Pedals de foc nonstop... 29/06/2013

Un altre repte en ment, una altra il·lusió a realitzar, però aquesta vegada compartida amb uns grans amics del poble i Tona, juntament amb dos membres més de l’equip de Cervera-triatló.

Una nova aventura que començava uns quants mesos enrere, quan ens plantejàvem l’idea de participar en una prova nova per tots nosaltres, on els dubtes, l’incògnita de com seria, de com ho teníem que plantejar, dels km ha realitzar...etc, eren moltes coses a superar!!!..., però amb la il·lusió de batre els nostres dubtes i superar tots aquests km sobre una btt, van fer que al final ens apuntéssim a una de les proves més dures de btt considerada a nivell europeu.

Al final, la idea era superar els 220 km amb menys d’un dia, controlant totes les sensacions tot portant un ritme còmode, i mantenir el grup compacte per anar-nos animant entre uns i els altres. Però tot això necessitava d’un llarg entrenament, així que l’entrenament va començar a rodar. Tot i quedar per entrenar, els meus horaris i curses eren una mica incompatibles, així que jo no vaig poder realitzar tots els entrenaments que volíem fer.

El dia s’acostava, i amb moltes ganes i les idees clares, el divendres 28 de juny vam carregar la furgo de Jordi i vam tirar camí de Vielha. Pel camí les xerrades i comentaris de la cursa, juntament amb material de bicis, van fer que el trajecte és fes més amè, arribant a Vielha amb ganes de començar a pedalar.

Ja immersos dins els carrers de Vielha, l’aire que és respirava, a part de ser bastant pur, jejeje, era aire de pedals de foc, de btt, de cursa. Un bon grapat de ciclistes estàvem envaint aquesta població, i amb ganes de conquerir els 220 km d’aquesta cursa. Però en aquells moments tot anava molt ràpid, que si acreditació i recollida de dorsals, que si briefing, que si últimes compres, que si anar a sopar ràpid..., finalment, a les 23:15 hores vam arribar a l’habitació de l’hotel cansats de tot el dia, i lo fort!!!, que teníem que llevar-nos a les 3:45 per esmorzar i començar la cursa a les 5 del matí. Així que cap al llit i descansar de valent.

Dissabte 29 de juny!!! Era el dia!!! Després de matinar i fer un bon esmorzar, ens varem dirigir amb un fred de por, cap a la zona de sortida on hi havia tot un grapat de ciclistes amb ganes de conquerir la Vall d’Aran.

Primera presa de contacte amb els que serien els nostres companys i rivals de cursa. Molt bon nivell de corredors, i sense intimidar-nos, vam intentar trobar un bon lloc per començar la cursa. Encara ens estàvem posicionant dins el grup, que la organització super puntual, va donar el tret de sortida de la cursa a les 5 en punt. Ara sí!!! Comença l’espectacle!!!

Sortida amb frontals i ben d'hora al matí!!!

Primers metres dins els carrers estrets de Vielha, amb el frontal al cap i una sensació de neguit, de fred, de foscor, de control, de mantenir les emocions i no passar-nos de pulsacions, respirant un ambient de nerviosisme per part de tots els corredors quan entravem al primer camí, sortejant tolls i aragalls, aguantant l’equilibri sobre la bici degut a lo estret que estava tot i el gran nombre de corredors que volíem passar en aquell moment, ... per mi, crec que tots estàvem neguitosos i cautelosos per no posar el peu al terra o evitar alguna caiguda amb aquella situació de poca llum.

Ja amb el grup més estirat arribàvem al túnel de Vielha, i creuant per dins aquest túnel els frontals ja els comencem a apagar. La sensació de fred començava a desaparèixer, però el que semblava és que algú s’hagués deixat la calefacció oberta dins el túnel. Realment bastant contrast de temperatura des del principi fins entrar al túnel.Al sortir d’aquest, vam fer una baixadeta força ràpida amb aquestes 29 que portàvem, i en un tancar i obrir d’ulls, ja estàvem pujant altre cop!!! La característica d’aquesta cursa seria tot això!!! Pujar, baixar, pujar, baixar!!!

Només feia que despuntar la primera claror de dia, que ja teníem que posar els peus dins el primer rierol, així que veient això, peus molls casi tot el dia!!! Aquesta claror matinal ja ens deixava entreveure el paisatge tant gran i impressionant dels Pirineus.

Pel moment les sensacions eren força bones, tot i que crec que el ritme inicial havia estat més fort del que m’hagués agradat, sent finalment un dels causants de la meva fluixesa km més endavant. Tot i això, estava gaudint al màxim dels camins, dels corriols, dels companys, dels rivals, i sobretot, del paisatge de la vall, que era extremadament fantàstica. Però també hi va haver moments d’inquietud i ràbia, quan en petites cruïlles ens equivocàvem de camí, o ens trobàvem aquelles aglomeracions de competidors als primers corriols, que al final teníem que fer a peu per la gran quantitat de gent que passàvem per allí plegats. El fet de tenir que seguir un roadbook, i només disposar d’un gps, també ens resultava una mica difícil seguir el trajecte bo.

Dins els primers 60 km on encara em sentia valent

Els km anaven passant juntament amb les hores, fet que la hidratació i la alimentació tinguessin un paper importantíssim. A les primeres hores, ens vam deixar una mica de banda aquest tema, que crec que també va ser un dels causants de la fluixesa que vindria més endavant. El fet de rodar ràpids juntament amb molts dels competidors intentant no perdre molt de temps amb ells, va fer que no tinguéssim aquesta noció i falta d’aliment, fins que vam arribar als primers avituallaments, que amb la gana i el cansament que portàvem, ens van fer perdre molt de temps allí parats. Tot i això portàvem un bon ritme, fins que jo, pujant al coll de Sas, pel km 77 aproximadament, ja començava a notar aquesta fatiga i fluixesa al cos. Van ser moments difícils, ja que volíem anar tots junts i jo ja no podia portar el ritme de pujada dels meus companys, que juntament amb la calor que començava a fer, van fer que el meu estat anímic trontolles per moments. Ells m’anaven esperant, i això em donava recolzament anímic, però a l’hora, em feia sentir malament de cara a ells, ja que em tenien que esperar.

Vaig superar aquest coll on a la baixada em vaig poder recuperar bé, però tornant a pujar el coll de l’Oli, el desnivell i la calor van fer que el ritme que portava fos molt lent. Aquí ja només pensava en parar a dinar, i això no és un bon símptoma. Va ser moment de començar a gaudir de l’espectacle que em donava la natura!!! Aquelles vistes, aquell paisatge, aquells ocells volant lliurement, l’aigua dels rierols... tot això era el que volia viure, el que em donava ganes de continuar i veure que hi havia més endavant. Els companys m’anaven esperant, i jo el ritme ja l’havia baixat. No podia anar més ràpid, ja que si ho hagués fet, al final no crec que hagués creuat la línia d’arribada. Un s’havia de dosificar de la millor manera, o de la única manera que creia que ho podia fer!!!

Finalment arribem al avituallament d’Espui, on ens esperaven uns macarrons boníssims!!! Jejeje, allí vam fer parada per recarregar piles i reparar els contratemps de les punxades a la bici. Una vegada amb els macarrons a la panxa, ens varem disposar a pujar el coll emblemàtic de la pedals de foc, el coll del Triador, batejat per mi a les primeres rampes com el coll de l’escorxador!!! Jajajaja, allà els caps rodolaven camí a vall, començant pel meu!!! Jajajaja.

Una calor infernal, un ritme de pena i unes bones rampes, van caracteritzar aquesta pujada!!!

El cap m’anava dient, tranquil, ves fent, bon ritme, no t’estressis, deixa fer, deixa que les rodes rodin i tu només acompanya l’inèrcia!!! Mirava el temps, i encara creia que podíem passar el temps de tall per Espot, així que cap amagat, i cop de ronyons cap amunt!!! El cansament era evident, no em sentia còmode, i estava molt pensatiu de cara als meus companys. No podia permetre que per culpa meva no poguessin passar el temps de tall. Necessitava refrescar-me, i en alguna de les corbes de pujada baixava un rierol, que amb una aigua super fresqueta, hi feia paredes tècniques per a refrescar el cos i una mica la ment. Tot i fer aquestes coses, em dona la sensació de que no anava bé. Finalment arribant d’alt del coll, vaig poder anar agafant rivals de cursa que anaven més malament que jo, i això em va dona una mica d’ales per arribar amb més força, però el que em deparava la meva arribada d’alt de tot el coll, era una baixada de sucre, fent que amb una tremolo molt forta a les mans, i una sensació de pèrdua de visió, m’espantés una mica!!!

Després de beure uns quants gots de coca-cola, i menjar una mica, vam veure que el temps era molt just, i que no ens donava temps de passar el temps de tall, així que el que ens quedava fins a Espot, ho vam fer amb una mica més de calma!!!

Ja no podia ser!!! Érem conscients de que ens tindríem que esperar a Espot per l’endemà. El repte no podria ser el de poder fer-ho amb un dia, així que em sentia una mica culpable de cara als meus amics, per no poder arribar a temps i tenir que fer nit a Espot, però ells em dient que tranquil, que a lo millor no estàvem prou preparats per fer-ho amb un dia.

Quan vam arribar a Espot, vam fer un manteniment i repàs a la bici gràcies a que l’organització ens va posar a disposició de tots els participants, un grup de mecànics professionals que ens ajudaven en aquest tema. Una vegada amb les bicis preparades per sortir a l’endemà, vam anar a buscar lloc per dormir, i vam anar a fer un bon sopar per recarregar forces, una bona dutxa i ha dormir!!!

Al igual que la nit anterior només vam poder dormir 5 horetes, ja que ben d’hora l’organització donava la sortida des de Espot. Així que després d’unes bones torrades i uns bons embotits, ens vam presentar a la zona de sortida, i a l’hora en punt san tornem-hi!!!

Sortida Espot

Érem uns 60 que donàvem la sortida, i els primers km van ser molt ràpids. Anàvem tots junts, i la sensació de no poder portar el ritme de pujada igual que ells, no hi era!!! Semblava que estàvem tots igual!!!

En un tram de corriol espectacular!!!

Ara si!!! Estàvem gaudint de la bici, dels camins i corriols!!! I principalment del paisatge, que personalment crec que va ser més bonic i impactant aquesta segona part del trajecte. Això em feia sentir bé i còmode, tot el contrari que el dia anterior. Els km anaven passant, i el temps semblava que no passava tant ràpid!!! Això vol dir que portàvem un molt bon ritme!!!

Finalment arribem a la cota més alta del dia, i el que quedava era costa avall fina a Vielha!!! Jejeje, l’emoció, la velocitat, l’alegria ... eren sensacions que ens abordaven en aquells moments, i el fet de compartir-ho amb aquestes grans persones i amics, feia que encara m’agrades més aquest repte que estàvem apunt de finalitzar!!! Camins, paratges i els km passaven sense donar-nos compte, fent l’últim tram estratosfèric per la carretera, degut que els desperfectes de la riuada de setmanes prèvies, van tenir que modificar el tram de tornada.

Així que amb la nitro endollada al cul vam arribar a Vielha tot creuant la línia d’arribada amb unes 19:19:45 hores. Molt content de poder haver finalitzat una altra cursa, un altre repte, i sobretot de poder-ho compartir amb aquesta colla d’amics, que felicito de tot cor, ja que van estar a l’altura d’aquest repte, i vam poder ser finishers uns al costat dels altres!!!

Content d'arribar a meta!!!

Que gran que sou!!!

Vull felicitar a l’organització de Pedals de Foc pel gran desplegament de voluntaris que van prendre part a la cursa, de que tot estava molt ben organitzat, i ens vareu fer sentir especials en tot el tram de cursa!!! Gràcies!!!

Finalment afegir, que van ser moltes hores sobre la bici, que van ser moltes les sensacions i que no totes és poden expressar en un escrit de no se quantes paraules. Així que aquestes lletres venen a ser un resum del que va ser Pedals de Foc, tot i que em sembla que he escrit una bona “parafada”!!! jejejeje

Auuuu, ara a per la pròxima!!! El desafio Toro Loco ens espera a Sierra Nevada (Granada).

Com un ocel!!!

Deixant de banda les curses, el triatlons i aquestes coses que acostumo a fer, el passat 22 de juny vaig experimentar una altra nova sensació!!!

Sentir-me com un ocell era la idea!!!

Aquest any la meva germana em va sorprendre amb un regal d’aniversari una mica diferent. Com podria pretendre que em tires amb parapent??? Jejeje, doncs així ho varem fer!!!

Després de dos intents fallits per culpa de la meteorologia, el dia 22 de juny, varem poder arribar a la vall d’Àger per fer el nostre salt al buit, i volar com uns ocells.

Ens varem trobar amb el monitor que ens portaria durant el vol, i sense perdre molt de temps, vam pujar a d’alt de tot de la muntanya per poder iniciar aquesta aventura. Per motius de pes, la primera de saltar va ser la meva germana. Jo m’ho mirava amb il·lusió i ganes, i veure-la allà preparada i amb el somriure a la boca, em feia sentir content i feliç de poder estar vivint aquestes sensacions amb ella!!! Ufff, quina passada!!! Només tenia ganes d’abraçar-la i veure com l’hi anava i com vivia el seu vol!!!

Inici del vol de la meva germana

Tot apunt, i de sobte s’obra el parapent i comença a córrer i fiuuuuu, ja vola!!!! Quina passada!!! Està volant!!! Ja amb l’emoció al cos, ràpid cap a la zona d’aterratge per intercanviar emocions!!! El fort, és que va arribar ella primer, i no la vaig poder veure aterrar. Però el que m’enduc del seu vol, és que al arribar on estava ella, estava més que contenta i al veure’m em va fer una forta abraçada i em va dir que allò era una passada!!!

Jo emocionat de veure com estava, i de que ara era el meu moment, només tenia ganes de volar!!! Jejejeje. Així que repetim el mateix procediment. Pugem cap a d’alt, despleguem el parapent, i esperar que faci una mica de vent!!! Uffff, a mi em va tocar esperar una mica més!!! No bufava aire, i no podíem acabar d’obrir el parapent, així que amb les sensacions similars abans de començar un triatló, començo a suar una mica de les mans, i el cor batega amb ganes, però de sobte el vent fa de les seves, i podem obrir el parapent on començo a córrer i de cop ja no noto que toqui de peus a terra!!! Estic volant!!! Uuuaaaaauuuuuu, com mola!!!!

Agafant una bona embranzida

si!!! estic volant!!!

De l'emoció el cor em bategava a 170 pulsacions, però la sensació de tranquil·litat i llibertat, em va fer posar amb poc temps els batecs a la seva normalitat!!!

Veure des de l’aire els camins, corriols, ocells volar... t’imagines lo petits que arribem a ser, i de la manera tant gran i enorme en que vivim les coses!!! Realment un passada sentir aquestes coses.

Finalment el vol s’acaba!!! Sembla que a durat molt poc, i m’ha semblat poca cosa. No per que sigui poca cosa l’experiència, sinó de que volia que dures més temps el vol, i de sobte ja tocàvem terra!!!  

Finalment em puc tornar a abraçar a la meva germana, i li dic que ja tinc ganes de tornar a volar, i de que em treure el títol per poder-ho fer!!!

La conclusió és que ha estat una gran experiència amb molts sentits, i el fet de poder-ho compartir amb la meva germana, encara ha fet més gran l’emoció i els sentiments viscuts!!!

Gràcies germaneta!!!

Al costat de casa hi ha un indret infernal!!!

Ja ha arribat!!! Després d’un any tornem a tenir prop de casa uns personatges endimoniats, amb la ment perversa i amb unes idees extravagants, juntament amb uns altres personatges sonats i eufòrics per assolir i cruspir-se aquestes idees tot fent un rotet de satisfacció al digerir tot aquest grapat de km.

El club Pedala de Balaguer, ha tornat a preparar aquest 1 de juny el seu triatló internacional i el segon triatló infern.

En què consisteixen aquest triatló internacional i el triatló infern???

Doncs el triatló internacional no és res més que un triatló de distància half, on s’han de nedar 1900 metres, pedalar 90 km i córrer 21 km.

I el triatló infern, és un triatló internacional més un tram de bicicleta de muntanya. Això implica nedar els 1900 metres, pedalar 21 km de bicicleta de muntanya, pedalar 90 km amb bici de carretera i córrer 21 km.

Tot i que ho pinti com si només siguin uns triatlons de distància half, la zona escollida i el club pedala fan que aquests triatlons siguin bastant durs i exigents.

Sabent quin tipus de triatló són, sabent que m’agraden els reptes durs, i si faig memòria de que en aquest darrer mes he fet el Half Extreme man de Salou, el triatló Ironcat de distància ironman, només em faltava acabar el mes amb un triatló INFERN!!! Jejeje

El fet de que el Club Pedala es volca de ple per fer uns triatlons molt ben preparats, de que no hi falti de res, de que viuen el triatló i saben el que volen transmetre, de la zona, i de que tant sols estigui a 15 minuts de casa, ja te molts números de que aquests triatlons formin part del meu calendari tots els anys, ja que sempre tinc ganes de poder-hi anar!!!

Dit això, us faig cinc cèntims de com ho he viscut jo.

Són les 7 del matí de dissabte i començo a preparar tot el material per poder fer el triatló infern. Bicicletes, roba, bosses, neoprè, gels, una mica de menjar i bidons d’aigua. Sembla que ja ho tinc tot i ho col·loco tot dins el cotxe. El temps passa volant, ja són les 9 del matí i em poso a fer un esmorzar dinar força complertet...(mira que he d’estar hores fent una activitat física!!!)

Ja són les 10, els nervis i el neguit per arribar d’hora comencen a brollar per la sang, i quan ja ho tinc tot marxo amb la meva germana cap a Balaguer per dipositar les bambes, la gorra i els gels a la T2, que està situada sobre la passarel·la del riu a Balaguer. Allí em trobo amb el David i el Marc, companys i amics de l’equip que també deixen les seves respectives bambes. El fet de veure’ls per allí em dona un punt de tranquil·litat i de sentir-me content de veure que ells també estan allí per poder disputar les seves respectives carreres.

Una vegada tot deixat al seu lloc, i veure que en la transició no perdrem gaire temps donat que tinc la tercera caixa dins el box, marxem cap al pantà de Sant Llorenç per acabar de deixar tot el material al box de la T1, on farem el canvi de la natació amb les 2 bicicletes.

Quan arribem allí noto que la temperatura dels darrers dies no era igual a la que teníem, ja que la calor es feia notar!!! Ara faltarà veure com queda el tram de la natació, ja que durant l’última setmana, la federació ens ha estat enviant comunicats de que a lo millor suspendrien el tram de natació per tenir l’aigua a una temperatura inferior a 13 ºC.

Camí de la T1 amb les dues bicis i el material necessari!!!

Sembla ser que la temperatura està al límit, i els jutges ens comuniquen que retallaran el tram de natació sense suspendre’l, així que sabent tot això, em disposo a entrar les 2 bicicletes i el material necessari per fer les dues transicions. Altres companys i amics comencen a aparèixer per deixar i preparar el seu box, els 2 Jordis, l’Adrià, el Joan, el David, el Marc, el Xavi, i sobretot el Ramón, que em fa especialment gràcia i il·lusió el fet que s’estreni en aquesta distància. Tots en veiem i ens donem ànims!!! Això és una sensació brutal, veure i estar compartint aquests instants amb tots ells. Però aquests moments també són moments de soledat, on cadascú col·loca el material al seu gust o com creu que li pot anar bé el fet de deixar-ho d’una manera o altra. Jo em prenc amb calma tot el temps necessari, però com casi sempre passa, al final has de córrer per acabar de posar-te el neoprè!!! Jejejeje.

Doncs res, després d’enfundar-me el neoprè amb una mica de pressa, i de veure que l’afició i altres amics han vingut a animar, vaig tot content al costat del pantà per poder entrar i tocar l’aigua per veure si està tan freda!!!

Allí els ànims de la gent, i sobretot dels familiars, amics i coneguts, fan que les sensacions i emocions es multipliquin!!! Ara sí!!! Foto de rigor amb el David, que de tots els companys d’equip que estem reunits, ell també farà el triatló infern. Els altres faran el triatló internacional.

Amb la gran bèstia del David, un mega crack!!!
Els 2 infernals del Cervera Triatló!!!

Un cop feta la foto, i rebre els ànims de la resta de l’equip, em disposo a entrar a l’aigua. Sembla que no està tant freda com pintava, faig 4 braçades i em sento força còmode. Ara toca anar fins a la punta i zona de sortida. Estic sentint l’aigua força bé i no crec que estigui tant freda com diuen, però que hi farem!!! Ens retallen el tram!!!

A la zona de sortida som 23 els il·luminats que farem la versió infern, i com que som tant pocs fem foto de família!!! Les ganes i neguit per donar la sortida fan bullir l’aigua del pantà incrementant un grau més la temperatura, jejeje, i quan ja ens han fet l’explicació el jutges de carrera, i ens hem col·locat per començar, ens donen el tret de sortida, i vamos!!! Tots a nedar!!! Començo amb unes bones braçades però no em vull precipitar i anar més fort del que pugui anar, així que miro de nedar amb tècnica tot intentant mirar de mantenir referència amb els altres nedadors. Arribo a la primera i segona boia amb les sensacions d’anar força bé, tinc referència de 3 o 4 caps al meu davant i encaro la tercera boia. De sobte, a mig camí em quedo parat al mig d’un munt d’algues!!! Jejeje, estem tots atrapats en un niu d’algues. A cops i com podem en sortim!!! Jo continuo amb el meu ritme de creuer, el cap el tinc bé i veig que les distàncies amb els de davant és mantenen. Fem la segona volta, i sabent el que ha passat a la primera, el gir de la segona boia el faig una mica més corbat cap al costat de la bora del pantà per evitar així tot el gruix d’algues!!! Finalment surto de l’aigua en 5é lloc, amb tots els crits d’ànim i suport dels familiars i amics amb un temps de 17 minuts per fer els 1100 metres. Les sensacions són bones, i vaig a fer la transició per poder començar la BTT.

Sortida de l'aigua

Inici tram de BTT

Transició lenta pensant que he de fer les coses amb calma, sense inquietar-me i angoixar-me!!! Encara queda molta cursa, i he de dosificar!!! Surto del box amb bona respiració i no gaire alterat de pulsacions. Començo a pedalar i em passen 5 corredors, però jo a la meva!!! En breu començarem el patiment de la pujada i el ritme i les cames van bé, em sorprenc però vaig fent. Arribo a l’avituallament i agafo una botelleta d’aigua. Tot va sobre rodes!!! Jejeje. Tot just passat l’avituallament comença un tram de mig trialera o camí de cabres, ja que hi ha molta pedra solta i tot en pujada!!! A falta de 20 metres per arribar a d’alt perdo l’equilibri i poso el peu a terra, salvant així un petit tram amb dificultat. Ara ja està!!! Encara tinc que pujar una mica més, però la ment la tinc tranquil·la ja que se com és el circuit. Només he de pedalar i deixar-me portar pels corriols fins a baix al pantà!!! Gaudeixo del que queda de circuit, fent una baixada per corriols bastant ràpida!!! La sensació d’anar mig al límit de velocitat, i que en qualsevol descuit puc posar la roda del davant fora de la trajectòria i caure vessant avall, ufff, quina emoció i adrenalina!!! M’encanta!!! Les 29 van de cine!!! Miro el pantà sota meu, i veig els quasi 300 inscrits al triatló internacional que estan apunt de començar la natació. Però quines vistes més impressionants!!! Fantàstic!!! Estic gaudint com mai, i les cames per ara van bé. A veure com anirà el canvi de bicicleta!!!

Arribo a la transició havent fet la btt amb 1:15 hores. Més ràpid del que em pensava fer-ho, però ja està bé. Faig un canvi força ràpid, i ara comença lo bo!!! He de relaxar el cos i fer un canvi de postura sobre la bici. Els primers km em costen ja que m’ha agafat mal a les lumbars, però pedalo amb calma i amb bona cadència sense apretar, he de conservar forces i trobar-me mentalment.

En breu em passa el David, que amb un ritme i cadència brutal, sembla que vagi molt relaxat!!! Quin crack!!!

Ara és el moment de relaxar-ho tot i deixar de pensar amb els altres. Sóc jo, i només jo el que està fent el circuit. No m’he de fixar amb els que em passaran ja que d’aquí poc vindran els del triatló internacional amb més força que mai. Jo a la meva pujo a Vilanova i cap a Àger. Les cames van bé, però he d’afluixar el ritme, ja que si continuo així al final ho passaré malament. Crits d’ànim dels amics a mig circuit; els del triatló internacional van que se las pelan!!! I jo a la meva. Em creuo amb els altres companys, ens animem cridant com a bèsties. Això és fantàstic. M’alegro de veure’ls allí lluitant i de que van fent. Finalment, el tram de Tartareu em passa una mica de factura fent que tingui que afluixar una mica més el ritme. Allí em passen el Xavi i el Ramón que fan el triatló internacional. Ens animem i veure’ls amb aquella facilitat pedalant ric i em poso content. Això m’anima i fa que miri de pedalar amb una mica més de cadència.

Després de Vilanova de la Sal, ja amb la bici de carretera

Ara ja encaro l’últim tram de baixada. És un tram rodador i intento deixar portar la bici sense tenir que forçar les cames, però entrant a Balaguer ens queda pujar el mur de la creu!!! Allí s’hi reuneix un grapat de coneguts que et criden i t’animen com mai, fet que origina que pugis per allí com una bala!!! Jejejeje

Ara sí!!! Després de 4:05 hores sobre la bici de carretera faig la transició sobre la passarel·la. Em calço les sabates, la gorra al cap, i començo a córrer. Només sortir del box, els amics, l’afició, familiars, tots junts allí cridant!!! Ufff quina passada!!! Només per això les cames van soles!!! Jejeje

El ritme que porto no és molt alt, però si que és el ritme més còmode que puc portar. Tot i això, crec que el ritme és bo i només toca pensar com fer les coses. El cap treballa, s’emociona, s’angoixa, però he de saber mantenir la ment en blanc i tranquil·la. Moments de debilitat segur que en tindré, però ho hauré de superar. Penso en que tinc que beure en tots els avituallaments i menjar una mica sense passar-me, ja que el que puc aconseguir és un mal de panxa o treure per la boca el que m’he fotut!!!

Els ànims de la gent i el passar per dins de la població, fan que la ment és distregui, i això està bé. Però al final de la tercera volta, a falta de la última, el cos ja nota molta fatiga i comença a flaquejar... penso amb lo que vaig fer al ironcat, i camino una mica per tranquil·litzar el cos. En pocs minuts veig que puc portar un altre cop el ritme de creuer, ha estat un moment de baixon, però l’he pogut superar!!! ... ara només toca gaudir com se pugui la darrera volta. Durant la carrera ens hem anat creuant amb tots el companys i amics, ens hem saludat i donat ànims, però ara toca lo bo... són els darrers metres, i tots els allà presents criden i t’animen, Ufff, quanta emoció barrejada!!! El fet de veure que els teus familiars i amics t’animen, i el patiment i fatiga que portes a sobre, et fan sentir un grapat de sensacions fen-te sentir content per superar un altre repte important.

Arribada!!!

Finalment creuo la línia d’arribada amb 7:49:31 en la posició 13 dels 23 que hem començat, però dels 14 que hem acabat.

Felicito a tots el allà presents per tot el suport donat. Què grans que sou!!! I també felicito a tots els amics i companys que han pres part d’aquesta cursa!!! Sou uns veritables cracks!!! El fet d’intentar portar a terme una cursa d’aquestes característiques, deixant de banda el resultat obtingut, us fa ser molt grans!!! M’encanta estar amb vosaltres i compartir tot això, experiència, emocions i felicitat!!! Això és la màgia de totes aquestes vivències!!!

Ara a veure quina altra en preparem!!!

Ja és aquí el meu tercer triatló distància ironman!!! L’Ironcat!!!

Durant aquests darrers quatre anys he tingut en ment el fet de poder assistir en aquest triatló. El fet de que sigui un triatló de llarga distància, i que fos el primer triatló d’aquestes característiques en terres catalanes, era un dels motius perfectes per poder prendre part d’aquesta gesta.

Ja sigui per calendari o per altres coses, no havia aconseguit apuntar-me a la prova. Enguany però, tot i veure que el calendari tornava a ser una mica l’ impediment per poder-me apuntar, vaig pensar que si no feia la inscripció ja no se quan ho faria, així que en un rampell i impuls incontrolat vaig apuntar-me.

Després d’aquesta decisió vaig pensar que el fet de tenir l’extreme man de Salou la setmana abans em podria passar una mica de factura, però amb calma i una bona dosificació de les forces, vaig creure que ho podria fer.

Tot i aquests bons pensaments de poder dosificar, el veritable problema de poder fer tot això no era el saber dosificar-me, sinó el mal de genolls dels mesos de febrer i març, en que vaig tenir que estar parat i no em va permetre preparar cap de les dues curses amb condicions. Així que una vegada superat els problemes, em veig veure amb poc temps per preparar aquests objectius.

Finalment, els dies de les curses han arribat, i la setmana passada em vaig sentir molt content de com vaig gestionar i de com va anar l’extreme man de Salou, fet que em va fer creure que l’Ironcat no seria menys, així que aquest passat dissabte 11 de maig, al igual que els 367 inscrits, vaig fer cap a les terres del delta pensant que estava preparat i el suficientment descansat per poder portar a cap aquest triatló de distància ironman.

El dia de la cursa em llevava d’hora per poder anar a la zona de boxes que obria a les 6 del matí. Em sentia bé, i no tenia tant de fred com em pensava pel fet de ser tant d’hora. Col·loco el material al meu lloc, bici, casc, sabates, mallot amb els aprovisionaments nutricionals que crec que em farien falta, mitjons... veig als altres competidors posant-se el neoprè, i miro l’hora, sembla que he anat amb molta calma, ja que només queda 15 minuts per la sortida i “l’apreton” d’última hora em fa anar una mica més lent. Al final em toca córrer una mica, ja que després de sortir del reservat, m’he d’enfundar ràpid el neoprè i baixar a la platja de l’Arquitecte. Un cop allí, amb tots els participants al costat i amb l’explicació dels jutges en marxa, intento relaxar la ment i el cos per poder començar amb calma. Decideixo sortir des de el darrera del grup, ja que les sortides explosives amb tanta gent dins a l’aigua m’estressen, i de sobte, pammm.... comença el triatló!!!

Platja de l'Arquitecte abans de la sortida

No havia escalfat gens, toco l’aigua i tampoc la noto tant freda com em pensava. Submergeixo el cap,  i començo a portar un ritme còmode. La primera boia la deixo molt a la dreta, ja que m’he d’obrir per evitar el col·lapse i cops amb els altres competidors, els quals ja començava a passar. Em sento bé, però aquesta aigua em donava una mica la sensació de que no anava gaire fi, tampoc estava agafant gaires referències. Faig la primera volta, i durant tota aquesta volta veig que vaig rodejat de triatletes al costat. Tot i això, sembla que vaig més ràpid que alguns d’ells. La segona volta comença igual que la primera amb gent pel costat i algun cop que altre, però a mitja volta, de sobte em veig sol dins l’aigua i penso que està passant??? No veig a gaire gent nedant al meu davant, vols dir que ja han fet les tres voltes??? Ufff, a mi encara em quedava una  volta i mitja, i no podia ser que els altres anessin tant ràpid!!! Començo la meva tercera volta i el ritme que porto és molt còmode, veig que el metres van passant i intento nedar amb tècnica per evitar desgastar energia, aixeco el cap a mitja volta, i veig un grupet de caps al meu davant, jejejeje, sembla que no havien anat tant ràpid, i que jo no era tant lent. Les sensacions fins al moment eren bones, i veia que la calma i la tècnica havien fet el seu paper. Arribo a l’última boia, i encaro l’espigó del port, per entrar a la zona d’embarcacions i sortir d’aquell segment. Finalment surto de l’aigua havent fet els 3800 metres amb un temps de 1 hora i 5 minuts, perfecte!!! Estic dins el marge de temps que volia fer!!! Començo a córrer cap a boxes i veig a la meva germana, a la Mercè i Adan, que juntament amb els crits de la gent... venga va!!! Molt bé!!!... m’animo, i em disposo a fer una transició el més ràpida possible.

Sortint de l'aigua i camí de la primera transició

En aquells instants el pensament era de que anava força bé, de que podia gestionar el ritme en calma, i de que ara tindria un sector llarg però que segurament gaudiria.

Surto de boxes tot corrent al costat de la bici, saltironet i cap a sobre, jejeje, com m’agrada fer això!!! Els crits de la gent encara són presents, i jo el primer que faig és agafar una barreta i començo a gestionar l’aliment. He de començar amb calma, però també he de començar a controlar el que em pugui faltar, així que concentrat amb el que tenia que fer, surto de l’Ampolla per encarar aquelles carreteres rectes i arrossars plens d’aigua. M’esperaven 180 km de bici plans, amb un circuit de 6 voltes.

Tant en la primera com en la segona volta les sensacions són calcades. He de controlar les emocions i no deixar-me portar pels impulsos, així que em col·loco bé sobre la bici, i amb un ritme còmode i constant no deixo de pedalar. M’instal·lo a un promig de 31 km/h i veig que els km van passant, al igual que totes aquestes bèsties que estan corren amb mi avui!!! Jejeje, només veig passar cabres amb llantes de perfil a tota pastilla!!! Jejeje, però sóc conscient del meu ritme i del que puc fer, així que intento que no m’afecti el fet de que durant aquestes dues voltes, només em passi gent. Observo el paisatge i el cel que està una mica tapat, notant una mica de fresqueta i una mica d’airet, però no res que em pugui molestar. Intento mantenir la concentració amb lo que estic fent, però a la meitat de la tercera volta, el cap ja em comença a fallar. Veig que el sol ja està sortint i que l’aire es comença a notar més. El fet que els altres triatletes estiguin anant tant forts, i només facin que passar-me em comença a neguitejar, i ha sobre veig que les forces de les cames em comencen a fallar.

Tercera volta

Acabo la tercera volta, o sigui els 90 km, amb 3 hores justes i amb un promig de 30 km/h. Veient això em sento content, ja que encara estic dins el ritme que volia portar, però ja porto molta estona pedalant amb un ritme calcat i sense descans... el fet de ser un circuit tant pla, no et deixa reposar les cames i en tot moment has d’estar pedalant, això fa que la fatiga mental d’una cosa tant constant t’afecti una mica amb el desenvolupament de la prova i el que també noto, és que el poc descans i la fatiga de l’extreme man comença a fer acte de presència. Veient tot això, i que la intensitat del vent cada cop va a més, em començo a atabalar mentalment, arribant a la conclusió de que aquella cursa em costaria molt més del que em pensava primerament. Era moment d’avortar l’objectiu de mantenir aquell ritme i intentar mantenir el cap lluny de pensaments dolents i asfixiants. Com és pot aconseguir això? Doncs la veritat és que resulta una mica difícil quan les forces i el pensament ja els tens en mode negatiu. Així que com que havia baixat a terres del delta per gaudir d’una cursa, em tocava treure el suc del que em rodejava!!! Començo a observar amb més detall el que sempre he vist a casa, els tractors i pagesos que estan treballant!!! Jejeje, com m’agrada veure un tractor en moviment!!! Estan sembrant l’arròs i per mi és una novetat ja que poc ho he vist, així que em distrec amb aquets detalls, juntament amb la gran varietat d’ocells i aus que rodejaven aquells indrets. Així passo la quarta, cinquena i última volta, però dins d’aquesta última volta, encarant els darrers km, el pensament torna a ser negatiu, em sento cansat i el fet de pensar que encara em queda un marató per fer, em plantejo l’abandonament tot just baixi de la bici. Dins el meu cap hi ha dubtes, tinc ganes de ser finisher i acabar un d’aquests reptes que tant m’agraden, però veig que el cansament és tant general que em costa concentrar. Resultarà difícil poder fer la marató, però en els últims 4 km de bici tinc una petita conversa amb el Roger, company i amic de Cervera que està fent de jutge, i on m’anima per continuar dient-me que ho estic fent bé!!! Aquelles paraules, i pensant que en la zona de boxes tinc un parell de bollicaos dins la bossa, em fan pensar que una volta de córrer almenys l’hauria de fer. Així que entrant a l’Ampolla, després de fer els 180 km amb 6 hores i 40 minuts, torno a veure a m’ha germana, a la Mercè i Adan, que també m’han seguit en algun tram de la bici i m’han animat amb crits ben forts!!! Gràcies nois!!! Això inspira a un cadàver com jo!!! jejeje

Segona transició

Entro dins a boxes per fer la última transició, aquesta és molt més lenta que la primera ja que no m’importa acabar 10 o 30 minuts més tard. Ara el temps és lo de menys!!! Ja amb les bambes posades, em menjo els dos bollicaos que estava esperant amb deliri, jejeje, i una vegada degustats aquests aliments, surto per córrer de la millor manera que pugui.

Torna a ser un circuit de 6 voltes i veient com havia anat la bici, hauria de mantenir-me conscient i tranquil per prendre les decisions correctes. Penso com ha anat la bici, de com he gestionat la hidratació i l’aliment, i em sento content de com ho he fet ja que per aquest factor no he patit. Penso com ho he de fer ara i crec que he de seguir amb l’esquema plantejat. Tenint això clar, i veient que la primera de les 6 voltes no estic tant malament, veig en aquell moment, que tornaré a ser finisher. O tinc super clar!!! Em costarà, però acabo segur!!!

Els pensaments en negatiu desapareixen, però la fatiga física és mante i va en augment. És en aquet moment on em torno a sentir fort de cap, he de treballar la ment per mantenir el cos dret, i tirar endavant. Penso amb els altres dos reptes que he fet, amb els altres companys que han fet aquest tipus de proves, i penso com m’havia trobat i com s’havien trobat. Recordo de la manera en que tots havíem gestionat aquells moments de “baixon” , i recordant la tàctica del semàfor del mister, decideixo fer una cosa semblant però contant faroles. Era moment de treballar aquella cursa, de fer-la el menys dura possible però a l’hora el més ràpida possible, així que començo a contar faroles, quan en tinc 10 començo a caminar i quan en torno a tenir 10 més començo a córrer. Observo els altres participants, i som molts els que estem anant de processó!!! La cursa no està sent fàcil per a molts de nosaltres, però ens mantenim en peu, per que sabem quin és el nostre objectiu!!! El voler acabar una competició d’aquestes característiques!!! Jo em començo a animar, i animo als altres competidors cada cop que ens anem creuant. Com he dit són 6 voltes en un circuit i ens anem veient les cares constantment, jejeje, pots pensat quina cara puc estar fent!!! Els km van passant i amb ells les voltes!!! Porto el conte de voltes perquè en cada una d’elles ens donen una polsera negra, jejeje, ai déu meu, que negre que ens ho pinten!!! Jejeje, però estic tranquil i el pensament està sent fort. Ja fa estona que em sento fatigat, però el cap em diu que si he pogut fer tot allò, i que el cap de setmana passat estava a Salou fent un half, i que els genolls no m’estaven fent mal, volia dir que no estava tant malament. Això m’anima i continuo amb la tàctica de les faroles, crec que és la millor manera de distreure’m i fer camí. 

Inici de la última volta

De sobte, després de l’avituallament de boxes sento els crits d’ànim de m’ha germana i la Mercè, jejeje, estan per allí dient que queda menys, i tenen raó!!! Començo la última volta, i amb aquesta agafo la polsera blanca, jejeje, és el “passe” per poder entrar a la recta final. Em disposo a afrontar aquesta darrera volta, i els pensaments deixen de banda com ho he de fer, i venen els records, les emocions, això ja casi està, i des de dins de la panxa brollen uns sentiments i unes emocions que em fan per moments treure unes petites llàgrimes. És difícil d’expressar aquestes emocions, veure que tot l’esforç ha valgut la pena per tornar a sentir això, per tornar a sentir-te feliç, perquè la felicitat és això, fer el que un vol, agradant-te el que estàs fent, i fent-te sentir lliure i viu. A lo millor moltes persones conegudes pensareu, on és l’emoció de tot això??, doncs us dic que en la vivència i el fet de sentir-te així!!!

Ara sí!!! Ja són els darrers metres, veig el crono penjat a l’arc de meta i llegeixo 13 hores 22 minuts. Penso que no és el meu millor temps en aquestes proves, però em sento content per haver acabat.

Finisher!!!

Ha estat sens dubte el triatló ironman més dur i treballat que he fet, després d’un parell de dies reflexionant com ha anat tot, em sento orgullós de poder-ho explicar d’aquesta manera, i de ser finisher de nou.

Finisher!!!

Aquestes vivències t’ajuden a treure punts de vista importants de la vida, i t’ajuden a superar problemes quotidians. Jo el profit que en trec de tot plegat, és que cada cop em puc conèixer més, i em fa saber com puc gestionar els problemes de diabetis que tinc, ja que durant la cursa, tots els controls els vaig fer a base de sensacions, i veure al final que tots els nivells de glucosa en sang estan perfectes, em fa sentir més que content dels valors que en trec. Ara només estic esperant el següent repte que serà molt a prop de casa, així que el proper 1 de juny estarem per Balaguer disputant el triatló Infern!!!

Auuuuu, somi!!!!! 

Half Extreme man Salou

Aquest any el calendari de triatlons està força més ple, i gran part d’això, és que s’han creat de no se on, molts triatlons amb distàncies exigents però a l’hora amb l’encant i la cirereta de la mitja distància. Aquests triatlons aporten l’esperit de treball i superació per a molts competidors, ja que les distàncies són el suficientment llargues i considerables, però a l’hora són distàncies una mica més assequibles per a molts d’aquests triatletes, fet que s’origini un augment de competicions i de corredors que hi vulguin participar.

Un d’aquests triatlons és l’Extreme man de Salou, que durant aquests dos últims anys ha estat un triatló de distància ironman, i que en el seu primer any i vaig poder participar i gaudir d’una gran experiència. Enguany però, la marca Extreme man ha apostat fort per la distància Half ironman, reduint així, la meitat de la distància que es feia fins ara.

No per tenir la meitat de distància ha perdut l’encant i l’essència del triatló en aquest indret tarragoní, sinó que encara l’ha fet més interessant!!! Un circuit ciclista amb totes les possibilitats d’una bona sortida ciclista, amb trams plans, de pujada i baixada, i unes vistes i paisatges agradables, han marcat la característica d’aquest triatló, juntament amb una bona organització i una gran afició que han fet de Salou, un indret molt gran durant tot un cap de setmana.

Així que després de fer l’Extreme Man Salou 266 fa dos anys, ara tocava tornar-hi amb el canvi de distància.

La vivència i records de fa dos anys van fer que em planteges aquest nou repte amb moltes ganes i il·lusió, aportant-me un nou al·licient, que seria el poder compartir aquesta experiència amb uns bons i grans amics, que volien estrenar-se amb aquesta distància.

Les vivències i experiències viscudes en aquest Half Extreme man Salou, començarien amb els entrenaments!!! Tot i tenir molt poc temps per preparar-me després dels problemes als genolls, hem tingut temps per poder preparar aquest triatló amb sortides de bici, i reconeixement del circuit ciclista, i on cada un d’aquests moments i dies, hem pogut i he gaudit de la companyia de l’Adrià, del Marc, de la Irene, del Joan Eroles, del Jordi i del Joan Tarsa. Aquestes grans persones, han fet que cada un dels moments hagin estat viscuts amb gran intensitat per l’emoció que posaven, i on me pogut sentir feliç per veure cada un dels esglaons que anaven superant!!!

Finalment, aquest passat cap de setmana ha arribar el moment de la veritat. Els ulls i expressions de cada un de nosaltres, han fet que l’ intensitat viscuda hagi estat tant gran, que recordaré aquesta experiència amb molts bons records.

Dit tot això, ara només falta que us en faci cinc cèntims del que ha estat aquest triatló.

Dissabte 4 de maig, arribada a Salou de tots els components amb familiars i amics. Trobada i acreditacions a la expo ubicada al passeig i davant de l’arc de meta per l’endemà. Tots amb gana cap a dinar, on la paella i la fideua tenen un regust una mica salat!!! Jejeje. Ja amb la digestió en marxa, era moment de deixar la bici i les bosses dins de boxes. Moments de preparació i ubicació del material dins la gran zona de boxes, deixant-t’ho mig preparat per l’endemà. Amb el material al seu lloc, anem a fer un beure i aviat a sopar una bona pizza, que tot just acabada, anem a les nostres habitacions per acabar de preparar el material de cursa i posar-nos a dormir. Estirat dins el llit, penso com tindré que córrer, i imagino com ho faré.

Diumenge 5 de maig. Per mi comença un nou dia amb l’objectiu de sumar un altre half, i sumar km amb calma. Se que no porto l’entrenament que hauria de portar, però també se que no estic tant malament. Aquí però, el fet de tenir una mica de dolor a l’esquena, i que el proper cap de setmana tinc un triatló distància ironman, fa que el meu paper dins la cursa sigui conservador. No m’he de deixar portar per la gent, per la cursa, he de ser jo en tot moment, i he de controlar els meus impulsos.

Després d’un bon esmorzar, anem tots junts cap a la zona de boxes per acabar de deixar tot el material. Estic tranquil i veig que tot va sortint. En breu ens criden a la zona de sortida. Són 4 sortides, i jo estic a la primera. Deixo la bossa al guarda-roba i marxo cap a la platja. Els altres ja no se on són, però jo tiro per que no em queda molt temps. De sobte, quan he arribat a la zona de sortida m’adono que m’he deixat les ulleres a la bossa del guarda-roba!!! Merda!!! Vaig corrent fins a la bossa, per sort encara estava allà sobre, agafo les ulleres i altre cop corrent fins a la platja. Ja col·locat dins el primer grup, veig que els altres companys em venen a donar ànims, ens saludem i jo també els hi dono ànims. Hem sento bé, i se que sortiré amb calma. És cosa de minuts, i de cop, pim, pam, pum!!! GOOO!!!! Comença el meu triatló!!!

Dins la zona de sortida esperant el pim, pam, pum!!!

Entro a l’agua amb calma, està una mica fresqueta, però és pot nedar bé. Agafo ritme còmode i veig que vaig passant gent. No em vull emocionar i tirar més del compte, així que vaig fent. La sensació és de nedar amb tècnica, i noto que l’aigua llisca sota meu, no em canso i veig que el metres van passant, primera boia, segona boia, tercera i quarta, una mica d’aglomeració de gent en les moments dels girs, però la meva natació ha estat tranquil·la.

Transició una mica accidentada per culpa d’altres competidors, però no passa res. Aquí comença el tram de bici, i on personalment, és on m’ho he passat millor. Surto amb un bon ritme de cadència, i veig com em van passant els altres triatletes amb unes màquines espectaculars!!! El soroll de les rodes de perfil són brutals, com m’agrada veure i sentir allò!!! Tot i la gran eufòria que m’origina l’ambient que m’envolta, no em deixo motivar més del que em toca, els km van passant, arribem al primer dels tres ports, i al mig de la pujada ja el tinc al costat!!! Jajajaja, cagun seu!!! Com tira!!! L’Adrià, que sortia a la segona sortida ha fet un parcial de natació estratosfèric, i ara ja el tinc al costat!!! Ufff, quina bèstia!!! Ens anem passant un al altre, comentem una mica com està anant la cursa, i ens donem una mica d’ànims i suport, fins que a l’últim port, quan comença la baixada, el vaig deixant enrere. És una baixada tècnica amb moltes corbes, i on jo em sento molt agust, fent que el meu ritme de baixada, tot i ser tranquil, fos més ràpid que la de molts altres corredors. El tram final era planer, i és tot just arribant a Salou, que l’Adrià em torna ha agafar.

Transició ràpida, i ara començava lo bo!!! Jajajaja, els 21 km de la mitja marató!!!

La idea i objectiu era portar un ritme còmode i no cascar-me, i així va ser!!! Primera de les dues voltes superada, els amics corrent i animant-nos cada cop que ens creuàvem, fantàstic!!! Però el que va ser més impressionant, va ser el gran nombre d’amics animant des de fora!!! Els vostres crits d’ànims ens feien córrer amb un altre aire, ens donàveu ales i ens fèieu sentir grans. Moltes gràcies per ser allí i fer-nos sentir tant recolzats!!! Per cert Aldara, deu meu quina ànims!!! jejejeje

Ùltims metres!!!

Finalment, vaig acabar la segona volta una mica més cansat del que m’agradaria, però arribar a aquell passadís ballat amb la catifa groga, i els crits d’ànim, amb un temps de 5:57:50 va ser emocionant!!!

Finisher!!!

Però el que em va emocionar més, va ser veure a tots el meus amics creuar la línia d’arribada, i veure que havien aconseguit el seu repte, el ser FINISHERS!!! Moltes felicitats a tots!!! Sou molt grans!!!

Bé!!! Ara toca veure i esperar que aquest proper cap de setmana, les sensacions siguin igual o millor al IRONCAT!!! Vamos!!!

Idees de bombers??? No!!! Cursa dels bombers!!!

Tic, tac, tic, tac... Els dies van passant, els dolors han anat desapareixent, i cada cop em sento millor dels meus problemes de genolls. Se que no tinc el nivell i to en que m’agradaria estar, però és el que hi ha... i aniré fent els possible per recuperar l’estat en que estava!!!

La idea de fer alguna cursa de 10 km durant aquest primers mesos d’any no la tenia en ment, però veient el que m’havia passat, i que hi hauria uns grans amics disputant la cursa dels bombers, doncs, vaig decidir de variar una mica el calendari.

El fet de poder compartir una bona diada esportiva amb aquests grans amics, no te preu... i sabent que he de sumar alguns km abans d’anar cap a Salou i l’Ampolla, han fet que la cursa dels bombers, hagi estat un bon test per veure com estic i poder millorar el meu estat físic, i sobretot reforçar el meu estat mental, ja que he rebut una bona dosis d’autocontrol i seguretat veient com anat tot.

Dites aquestes primeres paraules, el passat diumenge 21 d’abril, més de 27000 corredors ens vam reunir a la ciutat de Barcelona per disputar la cursa dels bombers!!!

Tot i ser diumenge la cursa, el dissabte per la tarda s’havia d’anar a buscar els dorsals i camisetes per poder córrer, així que va ser moment de veure part de la gent que correria, i també va ser moment de començar-nos a posar una mica nerviosos. Feia dies que no competia, i tenia el dubte de si respondria bé, de quin ritme tindria o podria portar per tal de poder aguantar bé. Veient com em sentia, vaig preguntar-me que em passava???... tot eren dubtes i inquietuds, semblava que era la meva primera cursa, però el que volia era poder fer-ne moltes més durant la resta d’any, sense el temor de que el mal de genolls tornés a aparèixer i sobretot poder arribar a fer les que tinc d’aquí una i dues setmanes.

Ja lluny del centre de las “Arenas”, i amb el cap en altres coses, era moment de sopar i deixar que arribés el moment de la batalla!!!

Moments prèvis a la cursa!!!

Diumenge pel matí ens trobem amb els amics al arc de triomf, un bon lloc per començar a esclafar motors. Rialles, salutacions, petons i abraçades, però els ulls de cada un de tots ells expressava emoció, temor, il·lusió... i el més gran de tot, companyerisme i amistat. Poder estar amb tos ells i sentir totes aquestes coses, era el que feia d’aquesta cursa, una cursa per recordar. Ens tocava anar cap a la zona de sortida, i cada un de nostres anàvem ocupant els llocs en els calaixos designats... anar deixant i donant ànims als amics, m’emocionava i m’exaltava els sentiments fins el punt que situat al mig de la gent, em vaig sentir un moment sol, però l’ambient, la música, la gran pantalla panoràmica de l’arc de sortida, els ànims de l’organització i de la gent, el discurs “d’espartanos” i el minut de silenci per l’atemptat de Boston, van fer que les emocions i sentiments incrementessin dins el cos, expressat per un instant amb la “gallina de piel”. Aquells instants van ser també moments de concentració, i un cop tot va estar preparat, vam sentir el tret de sortida!!!

Sortida multitudinària!!!

Cursa molt multitudinària... en el meu cas, la que més!!! Mai havia estat amb tanta gent al costat per començar a córrer. Va resultar una mica difícil al començament poder agafar un ritme còmode, ja que la mateixa empenta de la gent et feia seguir el ritme de tota la onada, però va ser arribar al Paral·lel, on allí es va col·locar tot al seu lloc. Els genolls estaven responent bé, la respiració anava acord amb el ritme de cursa, un ritme alt sabent com estava i sorprenent al mateix moment. Em vaig deixar portar per aquest ritme, em vaig deixar animar per la gran multitud d’espectadors que havia pels carrers de Barcelona, i el veure que tot anava bé, sense anar més forçat de lo normal, vaig aguantar aquest ritme fins poder encarar els últims metres de cursa, on vaig poder gaudir el fet de poder tornar a córrer i tornar a creuar una línia d’arribada, amb els ànims de la gent i sobretot els ànims i presencia de la meva germana. Una meta que vaig passar amb un temps de 0:41:02 i en la posició 1452 dels 27000 atletes inscrits. Realment molt content per veure que això anava cap a millor.

Darrers metres de cursa!!!

Del que també vaig quedar molt content, va ser el veure tots els meus amics amb la cara de satisfacció i orgull després de finalitzar la prova, i compartir aquells moments. Sou fantàstics, i uns autèntics cracks!!! Moltes felicitats per la vostra gesta, i gràcies per estar allí!!!

Ara ja toca pensar amb el parell de triatlons que tinc en una i dues setmanes. La temporada està començant, i ja tinc ganes de nous reptes, de noves vivències amb molts de vosaltres, i això ja ho tenim aquí al costat. Aquest proper 5 de maig, ens reunirem a Salou per fer el Half Extrem-man amb l’Adrià, el Marc, el Joan Eroles, la Irene, el Joan Tarsa, el Jordi Solè, entre altres coneguts, i això em motiva. Espero i desitjo que ens vagi a tots super bé!!!

Ens veiem!!!

Clàssica dels murs!!!

Després de molts dies desconnectat del bloc i de les competicions, ens tornem a moure!!!

Aquest passat mes de març he tingut moments de tot... moments d’angoixa, moments de ràbia, moments per lluitar i intentar recuperar-me el més aviat possible, moments d’il·lusió i creure que podria arribar a temps en fer la Marató de Barcelona, moments de fatiga física i mental, moments de proves i sobretot de descans físic... però gran part d’aquests moments els he dedicat a pensar de quina manera em podia recuperar de la lesió dels genolls.

Massatges, descans, sessions lleugeres d’estiraments, han estat gran part d’aquests moments i situacions que he viscut.

Tot i els contratemps, durant aquest darrer mes també he tingut moments d’alegria i satisfacció, ja que la Marató de Barcelona la vaig viure amb una gran colla d’amics animant a tots els participants, especialment als amics i coneguts que estaven suant de valent, fins que vaig entrar a córrer quan faltaven 6 km per meta, compartint aquells darrers metres amb l’Alfons, veient tota gent animant, i on les sensacions dels genolls em feien creure que podia estar bé molt aviat.

Vistes aquestes sensacions vaig poder començar a fer una mica bici fa un parell de setmanes, arribant a fer aquest passat cap de setmana, la Clàssica dels Murs de Cervera!!!

Al mur de Sant Martí

La Clàssica dels Murs és una marxa ciclista de 150 km amb 2250 m de desnivell acumulat, on ens hem trobat amb rampes de desnivell pronunciat, bastant de fred durant el primer tram del circuit juntament amb un vent considerable a favor i en contra al llarg de tot el recorregut. Aquesta marxa me l’he agafat com un entrenament llarg, però que a l’hora m’ha fet viure les sensacions de la competició i el voler fer-ho bé. Sí que he anat una mica més en calma de lo normal, però sabent el meu estat de forma i amb el temor de que els genolls no recaiguessin, era de la manera que ho tenia de fer.

Assolint al temible mur de Forés

En el fons, aquesta marxa l’he fet perquè em pot anar molt bé per la preparació de l’Extreme man de Salou, i l’Ironcat de l’Ampolla. Les sensacions han estat molt positives, ja que els genolls han respòs bé i no he notat cap molèstia, anant de menys a més, i amb un ritme de pulsacions força relaxat!!! També he pogut veure que els meus companys d’equip estan molt forts i que em falta molt per estar al seu nivell, però encara em queda un mes per fer una bona feina i afrontar amb condicions els propers reptes!!!

Només afegir que estic molt content de com ha anat aquesta marxa ciclista, i de que l’he pogut finalitzar amb 6:22:09 hores.

Entrada a meta

Ara mirant cap a Barcelona, Salou i l’Ampolla!!! Els propers reptes estan al caure!!!