Ja és aquí el meu tercer triatló distància ironman!!! L’Ironcat!!!

Durant aquests darrers quatre anys he tingut en ment el fet de poder assistir en aquest triatló. El fet de que sigui un triatló de llarga distància, i que fos el primer triatló d’aquestes característiques en terres catalanes, era un dels motius perfectes per poder prendre part d’aquesta gesta.

Ja sigui per calendari o per altres coses, no havia aconseguit apuntar-me a la prova. Enguany però, tot i veure que el calendari tornava a ser una mica l’ impediment per poder-me apuntar, vaig pensar que si no feia la inscripció ja no se quan ho faria, així que en un rampell i impuls incontrolat vaig apuntar-me.

Després d’aquesta decisió vaig pensar que el fet de tenir l’extreme man de Salou la setmana abans em podria passar una mica de factura, però amb calma i una bona dosificació de les forces, vaig creure que ho podria fer.

Tot i aquests bons pensaments de poder dosificar, el veritable problema de poder fer tot això no era el saber dosificar-me, sinó el mal de genolls dels mesos de febrer i març, en que vaig tenir que estar parat i no em va permetre preparar cap de les dues curses amb condicions. Així que una vegada superat els problemes, em veig veure amb poc temps per preparar aquests objectius.

Finalment, els dies de les curses han arribat, i la setmana passada em vaig sentir molt content de com vaig gestionar i de com va anar l’extreme man de Salou, fet que em va fer creure que l’Ironcat no seria menys, així que aquest passat dissabte 11 de maig, al igual que els 367 inscrits, vaig fer cap a les terres del delta pensant que estava preparat i el suficientment descansat per poder portar a cap aquest triatló de distància ironman.

El dia de la cursa em llevava d’hora per poder anar a la zona de boxes que obria a les 6 del matí. Em sentia bé, i no tenia tant de fred com em pensava pel fet de ser tant d’hora. Col·loco el material al meu lloc, bici, casc, sabates, mallot amb els aprovisionaments nutricionals que crec que em farien falta, mitjons... veig als altres competidors posant-se el neoprè, i miro l’hora, sembla que he anat amb molta calma, ja que només queda 15 minuts per la sortida i “l’apreton” d’última hora em fa anar una mica més lent. Al final em toca córrer una mica, ja que després de sortir del reservat, m’he d’enfundar ràpid el neoprè i baixar a la platja de l’Arquitecte. Un cop allí, amb tots els participants al costat i amb l’explicació dels jutges en marxa, intento relaxar la ment i el cos per poder començar amb calma. Decideixo sortir des de el darrera del grup, ja que les sortides explosives amb tanta gent dins a l’aigua m’estressen, i de sobte, pammm.... comença el triatló!!!

Platja de l'Arquitecte abans de la sortida

No havia escalfat gens, toco l’aigua i tampoc la noto tant freda com em pensava. Submergeixo el cap,  i començo a portar un ritme còmode. La primera boia la deixo molt a la dreta, ja que m’he d’obrir per evitar el col·lapse i cops amb els altres competidors, els quals ja començava a passar. Em sento bé, però aquesta aigua em donava una mica la sensació de que no anava gaire fi, tampoc estava agafant gaires referències. Faig la primera volta, i durant tota aquesta volta veig que vaig rodejat de triatletes al costat. Tot i això, sembla que vaig més ràpid que alguns d’ells. La segona volta comença igual que la primera amb gent pel costat i algun cop que altre, però a mitja volta, de sobte em veig sol dins l’aigua i penso que està passant??? No veig a gaire gent nedant al meu davant, vols dir que ja han fet les tres voltes??? Ufff, a mi encara em quedava una  volta i mitja, i no podia ser que els altres anessin tant ràpid!!! Començo la meva tercera volta i el ritme que porto és molt còmode, veig que el metres van passant i intento nedar amb tècnica per evitar desgastar energia, aixeco el cap a mitja volta, i veig un grupet de caps al meu davant, jejejeje, sembla que no havien anat tant ràpid, i que jo no era tant lent. Les sensacions fins al moment eren bones, i veia que la calma i la tècnica havien fet el seu paper. Arribo a l’última boia, i encaro l’espigó del port, per entrar a la zona d’embarcacions i sortir d’aquell segment. Finalment surto de l’aigua havent fet els 3800 metres amb un temps de 1 hora i 5 minuts, perfecte!!! Estic dins el marge de temps que volia fer!!! Començo a córrer cap a boxes i veig a la meva germana, a la Mercè i Adan, que juntament amb els crits de la gent... venga va!!! Molt bé!!!... m’animo, i em disposo a fer una transició el més ràpida possible.

Sortint de l'aigua i camí de la primera transició

En aquells instants el pensament era de que anava força bé, de que podia gestionar el ritme en calma, i de que ara tindria un sector llarg però que segurament gaudiria.

Surto de boxes tot corrent al costat de la bici, saltironet i cap a sobre, jejeje, com m’agrada fer això!!! Els crits de la gent encara són presents, i jo el primer que faig és agafar una barreta i començo a gestionar l’aliment. He de començar amb calma, però també he de començar a controlar el que em pugui faltar, així que concentrat amb el que tenia que fer, surto de l’Ampolla per encarar aquelles carreteres rectes i arrossars plens d’aigua. M’esperaven 180 km de bici plans, amb un circuit de 6 voltes.

Tant en la primera com en la segona volta les sensacions són calcades. He de controlar les emocions i no deixar-me portar pels impulsos, així que em col·loco bé sobre la bici, i amb un ritme còmode i constant no deixo de pedalar. M’instal·lo a un promig de 31 km/h i veig que els km van passant, al igual que totes aquestes bèsties que estan corren amb mi avui!!! Jejeje, només veig passar cabres amb llantes de perfil a tota pastilla!!! Jejeje, però sóc conscient del meu ritme i del que puc fer, així que intento que no m’afecti el fet de que durant aquestes dues voltes, només em passi gent. Observo el paisatge i el cel que està una mica tapat, notant una mica de fresqueta i una mica d’airet, però no res que em pugui molestar. Intento mantenir la concentració amb lo que estic fent, però a la meitat de la tercera volta, el cap ja em comença a fallar. Veig que el sol ja està sortint i que l’aire es comença a notar més. El fet que els altres triatletes estiguin anant tant forts, i només facin que passar-me em comença a neguitejar, i ha sobre veig que les forces de les cames em comencen a fallar.

Tercera volta

Acabo la tercera volta, o sigui els 90 km, amb 3 hores justes i amb un promig de 30 km/h. Veient això em sento content, ja que encara estic dins el ritme que volia portar, però ja porto molta estona pedalant amb un ritme calcat i sense descans... el fet de ser un circuit tant pla, no et deixa reposar les cames i en tot moment has d’estar pedalant, això fa que la fatiga mental d’una cosa tant constant t’afecti una mica amb el desenvolupament de la prova i el que també noto, és que el poc descans i la fatiga de l’extreme man comença a fer acte de presència. Veient tot això, i que la intensitat del vent cada cop va a més, em començo a atabalar mentalment, arribant a la conclusió de que aquella cursa em costaria molt més del que em pensava primerament. Era moment d’avortar l’objectiu de mantenir aquell ritme i intentar mantenir el cap lluny de pensaments dolents i asfixiants. Com és pot aconseguir això? Doncs la veritat és que resulta una mica difícil quan les forces i el pensament ja els tens en mode negatiu. Així que com que havia baixat a terres del delta per gaudir d’una cursa, em tocava treure el suc del que em rodejava!!! Començo a observar amb més detall el que sempre he vist a casa, els tractors i pagesos que estan treballant!!! Jejeje, com m’agrada veure un tractor en moviment!!! Estan sembrant l’arròs i per mi és una novetat ja que poc ho he vist, així que em distrec amb aquets detalls, juntament amb la gran varietat d’ocells i aus que rodejaven aquells indrets. Així passo la quarta, cinquena i última volta, però dins d’aquesta última volta, encarant els darrers km, el pensament torna a ser negatiu, em sento cansat i el fet de pensar que encara em queda un marató per fer, em plantejo l’abandonament tot just baixi de la bici. Dins el meu cap hi ha dubtes, tinc ganes de ser finisher i acabar un d’aquests reptes que tant m’agraden, però veig que el cansament és tant general que em costa concentrar. Resultarà difícil poder fer la marató, però en els últims 4 km de bici tinc una petita conversa amb el Roger, company i amic de Cervera que està fent de jutge, i on m’anima per continuar dient-me que ho estic fent bé!!! Aquelles paraules, i pensant que en la zona de boxes tinc un parell de bollicaos dins la bossa, em fan pensar que una volta de córrer almenys l’hauria de fer. Així que entrant a l’Ampolla, després de fer els 180 km amb 6 hores i 40 minuts, torno a veure a m’ha germana, a la Mercè i Adan, que també m’han seguit en algun tram de la bici i m’han animat amb crits ben forts!!! Gràcies nois!!! Això inspira a un cadàver com jo!!! jejeje

Segona transició

Entro dins a boxes per fer la última transició, aquesta és molt més lenta que la primera ja que no m’importa acabar 10 o 30 minuts més tard. Ara el temps és lo de menys!!! Ja amb les bambes posades, em menjo els dos bollicaos que estava esperant amb deliri, jejeje, i una vegada degustats aquests aliments, surto per córrer de la millor manera que pugui.

Torna a ser un circuit de 6 voltes i veient com havia anat la bici, hauria de mantenir-me conscient i tranquil per prendre les decisions correctes. Penso com ha anat la bici, de com he gestionat la hidratació i l’aliment, i em sento content de com ho he fet ja que per aquest factor no he patit. Penso com ho he de fer ara i crec que he de seguir amb l’esquema plantejat. Tenint això clar, i veient que la primera de les 6 voltes no estic tant malament, veig en aquell moment, que tornaré a ser finisher. O tinc super clar!!! Em costarà, però acabo segur!!!

Els pensaments en negatiu desapareixen, però la fatiga física és mante i va en augment. És en aquet moment on em torno a sentir fort de cap, he de treballar la ment per mantenir el cos dret, i tirar endavant. Penso amb els altres dos reptes que he fet, amb els altres companys que han fet aquest tipus de proves, i penso com m’havia trobat i com s’havien trobat. Recordo de la manera en que tots havíem gestionat aquells moments de “baixon” , i recordant la tàctica del semàfor del mister, decideixo fer una cosa semblant però contant faroles. Era moment de treballar aquella cursa, de fer-la el menys dura possible però a l’hora el més ràpida possible, així que començo a contar faroles, quan en tinc 10 començo a caminar i quan en torno a tenir 10 més començo a córrer. Observo els altres participants, i som molts els que estem anant de processó!!! La cursa no està sent fàcil per a molts de nosaltres, però ens mantenim en peu, per que sabem quin és el nostre objectiu!!! El voler acabar una competició d’aquestes característiques!!! Jo em començo a animar, i animo als altres competidors cada cop que ens anem creuant. Com he dit són 6 voltes en un circuit i ens anem veient les cares constantment, jejeje, pots pensat quina cara puc estar fent!!! Els km van passant i amb ells les voltes!!! Porto el conte de voltes perquè en cada una d’elles ens donen una polsera negra, jejeje, ai déu meu, que negre que ens ho pinten!!! Jejeje, però estic tranquil i el pensament està sent fort. Ja fa estona que em sento fatigat, però el cap em diu que si he pogut fer tot allò, i que el cap de setmana passat estava a Salou fent un half, i que els genolls no m’estaven fent mal, volia dir que no estava tant malament. Això m’anima i continuo amb la tàctica de les faroles, crec que és la millor manera de distreure’m i fer camí. 

Inici de la última volta

De sobte, després de l’avituallament de boxes sento els crits d’ànim de m’ha germana i la Mercè, jejeje, estan per allí dient que queda menys, i tenen raó!!! Començo la última volta, i amb aquesta agafo la polsera blanca, jejeje, és el “passe” per poder entrar a la recta final. Em disposo a afrontar aquesta darrera volta, i els pensaments deixen de banda com ho he de fer, i venen els records, les emocions, això ja casi està, i des de dins de la panxa brollen uns sentiments i unes emocions que em fan per moments treure unes petites llàgrimes. És difícil d’expressar aquestes emocions, veure que tot l’esforç ha valgut la pena per tornar a sentir això, per tornar a sentir-te feliç, perquè la felicitat és això, fer el que un vol, agradant-te el que estàs fent, i fent-te sentir lliure i viu. A lo millor moltes persones conegudes pensareu, on és l’emoció de tot això??, doncs us dic que en la vivència i el fet de sentir-te així!!!

Ara sí!!! Ja són els darrers metres, veig el crono penjat a l’arc de meta i llegeixo 13 hores 22 minuts. Penso que no és el meu millor temps en aquestes proves, però em sento content per haver acabat.

Finisher!!!

Ha estat sens dubte el triatló ironman més dur i treballat que he fet, després d’un parell de dies reflexionant com ha anat tot, em sento orgullós de poder-ho explicar d’aquesta manera, i de ser finisher de nou.

Finisher!!!

Aquestes vivències t’ajuden a treure punts de vista importants de la vida, i t’ajuden a superar problemes quotidians. Jo el profit que en trec de tot plegat, és que cada cop em puc conèixer més, i em fa saber com puc gestionar els problemes de diabetis que tinc, ja que durant la cursa, tots els controls els vaig fer a base de sensacions, i veure al final que tots els nivells de glucosa en sang estan perfectes, em fa sentir més que content dels valors que en trec. Ara només estic esperant el següent repte que serà molt a prop de casa, així que el proper 1 de juny estarem per Balaguer disputant el triatló Infern!!!

Auuuuu, somi!!!!! 

Half Extreme man Salou

Aquest any el calendari de triatlons està força més ple, i gran part d’això, és que s’han creat de no se on, molts triatlons amb distàncies exigents però a l’hora amb l’encant i la cirereta de la mitja distància. Aquests triatlons aporten l’esperit de treball i superació per a molts competidors, ja que les distàncies són el suficientment llargues i considerables, però a l’hora són distàncies una mica més assequibles per a molts d’aquests triatletes, fet que s’origini un augment de competicions i de corredors que hi vulguin participar.

Un d’aquests triatlons és l’Extreme man de Salou, que durant aquests dos últims anys ha estat un triatló de distància ironman, i que en el seu primer any i vaig poder participar i gaudir d’una gran experiència. Enguany però, la marca Extreme man ha apostat fort per la distància Half ironman, reduint així, la meitat de la distància que es feia fins ara.

No per tenir la meitat de distància ha perdut l’encant i l’essència del triatló en aquest indret tarragoní, sinó que encara l’ha fet més interessant!!! Un circuit ciclista amb totes les possibilitats d’una bona sortida ciclista, amb trams plans, de pujada i baixada, i unes vistes i paisatges agradables, han marcat la característica d’aquest triatló, juntament amb una bona organització i una gran afició que han fet de Salou, un indret molt gran durant tot un cap de setmana.

Així que després de fer l’Extreme Man Salou 266 fa dos anys, ara tocava tornar-hi amb el canvi de distància.

La vivència i records de fa dos anys van fer que em planteges aquest nou repte amb moltes ganes i il·lusió, aportant-me un nou al·licient, que seria el poder compartir aquesta experiència amb uns bons i grans amics, que volien estrenar-se amb aquesta distància.

Les vivències i experiències viscudes en aquest Half Extreme man Salou, començarien amb els entrenaments!!! Tot i tenir molt poc temps per preparar-me després dels problemes als genolls, hem tingut temps per poder preparar aquest triatló amb sortides de bici, i reconeixement del circuit ciclista, i on cada un d’aquests moments i dies, hem pogut i he gaudit de la companyia de l’Adrià, del Marc, de la Irene, del Joan Eroles, del Jordi i del Joan Tarsa. Aquestes grans persones, han fet que cada un dels moments hagin estat viscuts amb gran intensitat per l’emoció que posaven, i on me pogut sentir feliç per veure cada un dels esglaons que anaven superant!!!

Finalment, aquest passat cap de setmana ha arribar el moment de la veritat. Els ulls i expressions de cada un de nosaltres, han fet que l’ intensitat viscuda hagi estat tant gran, que recordaré aquesta experiència amb molts bons records.

Dit tot això, ara només falta que us en faci cinc cèntims del que ha estat aquest triatló.

Dissabte 4 de maig, arribada a Salou de tots els components amb familiars i amics. Trobada i acreditacions a la expo ubicada al passeig i davant de l’arc de meta per l’endemà. Tots amb gana cap a dinar, on la paella i la fideua tenen un regust una mica salat!!! Jejeje. Ja amb la digestió en marxa, era moment de deixar la bici i les bosses dins de boxes. Moments de preparació i ubicació del material dins la gran zona de boxes, deixant-t’ho mig preparat per l’endemà. Amb el material al seu lloc, anem a fer un beure i aviat a sopar una bona pizza, que tot just acabada, anem a les nostres habitacions per acabar de preparar el material de cursa i posar-nos a dormir. Estirat dins el llit, penso com tindré que córrer, i imagino com ho faré.

Diumenge 5 de maig. Per mi comença un nou dia amb l’objectiu de sumar un altre half, i sumar km amb calma. Se que no porto l’entrenament que hauria de portar, però també se que no estic tant malament. Aquí però, el fet de tenir una mica de dolor a l’esquena, i que el proper cap de setmana tinc un triatló distància ironman, fa que el meu paper dins la cursa sigui conservador. No m’he de deixar portar per la gent, per la cursa, he de ser jo en tot moment, i he de controlar els meus impulsos.

Després d’un bon esmorzar, anem tots junts cap a la zona de boxes per acabar de deixar tot el material. Estic tranquil i veig que tot va sortint. En breu ens criden a la zona de sortida. Són 4 sortides, i jo estic a la primera. Deixo la bossa al guarda-roba i marxo cap a la platja. Els altres ja no se on són, però jo tiro per que no em queda molt temps. De sobte, quan he arribat a la zona de sortida m’adono que m’he deixat les ulleres a la bossa del guarda-roba!!! Merda!!! Vaig corrent fins a la bossa, per sort encara estava allà sobre, agafo les ulleres i altre cop corrent fins a la platja. Ja col·locat dins el primer grup, veig que els altres companys em venen a donar ànims, ens saludem i jo també els hi dono ànims. Hem sento bé, i se que sortiré amb calma. És cosa de minuts, i de cop, pim, pam, pum!!! GOOO!!!! Comença el meu triatló!!!

Dins la zona de sortida esperant el pim, pam, pum!!!

Entro a l’agua amb calma, està una mica fresqueta, però és pot nedar bé. Agafo ritme còmode i veig que vaig passant gent. No em vull emocionar i tirar més del compte, així que vaig fent. La sensació és de nedar amb tècnica, i noto que l’aigua llisca sota meu, no em canso i veig que el metres van passant, primera boia, segona boia, tercera i quarta, una mica d’aglomeració de gent en les moments dels girs, però la meva natació ha estat tranquil·la.

Transició una mica accidentada per culpa d’altres competidors, però no passa res. Aquí comença el tram de bici, i on personalment, és on m’ho he passat millor. Surto amb un bon ritme de cadència, i veig com em van passant els altres triatletes amb unes màquines espectaculars!!! El soroll de les rodes de perfil són brutals, com m’agrada veure i sentir allò!!! Tot i la gran eufòria que m’origina l’ambient que m’envolta, no em deixo motivar més del que em toca, els km van passant, arribem al primer dels tres ports, i al mig de la pujada ja el tinc al costat!!! Jajajaja, cagun seu!!! Com tira!!! L’Adrià, que sortia a la segona sortida ha fet un parcial de natació estratosfèric, i ara ja el tinc al costat!!! Ufff, quina bèstia!!! Ens anem passant un al altre, comentem una mica com està anant la cursa, i ens donem una mica d’ànims i suport, fins que a l’últim port, quan comença la baixada, el vaig deixant enrere. És una baixada tècnica amb moltes corbes, i on jo em sento molt agust, fent que el meu ritme de baixada, tot i ser tranquil, fos més ràpid que la de molts altres corredors. El tram final era planer, i és tot just arribant a Salou, que l’Adrià em torna ha agafar.

Transició ràpida, i ara començava lo bo!!! Jajajaja, els 21 km de la mitja marató!!!

La idea i objectiu era portar un ritme còmode i no cascar-me, i així va ser!!! Primera de les dues voltes superada, els amics corrent i animant-nos cada cop que ens creuàvem, fantàstic!!! Però el que va ser més impressionant, va ser el gran nombre d’amics animant des de fora!!! Els vostres crits d’ànims ens feien córrer amb un altre aire, ens donàveu ales i ens fèieu sentir grans. Moltes gràcies per ser allí i fer-nos sentir tant recolzats!!! Per cert Aldara, deu meu quina ànims!!! jejejeje

Ùltims metres!!!

Finalment, vaig acabar la segona volta una mica més cansat del que m’agradaria, però arribar a aquell passadís ballat amb la catifa groga, i els crits d’ànim, amb un temps de 5:57:50 va ser emocionant!!!

Finisher!!!

Però el que em va emocionar més, va ser veure a tots el meus amics creuar la línia d’arribada, i veure que havien aconseguit el seu repte, el ser FINISHERS!!! Moltes felicitats a tots!!! Sou molt grans!!!

Bé!!! Ara toca veure i esperar que aquest proper cap de setmana, les sensacions siguin igual o millor al IRONCAT!!! Vamos!!!

Idees de bombers??? No!!! Cursa dels bombers!!!

Tic, tac, tic, tac... Els dies van passant, els dolors han anat desapareixent, i cada cop em sento millor dels meus problemes de genolls. Se que no tinc el nivell i to en que m’agradaria estar, però és el que hi ha... i aniré fent els possible per recuperar l’estat en que estava!!!

La idea de fer alguna cursa de 10 km durant aquest primers mesos d’any no la tenia en ment, però veient el que m’havia passat, i que hi hauria uns grans amics disputant la cursa dels bombers, doncs, vaig decidir de variar una mica el calendari.

El fet de poder compartir una bona diada esportiva amb aquests grans amics, no te preu... i sabent que he de sumar alguns km abans d’anar cap a Salou i l’Ampolla, han fet que la cursa dels bombers, hagi estat un bon test per veure com estic i poder millorar el meu estat físic, i sobretot reforçar el meu estat mental, ja que he rebut una bona dosis d’autocontrol i seguretat veient com anat tot.

Dites aquestes primeres paraules, el passat diumenge 21 d’abril, més de 27000 corredors ens vam reunir a la ciutat de Barcelona per disputar la cursa dels bombers!!!

Tot i ser diumenge la cursa, el dissabte per la tarda s’havia d’anar a buscar els dorsals i camisetes per poder córrer, així que va ser moment de veure part de la gent que correria, i també va ser moment de començar-nos a posar una mica nerviosos. Feia dies que no competia, i tenia el dubte de si respondria bé, de quin ritme tindria o podria portar per tal de poder aguantar bé. Veient com em sentia, vaig preguntar-me que em passava???... tot eren dubtes i inquietuds, semblava que era la meva primera cursa, però el que volia era poder fer-ne moltes més durant la resta d’any, sense el temor de que el mal de genolls tornés a aparèixer i sobretot poder arribar a fer les que tinc d’aquí una i dues setmanes.

Ja lluny del centre de las “Arenas”, i amb el cap en altres coses, era moment de sopar i deixar que arribés el moment de la batalla!!!

Moments prèvis a la cursa!!!

Diumenge pel matí ens trobem amb els amics al arc de triomf, un bon lloc per començar a esclafar motors. Rialles, salutacions, petons i abraçades, però els ulls de cada un de tots ells expressava emoció, temor, il·lusió... i el més gran de tot, companyerisme i amistat. Poder estar amb tos ells i sentir totes aquestes coses, era el que feia d’aquesta cursa, una cursa per recordar. Ens tocava anar cap a la zona de sortida, i cada un de nostres anàvem ocupant els llocs en els calaixos designats... anar deixant i donant ànims als amics, m’emocionava i m’exaltava els sentiments fins el punt que situat al mig de la gent, em vaig sentir un moment sol, però l’ambient, la música, la gran pantalla panoràmica de l’arc de sortida, els ànims de l’organització i de la gent, el discurs “d’espartanos” i el minut de silenci per l’atemptat de Boston, van fer que les emocions i sentiments incrementessin dins el cos, expressat per un instant amb la “gallina de piel”. Aquells instants van ser també moments de concentració, i un cop tot va estar preparat, vam sentir el tret de sortida!!!

Sortida multitudinària!!!

Cursa molt multitudinària... en el meu cas, la que més!!! Mai havia estat amb tanta gent al costat per començar a córrer. Va resultar una mica difícil al començament poder agafar un ritme còmode, ja que la mateixa empenta de la gent et feia seguir el ritme de tota la onada, però va ser arribar al Paral·lel, on allí es va col·locar tot al seu lloc. Els genolls estaven responent bé, la respiració anava acord amb el ritme de cursa, un ritme alt sabent com estava i sorprenent al mateix moment. Em vaig deixar portar per aquest ritme, em vaig deixar animar per la gran multitud d’espectadors que havia pels carrers de Barcelona, i el veure que tot anava bé, sense anar més forçat de lo normal, vaig aguantar aquest ritme fins poder encarar els últims metres de cursa, on vaig poder gaudir el fet de poder tornar a córrer i tornar a creuar una línia d’arribada, amb els ànims de la gent i sobretot els ànims i presencia de la meva germana. Una meta que vaig passar amb un temps de 0:41:02 i en la posició 1452 dels 27000 atletes inscrits. Realment molt content per veure que això anava cap a millor.

Darrers metres de cursa!!!

Del que també vaig quedar molt content, va ser el veure tots els meus amics amb la cara de satisfacció i orgull després de finalitzar la prova, i compartir aquells moments. Sou fantàstics, i uns autèntics cracks!!! Moltes felicitats per la vostra gesta, i gràcies per estar allí!!!

Ara ja toca pensar amb el parell de triatlons que tinc en una i dues setmanes. La temporada està començant, i ja tinc ganes de nous reptes, de noves vivències amb molts de vosaltres, i això ja ho tenim aquí al costat. Aquest proper 5 de maig, ens reunirem a Salou per fer el Half Extrem-man amb l’Adrià, el Marc, el Joan Eroles, la Irene, el Joan Tarsa, el Jordi Solè, entre altres coneguts, i això em motiva. Espero i desitjo que ens vagi a tots super bé!!!

Ens veiem!!!

Clàssica dels murs!!!

Després de molts dies desconnectat del bloc i de les competicions, ens tornem a moure!!!

Aquest passat mes de març he tingut moments de tot... moments d’angoixa, moments de ràbia, moments per lluitar i intentar recuperar-me el més aviat possible, moments d’il·lusió i creure que podria arribar a temps en fer la Marató de Barcelona, moments de fatiga física i mental, moments de proves i sobretot de descans físic... però gran part d’aquests moments els he dedicat a pensar de quina manera em podia recuperar de la lesió dels genolls.

Massatges, descans, sessions lleugeres d’estiraments, han estat gran part d’aquests moments i situacions que he viscut.

Tot i els contratemps, durant aquest darrer mes també he tingut moments d’alegria i satisfacció, ja que la Marató de Barcelona la vaig viure amb una gran colla d’amics animant a tots els participants, especialment als amics i coneguts que estaven suant de valent, fins que vaig entrar a córrer quan faltaven 6 km per meta, compartint aquells darrers metres amb l’Alfons, veient tota gent animant, i on les sensacions dels genolls em feien creure que podia estar bé molt aviat.

Vistes aquestes sensacions vaig poder començar a fer una mica bici fa un parell de setmanes, arribant a fer aquest passat cap de setmana, la Clàssica dels Murs de Cervera!!!

Al mur de Sant Martí

La Clàssica dels Murs és una marxa ciclista de 150 km amb 2250 m de desnivell acumulat, on ens hem trobat amb rampes de desnivell pronunciat, bastant de fred durant el primer tram del circuit juntament amb un vent considerable a favor i en contra al llarg de tot el recorregut. Aquesta marxa me l’he agafat com un entrenament llarg, però que a l’hora m’ha fet viure les sensacions de la competició i el voler fer-ho bé. Sí que he anat una mica més en calma de lo normal, però sabent el meu estat de forma i amb el temor de que els genolls no recaiguessin, era de la manera que ho tenia de fer.

Assolint al temible mur de Forés

En el fons, aquesta marxa l’he fet perquè em pot anar molt bé per la preparació de l’Extreme man de Salou, i l’Ironcat de l’Ampolla. Les sensacions han estat molt positives, ja que els genolls han respòs bé i no he notat cap molèstia, anant de menys a més, i amb un ritme de pulsacions força relaxat!!! També he pogut veure que els meus companys d’equip estan molt forts i que em falta molt per estar al seu nivell, però encara em queda un mes per fer una bona feina i afrontar amb condicions els propers reptes!!!

Només afegir que estic molt content de com ha anat aquesta marxa ciclista, i de que l’he pogut finalitzar amb 6:22:09 hores.

Entrada a meta

Ara mirant cap a Barcelona, Salou i l’Ampolla!!! Els propers reptes estan al caure!!!

Vist de l’altre costat!!!

Ja fa un any que vaig iniciar aquest bloc per anar explicant les meves aventures esportives. Ja fa un any que vaig fer la meva segona mitja marató de Barcelona, i aquest any tenia que ser la tercera vegada que participava en aquesta mitja marató.

Tenia ganes de continuar i celebrar l’any d’aquest bloc tornant a repetir la gesta a Barcelona i poder-ho explicar aquí al bloc, però aquest any he tingut que mirar la mitja marató de l’altre costat, com a espectador!!!

Després de la marató de Tarragona, unes molèsties als genolls han fet que la meva recuperació després de la cursa hagi estat nul·la. Tinc problemes als genolls, i ara no puc fer més de 3 minuts corrent. Ja porto molts dies parat i fent bondat, però la desesperació i les ganes de córrer poden més!!! A part!!! Les ganes de poder arribar a la marató de Barcelona amb les millors condicions, fan que encara tingui més ganes de córrer. Però ara he de vigilar i he parat per recuperar-me bé, fet que m’ha portat a renunciar a córrer la mitja de Barcelona!!!

Tot i que vaig renunciar a córrer, no em vaig voler perdre i viure l’ambient de la cursa, tot animant als meus amics que hi varen prendre part!!!

Així que el diumenge 17 de febrer, a les 8:45 del matí, vaig anar a la línia de sortida com a espectador, i vaig poder veure la gran sortida multitudinària de la mitja marató. Van ser moments de ganes de córrer, de voler estar a dins de tota aquella marea de gent, però no podia!!! Els meus genolls no em deixaven disputar aquella cursa, però els sentiments creuats també em feien riure i estar feliç, per poder estar veient aquelles imatges, aquell ambient, i sobretot, per poder veure els meus amics disputar la cursa amb ganes i esforç. Quins cracks!!!

També vull fer referència als acompanyants dels meus amics, i de la gent que en alguna altra ocasió han vingut a animar-me en altres curses. El fet d’estar allí, esperant i animar amb tota la seva energia, aguantant el fred, el vent, i matant el temps com sigui, fa que ells i elles siguin uns altres autèntics cracks!!! Sou genials!!! Potser no us reconeixem l’esforç que feu vosaltres de matinar per estar allí, i només veiem l’esforç que fem al disputar una cursa, però això que feu te molt de mèrit!!! Així que us he de felicitar i donar les gràcies per tots aquests moments que esteu allí!!!

Au!!! No vull acabar aquest escrit sense felicitar a tots els amics que vareu estar allí a la mitja de Barcelona. Vareu acabar i fer una bona cursa!!! Sou genials!!!

Felicitats a tots!!!

Ara a veure si em recupero aviat, que ja tinc ganes de tornar-hi!!!

Marató Tarragona

Començar l’any amb ganes i motivat, m’ha dut a fer la Marató de Tarragona el passat 20 de gener. Primera cursa de l’any!!!

Aquest dia és concentraven a Tarragona un grapat de gent, concretament uns 1200 atletes, que volien fer la marató o la cursa de 10 km que és feia paral·lelament a la marató.

Tot i estar el dia abans amb febre, jo hi vaig voler anar.

La organització ens va reunir tots els participants a la zona del port, on va muntar tots els cartells i porxos inflables per a la sortida i arribada de la cursa, juntament amb tot un gran desplegament de material per poder dur a terme aquest gran repte. Doncs cap allí varem fer cap el diumenge al matí amb els amics de Valls i Tarragona que participaven a la cursa de 10 km, i allí ens varem trobar als amics d’Agramunt i Cervera que també farien la marató com jo.

Després de trobar una bona plaça d’aparcament i fer cua per recollir dorsals, ens varem anar a preparar per la batalla que ens portaria pels carrers de Tarragona. Acabant de fer els preparatius, que si el dorsal al seu lloc, que si cremes per a les cames, que si vaselina per la fricció, que si tèrmica o no pel fred que feia, paravent amb aquest vent que fa?... estava content per poder estar compartint aquells instants amb el Jordi que es preparava per fer la cursa de 10. Aquella sensació de poder estar allí amb tots els amics tarragonins que van vindre a córrer i animar, em va fer veure que el millor premi era aquella companyia i que la cursa era l’excusa per poder-nos trobar i compartir tot un gran dia.

Després del preparatius, del poc escalfament i de les emocions, tocava foto de rigor i situar-nos al mig de la gent i esperar el tret de sortida. Amb els amics al costat, i la gran multitud de gent preparats per la sortida, vam perdre per uns instants el fred que feia. Clar!!! L’escalfor humana es notava una barbaritat!!!

Foto prèvia a la sortida amb els grans amics tarragonins

Moments d’ànims i suport entre nosaltres, i PAMMM!!!  Era moment en que cadascú es fes responsable de un mateix, desconnectant de l’exterior per estar concentrat i fer el que hi anàvem a fer.

Vam començar a córrer intentant trobar el lloc correcte i continuar amb un bon ritme durant tota la cursa... (Els primers metres sempre són els moments més nerviosos, ja que has de saber controlar les emocions i no deixar-te portar per la velocitat de la gent que t’envolta)... Va ser acabant el primer quilòmetre, quan em vaig trobar al costat d’un bon nombre de corredors que portava el mateix ritme que jo. Tots ells anaven concentrats per fer les 3 hores i quart. Sabent que feia molt de vent, em vaig voler quedar unit amb aquell grup per evitar el vent i anar més protegit...(Tot i saber que corro millor sense gent al costat, era necessari poder estar amb un grup nombrós, ja que el vent em podia passar factura)... I així ho vaig fer!!! Els primers 24 km els vaig fer junt amb tot aquell grapat de bons atletes. Les sensacions eren boníssimes!!! Anava tot ben controlat, i fins i tot semblava que podia anar molt més ràpid, però arribats en aquest km 24, vaig perdre uns metres del grup degut als canvis de gir entrant als carrers, fent que s’originés l’efecte goma, que junt amb el vent que feia, al final no vaig poder enllaçar amb aquell grup. A part d’això, al km 26, quant estava intentant enllaçar-me, les sensacions eren unes altres. Intentava portar un bon ritme, però anava corrent i vaig començar a veure una mica borrós. Au, sabent i llegint moltes coses de la diabetis, vaig creure que era un símptoma de baixada de sucre, fent que de cop em prengués un gel per evitar decaure. Va ser en aquell instant, quan vaig notar que l’ impuls que em feia amb les cames, enlloc de impulsar-me, m’incrustava al asfalt. Vaig perdre totes les forces de cop, quedant-me buit d’energies i força. Van ser moments de pensament i intentar tranquil·litzar-me, juntament amb intentar controlar el cos i dir-l’hi que allò era momentani, però tot i intentar controlar el ritme, em vaig veure molt buit. 

Tot i aquest contratemps vaig voler finalitzar i poder ser finisher en aquesta marató. I com ho vaig fer? Doncs, patint de valent!!!

Sort dels crits de suport

Els km és van fer més llargs, les cames no aguantaven l’ impacte contra el terra, i l’únic en que pensava era en seguir corrent!!! Ara una cama i ara l’altra!!! Vaig tenir moments en que vaig haver de caminar, per que la fatiga era tant gran, que ho vaig tindre de fer. Vaig anar alternant cursa i caminada, fins que al final, als dos últims km, com que passàvem per davant de la línia d’arribada i allí hi havia els amics animant, vaig poder treure una mica de forces per córrer una mica més ràpid i poder creuar la línia d’arribada amb 3:40:05 hores.

Si si!!!! Finisher!!!!

D’aquesta cursa en vaig treure moltes sensacions i símptomes que em serviran en un futur per saber llegir amb més claredat les properes curses.  

Estic molt content d’haver passat aquell dia a Tarragona amb aquells grans amics, de compartir cursa amb ells, i sobretot dels resultats obtinguts pels amics d’Agramunt i Cervera, que van fer molt bon paper!!! Felicitats a tots!!! Sou uns crakcs!!!

Ara a seguir sumant per aconseguir nous reptes!!!

18!!!

Fent memòria del que ha estat aquest any passat 2012, 18 són el nombre de competicions que he fet durant tot aquest darrer any.

Vaig començar l’any 2012 amb molta motivació i assolint bon registres en les competicions de cursa a peu, fent que al inici dels triatlons tingués un bon ritme al tram de cursa, però una lesió a l’espatlla a principis d’estiu, i els horaris laborals, em van fer perdre les ganes de competir i els bons resultats van desaparèixer.

Els primers mesos de l’any, aquesta motivació i l’esperit de fer coses amb altres amics i companys, em van portar a realitzar reptes força importants. Així podria dir que el primer mig any el vaig destinar a reptes de llarga distància, i l’altra meitat d’any a curses més curtes ja que en el mes de setembre, després de veure que l’espatlla tornava a mig funcionar, les ganes de competir van tornar a sorgir fent que m’apuntés en algunes d’aquestes curses més curtes.

La primera meitat d’any amb les il·lusions i les sensacions més que bones, gaudint de l’esport i dels companys, vaig participar en:

• Mitja marató de Barcelona, 21.1 km de cursa a peu.
• Mitja marató de Balaguer, 21.1 km de cursa a peu.
• Marató de Barcelona, 42.2 km de cursa a peu.
• Mallorca 312, 312 km de cursa amb bicicleta de carretera.
• Triatló Half Challenge Calella, 1.9 km de natació + 90 km bicicleta + 21.1 de cursa a peu.
• Triatló Infern de Balaguer, 1.9 km de natació + 29 km BTT + 90 km bicicleta + 21.1 de cursa a peu.
• Marnatón Tossa de Mar – Sant Feliu de Guíxols, 11 km de natació a mar obert, on em vaig fer mal a l’espatlla (d’aquí la lesió), i no vaig poder acabar a falta de 3 km.

La segona meitat d’any, amb unes altres ganes, i amb la intenció d’anar recuperant les bones sensacions de principis d’any, vaig participar en:

• Cursa d’orientació en BTT d’Agramunt.
• Cursa de Cervera, 10 km de cursa a peu.
• Triatló Half Berga, 1.9 km de natació + 90 km bicicleta + 21.1 de cursa a peu.
• Cursa del Torró d’Agramunt, 10 km de cursa a peu.
• Cursa del Sant Crist de Balaguer, 10 km de cursa a peu.
• Btt d’Almenar, 65 km de BTT.
• Cros d’Agramunt, 6 km de cursa a peu.
• Btt de la Pobla de Cérvoles, 48 km de BTT.
• Duatló d’Alguaire, 5 km de cursa a peu + 25 km de BTT + 2.5 km de cursa a peu.
• Duatló d’Estaràs, 6 km de cursa a peu + 20 km de BTT + 3 km de cursa a peu.
• Mitja marató de Salou, 21.1 km de cursa a peu.

Veient tot aquest llistat, crec que ha estat un bon any tot i els problemes a l’espatlla. Ara falta veure com anirà aquest 2013, que crec que serà una mica més intens que aquest 2012, ja que començo amb la marató de Tarragona. 

Au, venga!!!!!!!