Un, dos, tres... comencem de nou!!!

Què és això d’escriure en un bloc? Ufff, ja fa molts dies que no ho se. La idea de remarcar i explicar les sensacions i les vivències encara està present en la meva ment, però la vida, el dia a dia, i el poc temps que tinc per posar-me davant de la pantalla han fet que aquest bloc hagi perdut una mica de vitalitat. Això no pot ser!!!

Meta del meu 4rt Ironman

Meta Infern Balaguer

Durant aquests darrers mesos potser he estat parat informàticament parlant, però encara he fet alguna que altra cursa on els sentiments i les emocions m’han posat la “piel de gallina” dins la meva experiència esportiva, com va poder ser el meu pas per la línia d’arribada en el meu quart triatló de distància Ironman a Gandia (València), ser altre cop finisher en el meu tercer triatló infern de Balaguer, el trail o cursa del meló d’Artesa de Segre, compartir una gran jornada de ciclisme amb uns grans amics a la gran fondo Tarragona, i fer podi en la bike orientació a la festa major d’Agramunt abans d’acabar el 2014.

Gran fondo Tarragona

Ara pel que fa aquest any 2015, he de dir que he començat les primeres curses molt ben acompanyat, compartint bons moments d’entrenament i de cursa amb una gran esportista com és l’Eva Godia.

Amb ella varem participar el passat 18 de gener a la cursa de l’Oli de Borges Blanques, una cursa de 10,3 km que varem fer junts en tot moment i que hem va encantar fer-la al seu costat per enfortir més els lligams i complicitat entre els dos, per tractar-se de ser la primera cursa que fèiem colze a colze.

Va ser una cursa on la primera meitat tenia tendència a pujar i l’altra meitat a baixar, on varem intentar portar un ritme progressiu de menys a més i així poder controlar la cursa. Al inici les sensacions i l’objectiu era intentar controlar un ritme alt però a la vegada lo suficientment baix per poder incrementar el ritme i la velocitat en el segon tram i que les cames poguessin respondre al 100%, i així ho varem fer!!! Al final varem incrementar els ritmes i la velocitat amb el suficient control per arribar a la meta amb uns 49 minuts i amb les sensacions de que se’ns havia fet el circuit curt, però que ho havíem gestionat perfectament.

Cursa de l'Oli

També varem participar el passat 8 de febrer a la cursa de muntanya SanRunmon de Sant Ramon. Aquesta cursa de 20 km ens portava per indrets i paratges de la Segarra que enguany tenien un regal fet per la natura i la climatologia. La gran nevada que varem tenir a principis de febrer va enfarinar tota una Segarra deixant corriols, camins i bosquets tots nevats, fent d’aquesta cursa una jornada esportiva per recordar.

Tot i que al matí a primera hora el fred ens calava per tot el cos, l’aire gèlid ens deixava les galtes vermelles i els llavis tallats, tots els allí presents varem prendre la sortida amb ganes de gaudir al màxim d’un circuit fabulós. Doncs allí, l’Eva i jo varem començar una cursa igual que la de Borges, de menys a més. Assegurar un ritme fàcil al inici i vigilar amb les plaques de gel que estaven amagades al costat de la neu, i així van anar passant els km, gestionant els ritmes i els avituallaments per a que no ens agafes cap “pajara”. Al final ens ho varem passar genial, i després d’unes 2 hores i 28 minuts, la línia d’arribada ens estava esperant amb un gran ambient i molt bona gent. Lo més bo però, va ser el super entrepà que ens van donar al acabar, on aquells 50 cm de barra de pa ens van posar altre cop amb energia pura, jijiji.

SantRunmon

Pel que fa al 15 de febrer vam anar a la mitja marató de Barcelona. En aquesta ocasió només corria jo, però l’Eva em va acompanyar per animar i cridar ben fort i així donar-me suport moral i energia.

Ja sabia el que era córrer la mitja de Barcelona, i també era conscient de que volia anar de menys a més, així que entre tanta gent també resultava difícil no deixar-se portar pels altres. Doncs amb un gran desig per fer-ho bé, vaig anar calcant els parcials i això em donava energia i satisfacció pel que estava fent, tot i que en el km 15, vaig tenir que prendre la decisió de tirar de gels ja que les sensacions de baixada de sucre eren evidents, i això al final em va poder passar una mica de factura estomacalment parlant, ja que després de prendrem el gel, no vaig anar del tot còmode. Al final però, crec que va ser una bona experiència i un bon entrenament de cara a properes competicions, on vaig poder acabar els 21 km amb un temps de 1:32:32 hores.

Meitat de cursa, mitja marató Barcelona

Molt content per tot plegat, i especialment per la gran companyia i els gran ànims de l’Eva. Gràcies!!!

I ara, després d’uns dies d’entrenament tant amb bici de carretera com de btt, compartint jornades amb els amics de Balaguer i Cervera, hem arribat aquest cap de setmana on tornarem anar a pedalar per terres de la noguera a la Noguera Bike Race de demà diumenge. A veure com anirà!!! 

L’ironman del desierto??

Un autèntic desert, una il·lusió, NOOOOO un miratge!!!!

A principis d’any, juntament amb altres companys de guerra, estàvem fent suposicions i il·lusions per poder participar amb un triatló distància Ironman. Els triatlons que van tenir més renom van ser el de Vitòria i el de Monegros, però a falta d’acabar-nos de decidir, els dies van anar passant.

La idea de fer-los tots dos em va passar pel cap, però el problema era que estaven separats d’una setmana entre els dos, i això no em va semblar fiable.

Veient això, i que el Jordi ja ens havia informat que era el primer inscrit al ironman de Monegros, doncs jo em vaig apuntar al seu darrera, però amb la diferència de que també ens podíem inscriure al half de Monegros que farien dos setmanes abans. Així que ja està!!! Inscrit al que seria el meu quart triatló distància Ironman i ha un altre half per a la col·lecció.

Ara començava un camí d’entrenament i de pensament cap al triatló, així que era hora de mirar quins entrenament i quines curses és podien fer per agafar la forma.

Després de fer com vaig poder aquest camí preparatiu per al meu quart ironman, cinc dies abans de la cursa, l’organització ens diu que suspenen el triatló. Motius?? Els permisos de tràfic no els hi donaven, i que la feina no estava del tot feta.

Francament, durant les darreres setmanes em falta una mica de motivació, però amb aquesta noticia vaig perdre tota la que em quedava.

Finalment, el desig i la il·lusió de fer una altre ironman s’havien esfumat.

Irontest ...la Baells!!!

I com buscar motivació??

Serà la improvisació??

Jajajaja, jo crec que la improvisació i la companyia dels amics, han fet que trobés la motivació!!! Jijiji

Després de la anul·lació del ironman de Monegros, la motivació i les ganes de fer coses han anat minvant. Suposo que entre la calor i veure que les coses no surten com un vol, i que cada vegada els preus de les inscripcions en aquest tipus de curses són més cars, jo crec que és normal que un perdi la motivació i les ganes de fer coses de l’estil.

Però si un dia per sorpresa hi ha un bon amic que et regala una inscripció a una cursa que no tenies en ment i gens entrenada, i el temps de reacció és tant petit com dir que la cursa la tens d’aquí dos dies, i que saps que hi ha altres grans amics que hi assistiran, doncs et tires de cap!!! Jijiji.

La motivació surt sola!!!

Aquest cop, la cursa era en un format no molt freqüentat per mi ja que una crono de natació no l’he fet mai.

És tracta de sortir cada minut un corredor... bé!!! un nedador, jijiji, i intentar anar el més ràpid possible fins assolir els 4000 metres. Això en aquest format només ho he fet amb bici, i reconec que el fet aquest m’ha motivat.

El lloc destinat per aquesta competició ha estat el pantà de la Baells, 27 de juliol al costat de Berga, una localitat que em m’aporta records en triatló!!! Doncs per això no m’ho puc perdre!!!

Després de matinar i fer una horeta i poc de cotxe ja estem a Berga amb l’Adrià i l’Aldara, l’elit de natació!!! Quins cracks!!! La seva companyia em transmet energia i seguretat per encarar el repte que ens hem trobat.

Pantà de la Baells. Fotos cedides per l'Aldara

Anem a buscar dorsals i chip, visualitzem la majestuositat del pantà i del circuit que hem de fer. Ganes, desig, eufòria, cagalera, jijijiji, sensacions, moltes sensacions entren dins el teu cos en aquests moments previs, però això no és tot. Com que és un format de crono, nosaltres no sortim fins mitja hora més tard del inici, així que una sensació estranya envaeix el meu cos, tranquil·litat però a l’hora neguit i mandra, així que amb la cursa començada, anem a encarar la nostra preparació.

Amb un gran amic i super crack!

Els preparatius ja estan en marxa, el neguit de tenir-ho tot al seu lloc fa que les pulsacions augmentin lleugerament. Quan tot està al seu lloc faig un repàs de tot i que no falti res. Finalment ens hem adormit una mica amb les tasques preparatòries, i en cosa de 8 minuts em toca sortir així que toca córrer!!! ... Uffff, quins nervis m’entren de cop... Arribo a la zona de sortida i ens diuen que han tingut un petit problema i que s’han endarrerit les sortides ...Uffff, i ara què??? Tinc temps per escalfar... així que amb l’Adrià ens tirem a fer quatre braçades.

Baixant cap al punt de sortida

Ja amb més de quatre braçades ens dirigim a la zona de sortida, i ens posem al dia de com van les sortides. Ara sí!!! Em toca en breu. Ell surt més tard que jo, així que em motiva amb algunes paraules mentre surto de l’aigua. Em col·loco a la zona de crono quan el jutge em crida, i espero els pips sonors que em donaran la sortida. Mentrestant l’Adrià és situa a prop meu però dins de l’aigua animant-me, i quan em donen el tret de sortida és posa a nedar a uns 7 o 8 metres al meu costat. Ufff, quina energia i quina sensació d’amistat ens envolta!!! Com m’agrada!!! Però amb cosa de pocs minuts ja estic tot sol a la caça dels metres!!!

Soc conscient de que no m’he entrenat per aquesta prova així que miro d’agafar un ritme còmode. La respiració és bona i intento orientar-me ja que la primera de les quatre boies del circuit encara no la veig. En aquest primers metres m’estic orientant pels casquets dels nedadors que porto al davant, i em dona la sensació que algun vaig agafant... mmm, això sembla que va més bé del que em pensava!!!!... , jajajaja, visions!!! De sobte veig que em passa un torpedo nuclear, però penso que vaig agafant algun casquet, jejejeje. Ja tinc al punt de mira la primera boia, així que l’orientació va marcant la pauta. Continuo fins la següent, i abans d’arribar a la tercera ja he passat algun nedador que ha sortit abans que jo, però també m’han passat quatre de més ràpids!!! Jijiji, bé!!! amb filosofia i bona lletra!!! Jajajaja.

Acabo la primera volta i encara n’he de fer una altra!!! Això ja està superat!!! El ritme de braçades, de respiració... tot va amb bones sensacions, però quan giro a la segona boia, on em toca encarar la recta llarga de retorn a falta de 100 metres fins a la sortida, la fatiga i el no aprofitar tota la longitud de braçada em fa perdre velocitat, fent que un parell de nedadors més, em passessin com si res. Finalment arribo a meta amb 1 hora i 14 minuts per fer una mica més de 4000 metres, i amb la sensació d’haver superat la distància amb molt bona nota. Això és el que penso!!!

Ara toca compartir l’experiència amb els companys!!! L’Adrià ha fet un gran paper, i el Marc em sembla que anava com una autèntica “zodiac” , increïble el que fan aquestes bèsties!!! Moltes felicitats pel gran paper que heu fet!!!

Estar a la seva altura no és fàcil, però que grans que són, Adrià i Marc

El que no m’ha agradat, ha estat l’espera i la mala gestió per l’entrega de trofeus i cronometratge de l’organització!!! Bé!!! Això ho deixem de banda, i ens centrem amb lo esportiu!!!

Quin gran dia!!! 

Sitges paradise!!!

Aquest diumenge 3 d’agost, amb l’inici de les vacances de molta gent, ens hem dirigit altre cop amb l’Adrià i l’Aldara a fer una travessia de natació. Aquest cop a la platja de Sitges!!!

És una travessia coneguda per nosaltres, on l’idea principal és que no és una travessia fàcil donada la corrent en contra que caracteritza aquesta platja.

Jo he arribat a sortir marejat i sense forces d’aquesta platja, però avui hi tornem!!! Jajajaja, com ens agrada tornar a patir!!!

Avui els nervis son mínims, però a l’hora de recollir dorsals i chip, en veure la gran cua i el ritme d’entrega, un és posa nerviós!!!

Al final hem perdut molt temps per obtenir el chip i el marcatge del braç amb el numero de dorsal, així que ens toca córrer una mica i fer ben poc escalfament.

Amb un super crack i gran amic!!!

Ens ubiquem a la zona de sortida i podem observar un espigó al nostre davant, on hem de passar pel mig de les roques, i solcar les onades ultragrans que intentaven entrar dins la zona de bany. Ens canten el temps, i en cosa de minuts ens donen el tret de sortida!!! Ufff, tots a l’aigua!!! Sembla que no hi cabem tots!!!... Ens dirigim cap dins el mar, i abans de sortir de l’espigó, comencem a pujar i baixar com si estiguéssim als cavallets. Onades grans... força grans, ens fan pujar i baixar, ... veure de sobte un gran nombre de gent sota teu, com no veure res per la patacada de l’aigua a la cara!!! Impressionant!!! Quant podem sortir de l’espigó, les onades d’aquestes magnituds desapareixen, i la corrent marina fa la resta!!! Fem un gir a l’esquerre a una boia, i ens orientem cap a l’altra punta de platja. Ara ja han passat els primers nervis i ens podem centrar en l’orientació i com nedar. Per ara les sensacions de braços, respiració i cames és el correcte, fent que els primers mil metres els fes a un bon ritme, i l’orientació sigui perfecta. Al arribar a la segona meitat de travessa, començo a notar corrents i onades contradictòries, fent que la sensació de velocitat i d’avanç no fos el desitjat, i començat a perdre una mica les referències visuals per poder-me orientar. En aquest moment s’ha de posar un tranquil i intentar pensar en fer les braçades més eficaces possibles. El problema d’això, és que l’orientació l’he deixat una mica de costat, fent que al final agafés una referència errònia.

L'onatge de la sortida.

Tot i això, els darrers metres em costen força i em passo de llarg en l’últim gir, fent que un kaiakista em vingués a buscar i dir-me que anava malament. Cagun seu!!!! jajajaja , m’he passat de frenada!!! Auuuu, ara tornat a encarar i tira cap a la platja que ja estem acabant!!!

Finalment, tret d’aquests darrers metres, considero que he fet i he tingut bones sensacions en aquesta travessia, creuant l’arc d’arribada amb uns 48 minuts per fer uns 2600 metres.

Sortida de l'aigua. Foto per part de l'organització

Pel que fa als altres companys i amics, han fet un super paperàs!!! Estan a tope, i això m’agrada per a ells, i em motiva per intentar entrenar més i poder-me posar una mica al seu costat!!!

Felicitats cracks!!! A veure quan tornem a coincidir!!! 

Darrers mesos!!!

Aquests darrers mesos he tingut molt descuidat aquest bloc.

La feina, la falta de temps, la falta de motivació han estat els principals causants d’aquest descuit. 

Ara, després de molts dies, estic tornant a agafar força motivació per fer alguna que altra cursa, i començar a escriure algunes lletres dins aquest bloc.

Intentaré trobar una mica de temps per escriure, ja que aquesta motivació s’ha d’aprofitar!!!

Durant aquest mesos he fet alguna que altra cursa, així que durant aquests propers dies aniré fent un recull d’idees, de records i d’escrits, per poder comentar el que he anat fent.

Dit això, començaré pel més recent i tot seguit aniré fent memòria dels anteriors fins arribar al que ja està comentat dins aquest bloc.

Ara en faré cinc cèntims.

A Barcelona fan la de bombers...

Després de fer tanta btt les darreres setmanes i de veure que els ritmes van augmentant, ara toca el test de córrer.

He de veure  com estic, ja que quan vaig arribar de Granada el juliol passat, després de fer el desafio Toro Loco, lo que és el córrer el vaig deixar en un tercer lloc. El fet de tenir que pujar el Pico Veleta i baixar amb vertical per les pistes d’esquí de Sierra Nevada, em va treure una mica les ganes de córrer. Però ara ja hi som altre cop!!! Les ganes estan venint, i sembla que els triatlons ja els tic molt a prop.

Doncs cap a Barcelona s’ha dit!!!

Estic convençut de que no és la millor cursa per anar a fer un test per veure els ritmes que puc portar, ja que la gran quantitat de gent que aplega aquesta cursa no dona la llibertat per poder córrer amb condicions; però com que se que hi ha molts amics que hi participen, i que la meva germaneta està per allí, doncs a passar un cap de setmana de running a la capital!!!

Dissabte 12 d’abril, s’ha de marxar cap a Barna a buscar la camiseta dorsal i veure una mica la expo de corredor. Arribo allí a mitja tarda i amb molta calor, sort que venteja una mica i això s’agraeix. Entro per buscar aquest valorat dorsal i observo que aquest any la expo és una mica justeta, així que amb cosa de 10 minuts ja ho tinc tot vist. Aquesta cursa és molt aparador i l’ambient que percebo és molt fred en el primer moment!!! Ja veurem demà!!!

Ja amb els primers deures fets, només em tocava acabar de passar una bona tarda intentant no pensar amb lo de demà. Així que de compres s’ha dit!!! jejejeje.

Amb un obrir i tancar d’ulls el dia passa volant, i després d’un bon soparet molt ben acompanyat, era moment d’anar a dormir.

Diumenge 13 d’abril. El dia és lleva solejat, surto al balconet per veure la temperatura que tindrem i em sembla que passarem calor. Bé, és moment de vestir-me per l’ocasió, així que amb les bambes, pantalonets i xandall tot al seu lloc, ara toca fer un bon esmorzar.

Les sensacions prèvies a la cursa estan sent normals, avui no em sento gaire nerviós. De fet, el test que vinc a fer, és per veure el ritme que puc portar i no m’he plantejat cap mena de temps i objectiu. Una vegada he esmorzat i he fet tota la feina extra toca agafar el metro per anar a la zona de l’Arc de Triomf, que he quedat amb unes màquines i grans amics. Durant aquest viatge en metro, l’ambient del corredor queda reflectit pel gran nombre de bambes, gorres i camisetes blanques amb dorsal que hi ha dins al tren. En aquests moments percebo la gran quantitat de gent que serem i intento relaxar el cos per no començar-me a neguitejar, ja que fins ara no ho havia estat.

Ara sí, sortim a Arc de Triomf i en retrobar-me amb els amics la sensació d’alegria i ben estar em recorre per dins. Abraçades, petons, rialles, comentaris, fotos de record... són moments que sempre et queden dins la ment. Per aquests petits detalls, és el que m’agrada d’anar a fer curses i amb el record que em quedo més al final.

Tot apunt i amb les camisetes dorsal blanquetes!!! Quin goig que fem!!!

Ja amb tots els comentaris fets marxem tots junts cap a la zona de sortida que tenim uns carrers més avall. Al arribar l’ambient és veu molt carregat de gent, hi ha música a tot drap, crits i salutacions de diverses persones, l’organització intentant transmetre energia mitjançant la música i comentaris pels altaveus. Tot molt americà!!!

Aquí ens hem d’anar separant per calaixos de temps, i el Joan i jo en mig de tanta eufòria ens col·loquem junts al tercer calaix. Entrem dins la llauna de sardines i esperem uns 10 minuts empegats a la gent fins que donen la sortida. Així que ens donem ànims, ens xoquem la mà, i quan sentim el tret de sortida comencem a córrer com podem pel mig de la gent. Amb no res perdo de vista al Joan i començo a allargar el braç per no xocar, intento agafar un bon lloc obrint-me pas pel mig de tanta aglomeració. Això de sentir-me tant comprimit no afavoreix el ritme de cursa, i el que intento és anar cap al marge del carrer. Quan puc miro el rellotge i observo que els parcials que estic fent són molt ràpids!!! Això no pot ser!!! La intenció era mantenir un ritme més suau al principi i córrer més al final, però ho estava fent al reves!!! A veure com s’acabarà? Jejeje. Superat el tercer km ja no puc incrementar el ritme, així que intento mantenir el que porto al llarg dels 7 km restants. Aixxx, em sembla que es farà llarga aquesta cursa!!! Jejeje. Al veure que ja no puc incrementar ritmes, sense perdre la concentració i ritme actual, començo a observar el que ens està envoltant. La gent que ens està cridant i animant, la música i el que observo i em fa al·lucinar, és veure un mar de camisetes blanques que van corrent al meu costat a lo ample de carrer avall, en la penúltima recta que fa baixada abans de meta.

Després d’aquest petit moment de veure’m poca cosa al mig de grans edificis i d’un ample carrer, sóc conscient de que només toca baixar, gir a l’esquerra i donar la resta als últims metres d’aquesta cursa de 10 km. Finalment, puc entrar a meta amb una gran cridòria d’ànims pel gran nombre d’espectadors, amb un temps de 42 minuts 34 segons. No és el meu millor registre, però em quedo molt content del ritme que he pogut portar veient els entrenaments realitzats.

Ara era moment de retrobar-nos amb els amics que també estaven corrent, i amb abraçades, cops de mà i rialles ens expliquem com ens ha anat. Torno a dir que aquests petits moments són els que em quedo per continuar assistint a curses. Veure la il·lusió, l’esperit de voler més, de superació i alegria que és queda quan acabes una cursa i la comparteixes amb els teus, no te preu.

Tots contents després dels 10 km

Moltes felicitats a tots aquests amics que altre cop ens hem retrobat i heu conquerit els carrers de Barcelona amb molt bon paper. Sou fantàstics, sou molt grans!!!

I pel que fa a l’organització, l’idea final és que aquests tipus de curses són més aparador i marketing que res més, a part de ser una gran font d’ingressos, ja que això d’aplegar a tanta gent, esportivament és una mica incòmode.

Auuuu, ara a seguir sumant, que d’aquí poc ja tenim els triatlons.

NOGUERA BIKE RACE AMB MAJÚSCULES!!!

Tot i que al finalitzar la temporada passada vaig decidir prendrem un any esportiu més tranquil, i no anar a un nombre desorbitat de curses com fins ara havia fet, resulta que les ganes de fer coses encara em brolla per la sang, jijiji.

Si que és cert que m’he preparat un calendari de curses a fer. No són moltes, però per mantenir un ritme i una constància de cara l’any vinent, m’he apuntat algunes curses.

Així que amb ganes d’entrenar i fer cosetes amb caire més informal, vaig fent petits entrenaments que m’aporten sensacions de benestar i satisfacció.

Dit tot això, el passat diumenge 6 d’abril amb la idea de fer km i de sumar un altre repte, ens varem reunir a Sant Llorenç de Montgai uns 400 bikers!!!

El dia és llevava amb sol, i pintava de que seria un bon dia. Després de llevar-me i fer un bon esmorzar, acabar de preparar les bosses per endur-me, i fer els reconeixements de tot el material, em van començar a vindre els nervis que feia molt de temps que no tenia. Nervis, inquietud, respecte... diguem-l’hi com vulguem, però aquella sensació que et neguiteja i et fa estat una mica més actiu i aspectant, em recorria per tot el cos.

Les dimensions de la cursa, el fet de portar un entrenament just, i de que pintava ser un dia calorós, caracteritzava una pedalada dura. El repte era superar els 90 km que ens havien preparat la gent de Balaguer, per trobar-nos i endinsar-nos en un circuit que ens portaria per indrets fantàstics de la Noguera.

Marxem amb el Josep Maria cap a Sant Llorenç. En el moment d’arribar, anem a buscar dorsals i la bosseta d’obsequis que ens donaven. Allà l’ambient ja és alegre i mogudet, amb molta quantitat de bikers esperant el seu torn per recollir el dorsal.

Rialles, breus comentaris d’entrenaments i de properes curses... això és el que se sentia, incrementant així, més els nervis que tenia, ja que veus que la gent està entrenant força i està molt forta. Et preguntes un petit moment de si era el dia per mirar de fer tants km amb btt, però en breu penso que he vingut a passar un bon dia, i el que vull és fer km pels propers reptes que m’esperen.

Ja amb el dorsal i la bossa a la mà, tocava preparar la bicicleta i acabar-nos de col·locar el casc i sabates. Quan tot estava apunt ens dirigim a la zona de sortida, on gairebé tots els ciclistes ja estaven ubicats per començar a pedalar. Ens situem a la part del darrera, ja que ens col·loquen en una zona ballada i la resta de ciclistes s’han col·locat amb bona vista a la zona del davant. Nosaltres hem fet massa tard!!!

Ja per allí amb molts altres ciclistes comencem a veure cares conegudes. Fa il·lusió veure aquests amics que també estan allí per compartir un dia de bici. Primers comentaris i salutacions, ens veiem força animats tots plegats, fent que una sensació d’alegria i ben estar em recorri pel cos. Però ara ja comença el compte enrere per part de l’organització, així que una mica de tensió a les cames i braços per fer aquests primers km amb molta gent al costat.

Bang!!! Una vegada donat el tret de sortida, de la posició que tenim al darrera, podem veure com tota la munió de gent que tenim al davant comença a pedalar mentre nosaltres encara estem parats. La tensió es pot observar al cos dels altres ciclistes, ja que els primers metres amb tanta gent costa mantenir l’equilibri. De sobte ja tenim la primera caiguda dins el grup, on per sort no ens veiem afectats els que tinc al costat i jo, tot seguint la nostra via.

Tot just deixem l’asfalt dels primers metres que el camí ja comença cara amunt. Paciència que això és molt llarg!!! És moment d’agafar un ritme constant i deixar que els velocireptors tirin, jijiji. Ja amb un ritme constant i sent coneixedor de totes les sensacions que vaig tenint, començo a gaudir del que estic fent. La tensió i els nervis del principi ja han marxat, ara estic allí fent el que creia i volia fer.

Foto cedida a l'organització de la cursa, ja a la meitat del circuit

Els km van passant, les pujades s’acaben, els corriols enllacen altres camins i ens deixen imatges i situacions d’ombrívol sota els arbres força gratificants donada la calor que fa, enllacem amb baixades amb algun aragall i pedra solta, deixant caure la bicicleta a tota la màxima velocitat possible, jijiji, com m’agrada!!! estic xalant!!! i les sensacions físiques són força bones!!! a part, el paisatge, l’olor de la terra i l’olor a verd, ens estant acompanyant i ens estan deixant sensacions emocionals gratificants. Un circuit fantàstic!!! Avituallaments, col·laboradors, marcatge ..., fantàstic!!! Només t’has de preocupar de pedalar!!!

Tot i trobar-ho tot molt bé, al arribar a les quatre hores sobre la bici, quan el sol ja estava espetegant de valent, començo a tenir problemes amb els peus. Un dolor intens a la planta dels peus, em va començar a fer la guitza i això ja em va trastocar durant una estona. Al final vaig començar a moure els dits i afluixar-me les sabates, fent que el dolor minores una mica, però vaig tenir que menjar-me’l fins al final. Aquest dolor, juntament amb la calor que ens estava caient, van ser els factors a tractar mentalment per no decaure i que la ruta passés de ser fantàstica, a ser una ...putada...

Els darrers km la fatiga ja la notava sobre les espatlles, però podia percebre que la gestió de la cursa havia estat perfecta. Sent coneixedor de les meves possibilitats, i que anava portant un bon ritme per mi, en veure que els últims 10 km ja els tenia al davant, els vaig poder gaudir com mai, jijiji. De forces encara en tenia i podia fer l’últim corriol amb bones condicions. El paisatge i les vistes que hi ha en aquest últim tram, on pots veure el pantà de Sant Llorenç als teus peus, això si que és gratificant!!!

Ja baixant aquest corriol sentia l’olor a brasa. L’organització s’estava treballant un bon dinar per a tots els bikers!!! I el que també estava olorant, era una altra gesta finalitzada. Així que després d’una bona baixadeta tocava encarar la línia d’arribada, on molts companys ja havien arribat, però altes encara ho tenien que fer. Ara era moment d’esperar-los i de comentar la jugada amb els que estaven allí, fent un bon dinar!!!

El meu temps final per acabar aquesta Noguera Bike Race va ser de 6 hores 4 minuts i 12 segons.

Felicitar als companys i amics que van correr i van acabar aquesta cursa, i sobretot felicitar a l’organització que va fer de tot i més!!! Genial!!!