2ª Part: Desafio??? ... Toro??? ... Loco??? Què és això???

Dissabte dia 20:

El dia del Ramon i el meu!!!

Tots dos disputem el triatló llarg i ens llevem d’hora per fer un bon esmorzar. A les 5 del matí, poca cosa entra!!! Jejeje.

Després de deixar-ho tot preparat al cotxe, i haver esmorzat el que bonament em pogut, ens dirigim al “Pantano de Canales” per iniciar aquest Super repte.

Fa una mica de fresca, però la tendència és anar fent més bo a mesura van passant el minuts. Passem el control de boxes i ens disposem a deixar tot el material preparat per tardar el menys temps possible en el moment de la transició, però... em sembla que tardarem una mica!!! Jejejeje, aquesta transició serà llarga, ja que la peculiaritat d’aquesta transició és que s’ha de pujar del pantà fins a boxes, on hem de fer 1 km per camí de pedres i amb un desnivell de 100 metres!!!, un autèntic mal son!!! Jejejeje, però bé!!!  aquí estem amb el Ramon col·locant el casc, sabates... etc.

L’ambient és molt de “coleguillas” i sents algun comentari de ploramiques, però en breu sents a dir que si han fet no se quants km d’entrenament per allò. No res, no farem cap comentari!!!

Quan ja tenim tot el nostre material ben situat baixem cap al pantà per la baixada que després pujarem, i al arribar al costat de l’aigua ens trobem uns mini boxes per deixar unes bambes que hem de deixar per poder pujar després, així que en aquest triatló hi haurà 3 boxes!!!

Ja amb les bambes al seu lloc l’organització ens fa l’última xerrada. Amb el Ramon ens mirem i ens animem. Els nervis, l’emoció i l’ambient ens embolcallen amb un grapat de sensacions indescriptibles i on només tenim ganes de començar a nedar. Tot i això, he de ser prudent!!! Avui m’espera una cursa llarga però demà m’espera una altra cursa!!! La tàctica ha de ser conservadora i prudent.

Moments d'alegria abans de la cursa

L’organització ens diu que el neoprè està prohibit donat que la temperatura de l’aigua està per sobre dels 23º, i en un tres i no res ens diuen que ens tirem a l’aigua. Quan tots els 140 corredors estem dins l’aigua sentim un “bobinazo”  i somi!!! A nedar 2000 metres!!!

M’he col·locat al costat esquerra amb l’idea d’anar el més recte possible cap a les boies, ja que els girs són a l’esquerra. Veig un grupet de gent al meu costat dret que em va passant poc a poc, però jo intento portar un ritme de braços i respiració còmode, pensant en tot moment que no m’he de passar, i que he de resguardar ja que la cursa és llarga pensant que demà hi he de tornar, així que no m’estresso i vaig a la meva. L’aigua realment la noto molt calenta, però en aquest instant això no m’ha d’importar, jo continuo nedant a un ritme fàcil. No tinc ningú al meu costat, i davant meu a uns 150 metres veig un grup de casquets blancs ...Serà que m’ho he pres amb molta calma, i ja vaig últim??? No pot ser!!! ... De sobte, portant el mateix ritme, començo a passar algun nedador i això em motiva, però en breu, ja veig que arribo a l’última boia, ... no pot ser!!! Això se m’ha fet curt!!! ... Surto de l’aigua amb un temps de 34 minuts i 47 segons cantant-me el parcial 40, ... però que diuen??? Això tampoc pot ser!!!... , miro enrere i veig un grapat de casquets blancs encara dins l’aigua!!! Quina passada!!! Impressionant la imatge i impressionant el sentiment de satisfacció que em circula per dins el cos, però ara comença lo bo!!!

Sortida de l'aigua

Primera transició amb calma, m’eixugo bé els peus, em poso els mitjonets i les bambes, i cap amunt!!! Calma!!! La respiració va alterada ja que la rampa és exigent i encara no tinc un ritme assolit. Estic trotant però en moments estic caminant. Això és bastant dur, i no ho semblava tant.

Finalment, després de pujar aquest km i els 100 metres de desnivell arribo als boxes per agafar la bici. Aquest canvi el faig ràpid i puc sortir amb agilitat de dins els boxes. Ara començo 1 km de pujada cap a la carretera general tot intentant controlar l’eufòria que m’origina la bici. La ment continua en estat cautelós i pensant que la cursa és molt llarga, i quan arribo a la general, inicio un descens per carretera ampla on puc agafar amb molta facilitat els 80 km/h. Aquí comença i entra en joc part de la tàctica de supervivència. El primer que he fet al pujar a la bici ha estat hidratar-me, i el que he fet quan he arribat a aquest descens ha estat començar a menjar i mantenir aquests petits glops d’aigua per aportar els nutrients necessaris al cos. Tenint això clar, i arribant ja a la circumval·lació de Granada, em passa el guanyador de l’any passat i aprofito per a que em faci de referència. El seu ritme és molt similar al meu, però el tinc a uns 100 metres al meu davant, fet que m’aporta una petita ajuda en el sentit de la dosificació.

Amb la referència al punt de mira i amb la ment cautelosa ens apropem al primer port de la cursa, “el Purche”, on només començar-lo ja em sorprèn la seva magnitud de les seves rampes, ja que les primeres oscil·len el 13% tot i que són instants molt puntuals, on aviat manté un desnivell constant però molt menys dur del 6,5%, fins als darrers km on torna a obsequiar-nos amb rampes d’una grandesa del 15%.

Rampes del 15 %

En veure aquestes rampes no m’obsessiono en fer-les ràpid, sinó, que penso en fer-ho amb molta més calma i constància, fet que en coronar el port penso que no s’ha fet tant dur. Per ara les sensacions estan sent bones ja que vaig resguardant forces, tot i que en les super rampes d’aquest port he tingut que treure una mica de xispa per poder-ho afrontar. Una vegada coronat, començo un altre descens enllaçant la carretera de l’inici i anant a buscar la carretera que ens portarà al “puerto del Duque”. Un autèntic monstre si vas molt tocat!!!

Inicio aquesta aproximació cap al “puerto del Duque” amb una carretera que ens està obsequiant amb un desnivell constant costa amunt, i que em comença a mermar l’energia. Un altre inconvenient és que comença a fer molta calor i no corre res d’aire en aquest tram de circuit. Tot i això crec portar un ritme bo i prudent. Estic arribant a peu dels primers 3 km infernals amb rampes del 21%, i el Ramon m’atrapa pel darrere. Veure’l amb aquella cadència tant bona m’alegra la vista, però per contrapartida començo a pensar que vaig una mica tocat. Ens donem ànims i el deixo marxar.... no em puc permetre el luxe de portar el ritme que porta ell..., i en poc menys d’un km, comencem l’autèntica essència d’aquest port, on porto un ritme estratosfèric, però amb velocitats baixes, jejejeje.

No són molts km de port, però les rampes em deixen les cames una mica tocades. La calor és insuportable però he de tirar cap amunt. Vaig fent camí fins que tornem a enllaçar amb la carretera general, que ens portarà fins a la zona de boxes. És una carretera ampla, pesada i que et menja el pensament de mala manera. Veig que el ritme és molt precari, i el cap em comença a donar tombs. De lo trinxat que estic, començo a pensar si he d’acabar o m’he de retirar, creant així un moment de debilitat que intento superar fent-me creure a mi mateix, que ho puc superar i que només quedarà el córrer. He de continuar!!! Almenys avui!!! Si demà no faig el triatló olímpic no passa res!!! Però avui he de ser finisher!!! Això són els pensaments i el que m’he estat dient en moments de debilitat. Lo més fotut del cas, és que a 10 km del final d’aquest tram de bici, passem per davant de boxes per fer un bucle i tornar al mateix lloc que em merma més el pensament. Després de que els darrers km de bici es fessin eterns, amb una velocitat de 7 km/h i en que gairebé trenco la barrera del so, jejejeje, aconsegueixo arribar a la transició del córrer amb un temps de 5:08:15 per fer aquest sector. Baixo de la bici pensant que el que tinc que fer, és mirar de fer el primer km per veure com estic. Decideixo que si no estic bé em retiraré de la cursa. Així que faig la transició amb tota la calma del món, em prenc un gel i un bon raig d’aigua, i surto a per veure com i quines sensacions tindre.

Sortida transició run

Ara ja hi sóc!!! Amb les bambes ben cordades surto de boxes per començar l’ascensió al “pico veleta”, considerada la carretera més alta de la península, i jo amb unes ganes de córrer infernals, jejejeje. Així que només començar a córrer, surto per l’ urbanització de Sierra Nevada costa amunt, amb una calor que m’escalfa les idees, i una soledat impressionant. Tots els participants estem ben estirats en el recorregut i al ser un sol circuit circular, poca gent ens trobem.

No res!!! Que finalitzat el primer km ja començo a caminar, no puc mantenir un ritme de cursa, i el que faig és mantenir el cos en calma. Torno a pensar que si m’he de retirar... que si camino tota l’estona a lo millor no passaré l’hora de tall per meta... que les cames no em responen...etc. Al final em torno a mentalitzar i decideixo acabar la cursa d’avui, i la cursa de demà ja la descarto. Avui he de ser finisher i no em puc rendir. L’essència del triatló comença aquí, amb el saber controlar la ment, el saber estar, el saber patir, i veure que et toca fer encara 18 km més fins dalt de tot de la muntanya que no coneixes, i que només vols veure aquell radio telescopi per girar i tornar avall. El més dur del triatló és aquest últim tram, el de córrer. Les forces ja estan esgotades, i només et queda la força mental, la força de voluntat i l’orgull.

Coneixedor del meu estat i de que tocarà patir, continuo tirant muntanya amunt caminant i trotant a trams. He de beure i m’he de tirar aigua al cap, ja que la calor és com una olla a pressió, i m’he de mantenir fresc d’idees. Penso amb els meus amics, amb els companys d’equip que fan curses de muntanya, i tot i admirar-los en veure les curses que fan, ara encara els admiro més. Això de la muntanya és molt dur, i has de saber estar-hi!!!

Vista general del tram de cursa.
A la dreta Sierra Nevada seguint cap a les muntanyes i el radio telescopi al costat dret

Continuo amb el meu ritme precari però constant, resguardant una mica d’energia pel que em pugui passar. He de vigilar en no tenir cap baixada de sucre ja que per aquí no hi ha ningú. Els punts de control estan molt separats i per a que s’adonguin compte de que ha passat alguna cosa poden tardar una bona estona. A part, em sembla que començo a tenir mal d’alçada. El cap em comença a bombar fort i em començo a marejar. De cop, les forces m’abandonen i per un instant em sembla que no puc mantenir-me en peu. Decideixo parar i recolzar-me en un roc per a veure si em passa aquell mareig, i quan veig que les cames poden aguantar el meu pes torno a reprendre el vol. Estic a tant sols 4 km del punt més alt, veig el radio telescopi i després d’aquí tot és baixada. Així que amb concentració i mirant al terra torno a tirar amunt. Les hores van passant, i a mi no em sembla que passin tant ràpid. Finalment començo l’últim tram d’ascensió i on observo aquell majestuós punt de gir, un super radio telescopi que a mesura he anat pujant l’he vist gran, però ara que el tinc al costat em sembla enorme. Però el que si que és enorme, és el que estic fent!!! Ara només em toca fer una baixada estratosfèrica per a poder entrar dins el temps de tall, ja que amb una hora tanquen la meta i encara em queden 7 km de baixada. És factible poder-ho fer, però amb l’estat de cansament i el mal de cap que tinc, no se com anirà!!!

He començat el descens i els quàdriceps fan “pupita” , però he de tirar avall amb precaució. A mesura vaig baixant les sensacions van millorant i em puc permetre trams més llargs on puc trotar. De sobte, al meu davant veig un altre participant que va baixant molt a poc a poc i decideixo veure si el puc atrapar. M’animo, m’engresco i corro. Al final agafo aquest noi a falta de 2 km de meta, comencem a parlar i ens animem mútuament. Hem estat molta estona sols, i decidim anar junts fins a meta fent que aquests últims km és fessin més agradables. A part, ja començàvem a degustar el nostre triomf personal en poder ser finishers d’aquesta bestiesa de cursa.

Finalment, arribem altre cop a l’ urbanització de Sierra Nevada després de trotar, caminar i córrer per aquestes muntanyes, fent-nos pujar per unes grans escales per acabar de rematar les cames, i observant al fons l’arc d’arribada del que fins ara ha estat el triatló distància half més dur que he fet. Els últims metres són fantàstics, música, aplaudiments i gent animant, i amb aquest nou company de fatigues entrem junts per la línia d’arribada amb un temps total de tota la cursa de 9:24:48 hores. Tot just creuar aquesta línia sento el Ramon que em crida. Ell ja fa una bona estona que ha arribat, i el veig rialler, content i molt expressiu, ha fet una molt bona cursa, i ens felicitem. Aquesta sensació és impressionant, després de patir tant, però sentir que estàs feliç i compartir aquesta felicitat amb la gent propera que també ha patit lo seu, no te preu. Moltes felicitats Ramon per la teva gran gesta aconseguida, estàs fet una autèntica bèstia!!! Lo teu és la llarga distància i m’encanta poder-ho compartir amb tu, i que hagi estat una mica el causant de que puguis gaudir d’aquest esport també m’encanta.

Arribada a meta

Després d’avituallar-nos i descansar una mica, fent també una mica d’estiraments, decidim marxar cap a l’hostal. Abans però, torno a deixar preparada la zona de boxes per si l’endemà em decideixo donar la sortida al següent repte.

Finalment Finishers apunt de fer una cerveseta

Arribats a l'hostal fem un bon sopar, i amb la panxa plena decideixo que demà em llevaré per veure si puc córrer. Ja veure que acabaré fent!!! Així que ben d'hora a dormir.