cada salt. Totes aquestes sancions m’estan acompanyant mentre jo veig que l’ urbanització de Sierra Nevada cada cop la tinc més propera, fent que la línia d’arribada d’aquest repte estigués més aprop, i pensant amb el que havia passat, el que havia patit, veure i ser conscient de que la preparació que portava era pèssima per aquest repte, i poder tenir la certesa de que ho estava aconseguint, feia que aquells salts, aquella velocitat que per mi era estratosfèrica, fos tot el conjunt una pujada d’adrenalina i satisfacció que m’omplia d’orgull i felicitat, que es veu més engreixat, quan abans d’arribar a les últimes escales que em porten fins a la recta de meta, em trobo al Ramon i a la Carme, que m’animen com uns autèntics “hooligans” , fent que aquesta arribada amb l’estelada a la mà, sigui un autèntic regal a la meva petita trajectòria triatlètica.

Baixada estratosfèrica abans d'arribar a meta

Finalment puc acabar aquest últim tram amb 1:07:02 hores, i amb un temps total d’aquest triatló de 4:40:46 hores.

Molt content de la gesta i repte superat. Al final ha estat un triatló Half més un olímpic, amb uns temps de 9:24:48 més 4:40:46, fent un total de 14:05:34 hores de triatló.

Finisher d'un half + un olímpic

Em sento molt orgullós del que he aconseguit, he tret valoracions del que he fet, i la conclusió en que he arribat, és que no sabia a que anava, volia portar un control de les sensacions controlant el ritme, mantenint la calma, i fent que el ritme que portés, no era el meu de cursa. Un ritme menor al que podia portar, ha fet que esgotés les energies abans d’hora, però puc dir que he aprés molt d’aquest repte!!!

Ara només toca preparar més reptes i gaudir al màxim del que més m’agrada, tot esperant compartir-ho amb molts bons amics i ara especialment amb la meva parella Neus.

Auuuuu, aviat a per un altre repte!!! Carles, Victor!!! Madrid-Lisboa ens espera!!!

2ª Part: Desafio??? ... Toro??? ... Loco??? Què és això???

Dissabte dia 20:

El dia del Ramon i el meu!!!

Tots dos disputem el triatló llarg i ens llevem d’hora per fer un bon esmorzar. A les 5 del matí, poca cosa entra!!! Jejeje.

Després de deixar-ho tot preparat al cotxe, i haver esmorzat el que bonament em pogut, ens dirigim al “Pantano de Canales” per iniciar aquest Super repte.

Fa una mica de fresca, però la tendència és anar fent més bo a mesura van passant el minuts. Passem el control de boxes i ens disposem a deixar tot el material preparat per tardar el menys temps possible en el moment de la transició, però... em sembla que tardarem una mica!!! Jejejeje, aquesta transició serà llarga, ja que la peculiaritat d’aquesta transició és que s’ha de pujar del pantà fins a boxes, on hem de fer 1 km per camí de pedres i amb un desnivell de 100 metres!!!, un autèntic mal son!!! Jejejeje, però bé!!!  aquí estem amb el Ramon col·locant el casc, sabates... etc.

L’ambient és molt de “coleguillas” i sents algun comentari de ploramiques, però en breu sents a dir que si han fet no se quants km d’entrenament per allò. No res, no farem cap comentari!!!

Quan ja tenim tot el nostre material ben situat baixem cap al pantà per la baixada que després pujarem, i al arribar al costat de l’aigua ens trobem uns mini boxes per deixar unes bambes que hem de deixar per poder pujar després, així que en aquest triatló hi haurà 3 boxes!!!

Ja amb les bambes al seu lloc l’organització ens fa l’última xerrada. Amb el Ramon ens mirem i ens animem. Els nervis, l’emoció i l’ambient ens embolcallen amb un grapat de sensacions indescriptibles i on només tenim ganes de començar a nedar. Tot i això, he de ser prudent!!! Avui m’espera una cursa llarga però demà m’espera una altra cursa!!! La tàctica ha de ser conservadora i prudent.

Moments d'alegria abans de la cursa

L’organització ens diu que el neoprè està prohibit donat que la temperatura de l’aigua està per sobre dels 23º, i en un tres i no res ens diuen que ens tirem a l’aigua. Quan tots els 140 corredors estem dins l’aigua sentim un “bobinazo”  i somi!!! A nedar 2000 metres!!!

M’he col·locat al costat esquerra amb l’idea d’anar el més recte possible cap a les boies, ja que els girs són a l’esquerra. Veig un grupet de gent al meu costat dret que em va passant poc a poc, però jo intento portar un ritme de braços i respiració còmode, pensant en tot moment que no m’he de passar, i que he de resguardar ja que la cursa és llarga pensant que demà hi he de tornar, així que no m’estresso i vaig a la meva. L’aigua realment la noto molt calenta, però en aquest instant això no m’ha d’importar, jo continuo nedant a un ritme fàcil. No tinc ningú al meu costat, i davant meu a uns 150 metres veig un grup de casquets blancs ...Serà que m’ho he pres amb molta calma, i ja vaig últim??? No pot ser!!! ... De sobte, portant el mateix ritme, començo a passar algun nedador i això em motiva, però en breu, ja veig que arribo a l’última boia, ... no pot ser!!! Això se m’ha fet curt!!! ... Surto de l’aigua amb un temps de 34 minuts i 47 segons cantant-me el parcial 40, ... però que diuen??? Això tampoc pot ser!!!... , miro enrere i veig un grapat de casquets blancs encara dins l’aigua!!! Quina passada!!! Impressionant la imatge i impressionant el sentiment de satisfacció que em circula per dins el cos, però ara comença lo bo!!!

Sortida de l'aigua

Primera transició amb calma, m’eixugo bé els peus, em poso els mitjonets i les bambes, i cap amunt!!! Calma!!! La respiració va alterada ja que la rampa és exigent i encara no tinc un ritme assolit. Estic trotant però en moments estic caminant. Això és bastant dur, i no ho semblava tant.

Finalment, després de pujar aquest km i els 100 metres de desnivell arribo als boxes per agafar la bici. Aquest canvi el faig ràpid i puc sortir amb agilitat de dins els boxes. Ara començo 1 km de pujada cap a la carretera general tot intentant controlar l’eufòria que m’origina la bici. La ment continua en estat cautelós i pensant que la cursa és molt llarga, i quan arribo a la general, inicio un descens per carretera ampla on puc agafar amb molta facilitat els 80 km/h. Aquí comença i entra en joc part de la tàctica de supervivència. El primer que he fet al pujar a la bici ha estat hidratar-me, i el que he fet quan he arribat a aquest descens ha estat començar a menjar i mantenir aquests petits glops d’aigua per aportar els nutrients necessaris al cos. Tenint això clar, i arribant ja a la circumval·lació de Granada, em passa el guanyador de l’any passat i aprofito per a que em faci de referència. El seu ritme és molt similar al meu, però el tinc a uns 100 metres al meu davant, fet que m’aporta una petita ajuda en el sentit de la dosificació.

Amb la referència al punt de mira i amb la ment cautelosa ens apropem al primer port de la cursa, “el Purche”, on només començar-lo ja em sorprèn la seva magnitud de les seves rampes, ja que les primeres oscil·len el 13% tot i que són instants molt puntuals, on aviat manté un desnivell constant però molt menys dur del 6,5%, fins als darrers km on torna a obsequiar-nos amb rampes d’una grandesa del 15%.

Rampes del 15 %

En veure aquestes rampes no m’obsessiono en fer-les ràpid, sinó, que penso en fer-ho amb molta més calma i constància, fet que en coronar el port penso que no s’ha fet tant dur. Per ara les sensacions estan sent bones ja que vaig resguardant forces, tot i que en les super rampes d’aquest port he tingut que treure una mica de xispa per poder-ho afrontar. Una vegada coronat, començo un altre descens enllaçant la carretera de l’inici i anant a buscar la carretera que ens portarà al “puerto del Duque”. Un autèntic monstre si vas molt tocat!!!

Inicio aquesta aproximació cap al “puerto del Duque” amb una carretera que ens està obsequiant amb un desnivell constant costa amunt, i que em comença a mermar l’energia. Un altre inconvenient és que comença a fer molta calor i no corre res d’aire en aquest tram de circuit. Tot i això crec portar un ritme bo i prudent. Estic arribant a peu dels primers 3 km infernals amb rampes del 21%, i el Ramon m’atrapa pel darrere. Veure’l amb aquella cadència tant bona m’alegra la vista, però per contrapartida començo a pensar que vaig una mica tocat. Ens donem ànims i el deixo marxar.... no em puc permetre el luxe de portar el ritme que porta ell..., i en poc menys d’un km, comencem l’autèntica essència d’aquest port, on porto un ritme estratosfèric, però amb velocitats baixes, jejejeje.

No són molts km de port, però les rampes em deixen les cames una mica tocades. La calor és insuportable però he de tirar cap amunt. Vaig fent camí fins que tornem a enllaçar amb la carretera general, que ens portarà fins a la zona de boxes. És una carretera ampla, pesada i que et menja el pensament de mala manera. Veig que el ritme és molt precari, i el cap em comença a donar tombs. De lo trinxat que estic, començo a pensar si he d’acabar o m’he de retirar, creant així un moment de debilitat que intento superar fent-me creure a mi mateix, que ho puc superar i que només quedarà el córrer. He de continuar!!! Almenys avui!!! Si demà no faig el triatló olímpic no passa res!!! Però avui he de ser finisher!!! Això són els pensaments i el que m’he estat dient en moments de debilitat. Lo més fotut del cas, és que a 10 km del final d’aquest tram de bici, passem per davant de boxes per fer un bucle i tornar al mateix lloc que em merma més el pensament. Després de que els darrers km de bici es fessin eterns, amb una velocitat de 7 km/h i en que gairebé trenco la barrera del so, jejejeje, aconsegueixo arribar a la transició del córrer amb un temps de 5:08:15 per fer aquest sector. Baixo de la bici pensant que el que tinc que fer, és mirar de fer el primer km per veure com estic. Decideixo que si no estic bé em retiraré de la cursa. Així que faig la transició amb tota la calma del món, em prenc un gel i un bon raig d’aigua, i surto a per veure com i quines sensacions tindre.

Sortida transició run

Ara ja hi sóc!!! Amb les bambes ben cordades surto de boxes per començar l’ascensió al “pico veleta”, considerada la carretera més alta de la península, i jo amb unes ganes de córrer infernals, jejejeje. Així que només començar a córrer, surto per l’ urbanització de Sierra Nevada costa amunt, amb una calor que m’escalfa les idees, i una soledat impressionant. Tots els participants estem ben estirats en el recorregut i al ser un sol circuit circular, poca gent ens trobem.

No res!!! Que finalitzat el primer km ja començo a caminar, no puc mantenir un ritme de cursa, i el que faig és mantenir el cos en calma. Torno a pensar que si m’he de retirar... que si camino tota l’estona a lo millor no passaré l’hora de tall per meta... que les cames no em responen...etc. Al final em torno a mentalitzar i decideixo acabar la cursa d’avui, i la cursa de demà ja la descarto. Avui he de ser finisher i no em puc rendir. L’essència del triatló comença aquí, amb el saber controlar la ment, el saber estar, el saber patir, i veure que et toca fer encara 18 km més fins dalt de tot de la muntanya que no coneixes, i que només vols veure aquell radio telescopi per girar i tornar avall. El més dur del triatló és aquest últim tram, el de córrer. Les forces ja estan esgotades, i només et queda la força mental, la força de voluntat i l’orgull.

Coneixedor del meu estat i de que tocarà patir, continuo tirant muntanya amunt caminant i trotant a trams. He de beure i m’he de tirar aigua al cap, ja que la calor és com una olla a pressió, i m’he de mantenir fresc d’idees. Penso amb els meus amics, amb els companys d’equip que fan curses de muntanya, i tot i admirar-los en veure les curses que fan, ara encara els admiro més. Això de la muntanya és molt dur, i has de saber estar-hi!!!

Vista general del tram de cursa.
A la dreta Sierra Nevada seguint cap a les muntanyes i el radio telescopi al costat dret

Continuo amb el meu ritme precari però constant, resguardant una mica d’energia pel que em pugui passar. He de vigilar en no tenir cap baixada de sucre ja que per aquí no hi ha ningú. Els punts de control estan molt separats i per a que s’adonguin compte de que ha passat alguna cosa poden tardar una bona estona. A part, em sembla que començo a tenir mal d’alçada. El cap em comença a bombar fort i em començo a marejar. De cop, les forces m’abandonen i per un instant em sembla que no puc mantenir-me en peu. Decideixo parar i recolzar-me en un roc per a veure si em passa aquell mareig, i quan veig que les cames poden aguantar el meu pes torno a reprendre el vol. Estic a tant sols 4 km del punt més alt, veig el radio telescopi i després d’aquí tot és baixada. Així que amb concentració i mirant al terra torno a tirar amunt. Les hores van passant, i a mi no em sembla que passin tant ràpid. Finalment començo l’últim tram d’ascensió i on observo aquell majestuós punt de gir, un super radio telescopi que a mesura he anat pujant l’he vist gran, però ara que el tinc al costat em sembla enorme. Però el que si que és enorme, és el que estic fent!!! Ara només em toca fer una baixada estratosfèrica per a poder entrar dins el temps de tall, ja que amb una hora tanquen la meta i encara em queden 7 km de baixada. És factible poder-ho fer, però amb l’estat de cansament i el mal de cap que tinc, no se com anirà!!!

He començat el descens i els quàdriceps fan “pupita” , però he de tirar avall amb precaució. A mesura vaig baixant les sensacions van millorant i em puc permetre trams més llargs on puc trotar. De sobte, al meu davant veig un altre participant que va baixant molt a poc a poc i decideixo veure si el puc atrapar. M’animo, m’engresco i corro. Al final agafo aquest noi a falta de 2 km de meta, comencem a parlar i ens animem mútuament. Hem estat molta estona sols, i decidim anar junts fins a meta fent que aquests últims km és fessin més agradables. A part, ja començàvem a degustar el nostre triomf personal en poder ser finishers d’aquesta bestiesa de cursa.

Finalment, arribem altre cop a l’ urbanització de Sierra Nevada després de trotar, caminar i córrer per aquestes muntanyes, fent-nos pujar per unes grans escales per acabar de rematar les cames, i observant al fons l’arc d’arribada del que fins ara ha estat el triatló distància half més dur que he fet. Els últims metres són fantàstics, música, aplaudiments i gent animant, i amb aquest nou company de fatigues entrem junts per la línia d’arribada amb un temps total de tota la cursa de 9:24:48 hores. Tot just creuar aquesta línia sento el Ramon que em crida. Ell ja fa una bona estona que ha arribat, i el veig rialler, content i molt expressiu, ha fet una molt bona cursa, i ens felicitem. Aquesta sensació és impressionant, després de patir tant, però sentir que estàs feliç i compartir aquesta felicitat amb la gent propera que també ha patit lo seu, no te preu. Moltes felicitats Ramon per la teva gran gesta aconseguida, estàs fet una autèntica bèstia!!! Lo teu és la llarga distància i m’encanta poder-ho compartir amb tu, i que hagi estat una mica el causant de que puguis gaudir d’aquest esport també m’encanta.

Arribada a meta

Després d’avituallar-nos i descansar una mica, fent també una mica d’estiraments, decidim marxar cap a l’hostal. Abans però, torno a deixar preparada la zona de boxes per si l’endemà em decideixo donar la sortida al següent repte.

Finalment Finishers apunt de fer una cerveseta

Arribats a l'hostal fem un bon sopar, i amb la panxa plena decideixo que demà em llevaré per veure si puc córrer. Ja veure que acabaré fent!!! Així que ben d'hora a dormir.

1ª Part: Desafio??? ... Toro??? ... Loco??? Què és això???

Un nou desafiament, un nou repte, una nova aventura que va començar uns mesos enrere quan em vaig apuntar a un cap de setmana de triatló a Sierra Nevada.

Ja fa un parell d’anys, que vaig descobrir per internet la creació d’un triatló distància Half ubicat en terres andaluses i amb la peculiaritat de desenvolupar-se en cotes altes. Aquest detall, juntament amb la publicitat dient que és el triatló més dur del món, m’han injectat un desig i unes ganes de competició, que m’han dut a fer el passat 20 i 21 de juliol, juntament amb la gran companyia d’en Ramón Fitó, un cap de setmana de triatló pur i dur!!!

Cap de setmana on hi havia dos esdeveniments de distància diferent. Triatlons amb la mateixa duresa i mateixes característiques compartint circuits i que es podien fer per separat, fet que pel qui volgués fer un triatló distància half el dissabte era una opció molt temptadora, i una opció més normal, era un triatló olímpic per a qui volgués fer-ho el diumenge. Però per als més agosarats, l’organització va crear el DESAFIO TORO LOCO!!! i consistia en superar els dos triatlons, el de dissabte + el de diumenge.

Sabent això, i que sóc molt impulsiu, jo em vaig apuntar a aquest desafiament TORO LOCO!!!

Després d’apuntar-me juntament amb el Ramón, on ell es va apuntar al triatló Half del dissabte, vam començar a viure i pensar en aquests esdeveniments com si fossin un repte dur a superar, fent que tinguéssim ganes d’entrenar i poder superar els nostres respectius reptes.

Després dels entrenaments i de que els dies anessin passant, va arribar el dia de fer camí direcció Pinos Genil on teníem l’allotjament de les 4 nits que passaríem allí.

Iniciàvem així un viatge amb moltes ganes, amb la il·lusió d’assolir un nou repte i amb el temor de veure que ens trobaríem ja que veient la web de la cursa, allò tenia que ser molt dur. Tot i saber això, vam marxar convençuts de que ho gaudiríem al màxim!!!

Divendres 19:

Dia previ a la cursa.

Ja instal·lats a peu del port de Sierra Nevada, ens llevem d’hora amb el Ramon amb ganes i sentint l’olor a triatló, jejeje. Ens disposem a fer un petit entrenament i pujar a Sierra Nevada per veure com és la pujada, ja que els temors i pensaments són que aquestes rampes han de ser dures. Així que amb la fresqueta matinera iniciem el nostre entrenament previ a la cursa de l’endemà.

Amb calma, sense tibar molt de cames, fem el port de Sierra Nevada i baixem pel “Duque”...(una pujada estratosfèrica i infernal que faríem tant dissabte com diumenge). Després de comprovar que el paisatge i l’entorn són fascinants, les ganes de competir augmenten a mesura van passant les hores, però també ens donem compte, que aquí hi hem vingut a patir donades les característiques dels circuits. Finalment rodem 38 km, dels quals uns 28 km seran iguals als circuits de dissabte i diumenge. Són pocs km en relació als circuits complerts, però ja ens fem una idea de la magnitud d’aquest entorn. No serà fàcil!!!

Després d’un bon dinar i descansar una mica, pugem ara amb cotxe a Sierra Nevada per anar a buscar dorsals i assistir al “briefing”. Allí ens trobem amb altres competidors...(la gran majoria de Granada i Jaen). Sembla que l’ambient és d’un gran esdeveniment i recollint dorsals, el guanyador de l’any passat del desafiament dels dos dies, en veure que era un dels rivals a batre em va dir:

                _Mucha suerte para el fin de semana!!! Has venido a disputar la prueba???

I jo contesto:

                _Anda!!! Así eres el rival a batir???, jejeje, tranquilo que he venido a disfrutar de un fin de semana de triatlón!!! Jejeje. Ostias!!! Se te ve muy fuerte!!!

Després d’aquesta petita gracia i de comentar quatre coses més amb el Ramon, ens dirigim a la sala on feien el “briefing”. Fins a les hores tot havia estat fantàstic!!! Les ganes d’estar allí eren enormes, i les emocions que ens originaven aquelles muntanyes eren bestials!!! Però una de les petites taques negres d’aquest esdeveniment van fer acte de presencia a l’hora del “briefing”.

Zona de boxes a l'urbanització de Sierra Nevada

Si que resulta complicat i difícil organitzar una cursa d’aquest estil, però arribar a la sala i trobar-nos el director de carrera dient que ..._Aiii, no sabemos dónde está el proyector!!! Un momento!!!... i que la reunió comenci més de mitja hora tard no ho vaig trobar presentable, però el que va ser encara menys presentable, va ser el descontrol i crits i xerrameques de la gent durant l’explicació, preguntant coses cridant quan en cosa de 5 segons acabaven d’explicar. Ufff, impresentable!!! Allí tothom deia i feia la seva!!! Els organitzadors no portàvem un ordre de l’explicació, ja que anaven d’un punt al altre saltant-se parts importants de l’explicació per tornar-hi més endavant. I els corredors cridant i xerrant, no fent cas a la jutge de la federació Andalusa de Triatló aixecant-se mentre parlava. Realment per mi em va semblar una falta de respecte. “Pero bueno, España és así”.

Després de tot aquest enrenou, tornem a l’hostal i cap a dormir ben d’hora!!!