3ª Part: Desafio??? ... Toro??? ... Loco??? Què és això???

Diumenge dia 21:

El meu dia.

Em llevo cansat i amb el dubte de si tinc que córrer o no!!! Realment ahir ho vaig passar una mica malament i avui ja se el que m’espera!!! ....Uffff, el mateix que ahir però només mig circuit de cada.... Acte seguit el cap em comença a donar tombs, començo a rumiar i ha animar-me a mi mateix, ....jo he vingut a per un desafiament, i això és el que acabaria fent!!!..., vamos!!!

Al igual que ahir, començo el dia ben aviat i esmorzo el que bonament puc. Repeteixo el mateix procediment que ahir, però ara, amb el Ramon d’acompanyant!!! Jejeje. Ell s’ho mirarà de fora, i diu que m’animarà fort!!!

Pugem al pantà i torno a preparar tot el material en el box 1 i en el mini box a peu de pantà. Realment en aquest instant torno a tenir dubtes, estic mandrós, cansat, desmotivat, atabalat. Penso que el millor que podria fer és deixar-ho estar, tot ruminat que com que ja vaig córrer ahir, ja tenia superat un altre repte, ... però la companyia del Ramon, animant-me i veient que ell està content de ser allí, em refà i m’animo tornant a pensar que el desafiament és possible... No les tinc totes, senzillament per que avui hi ha molta més gent i jo estic cansat d’ahir, però vull superar aquest repte que m’he plantejat, així que amb un raig d’impuls i decisió em tiro dins l’aigua del pantà.

Ja veig que la sortida serà multitudinària i hi haurà cops, així que a diferència d’ahir, avui em col·loco al costat dret ja que no em vull veure atrapat al gir a l’esquerra i tingui les sensacions d’ofegament quan nedo amb molta gent. Quan tots els 380 inscrits estem dins l’aigua, ens donen el tret de sortida igual que en el dia d’ahir, i somi, a per 1500 metres de natació!!!

Avui les sensacions són totalment diferents. El ritme de respiració és més forçat tot i portar un ritme relaxat de braços. Des de bon inici em sento ofegat, pesat i nerviós ja que m’enfronto amb algun cop, i ja he d’esquivar nedadors.

...(Personalment, amb l’estat en que em trobo, això no m’ajuda a avançar. Tot el contrari, això em fa entrar en un petit estat d’angoixa, i per superar aquest moment de mal estar dins l’aigua decideixo nedar amb braça, fent que pugui observar com s’està desenvolupant la cursa)...

Sorprenentment estic en un tercer grup molt nombrós i puc veure que pel darrera encara queda moltíssima gent, però sabent això, el cansament d’ahir el tinc a sobre i no nedo amb l’agilitat que m’agradaria a mi. Tot i el mal estat, al final trobo un ritme còmode de respiració i puc acabar el sector de natació amb una mica de cara i ulls, i amb un temps de 30  minuts i 50 segons.

Sortida de l'aigua

La primera transició és calcada a la d’ahir. Surto de l’aigua amb calma, m’eixugo els peus, em col·loco les bambes i pujo el km que ens separa l’aigua del box amb les bicis. Torno a pujar aquells 100 metres de desnivell amb molta calma per no trinxar més les cames, així que quan arribo al costat de la bici faig aquesta part de transició ràpida.

Ja amb lo necessari surto del box per arrasar amb els 40 km de bici, però un dels inconvenients i punts negres per part de l’organització arriba en aquest punt. Molts dels acompanyants surten corrent al teu costat, pugen als cotxes i surten a tota llet per intentar seguir als seus atletes. Realment molt perillós, ja que accelerades i frenades al teu davant quan vas amb bici, i arrancant aquest altre km amb pujada amb una carretera estreta i plena de cotxes aparcats als borals, pot ocasionar algun disgust. Realment per mi ha estat un altre punt angoixant i de mal fer, i sobretot disgustat en veure que aquesta gent, de respecte poc!!! Per mi, l’organització no tenia que permetre circular amb cotxe aquest km de sortida mentre encara hi hagi corredors que estiguin fent la transició. Però això només és una opinió!!!

Ja endinsat en el tram de bici, i després de pujar aquest km amb els agosarats pilots de formula 1 o inclús comparat amb algun campionat del món de ral·lis, començo els 9 km de baixada superant la barrera dels 78 km/h sense pedalar. Ai mare meva!!! Això s’acaba ràpid, ja que en breu començo a pujar altre cop cap al “puerto del Duque”.  Em queda l’aproximació al port per aquesta carretera que va pujant amb constància i va carregant les cames. O faig amb calma, preparant i controlant la ment, fins que després d’un petit descans, torno a tenir que superar aquests 3 km de pujada al 21 %. Realment una carretera espectacular, i un paisatge brutal, però, ... “cagun seu!!! Que dur que és tot això!!!, jejeje” ... Tot i això, el ritme és millor que ahir!!!

El Puerto del Duque

Després de fer el aquest port, surto a la carretera general per tornar a fer els últims km de bici fins a Sierra Nevada. El ritme que porto és molt bo, augmentant el doble de la velocitat d’un dia a l’altre. Sorprenentment m’està anant força bé el dia d’avui, fent que comenci a passar competidors en aquest últim tram de bici que se sol fer pesat i llarg.

Finalment arribo a fer la segona transició amb un temps de bici de 2:44:29, i ara comença la part que més por em feia. No sabia com respondria en aquest sector; són moltes hores que porto competint, i les forces ja són escasses, però sembla que la meva ment està assolint el tercer nivell dels super guerrers, ja que començo a treure energia de no se on. M’animo, bec una mica d’aigua, i començo a córrer. El ritme no és molt estratosfèric, però és constant i el suficient ràpid per poder coronar la part més alta del circuit en el km 7. Aquests 7 km s’han fet curts, serà que com que ja sabia com era el circuit, ho he fet amb més tranquil·litat i no he estat tant pensatiu i preocupat per veure que em trobaré. Ara comença la part del tram en que he gaudit més. Tot i ser una baixada gairebé vertical, pel mig de les pistes d’esquí i amb uns desnivells força considerables, tenint un grau de perillositat també considerable, i veure que intentar mantenir el ritme frenant lo més fort possible em suposava un fort dolor als quàdriceps, decideixo deixar-me caure i ja veuré com pararé, anant a per totes fins al final.

Començo doncs, la gran escalada de posicions. Sembla que pel mig de la pista baixi una cabra desbocada, amb uns salts i una longitud de passa enorme, fent que cada 3 metres  recolzes per un petit instant el peu al terra, i propulsant amb força per tenir el menys temps possible els peus al terra. Una sensació brutal veure que els altres competidors és van quedant enrere, i tu vas baixant a una velocitat casi supersònica, jejejeje, i amb la sensació de fer un petit vol en cada salt. Totes aquestes sancions m’estan acompanyant mentre jo veig que l’ urbanització de Sierra Nevada cada cop la tinc més propera, fent que la línia d’arribada d’aquest repte estigués més aprop, i pensant amb el que havia passat, el que havia patit, veure i ser conscient de que la preparació que portava era pèssima per aquest repte, i poder tenir la certesa de que ho estava aconseguint, feia que aquells salts, aquella velocitat que per mi era estratosfèrica, fos tot el conjunt una pujada d’adrenalina i satisfacció que m’omplia d’orgull i felicitat, que es veu més engreixat, quan abans d’arribar a les últimes escales que em porten fins a la recta de meta, em trobo al Ramon i a la Carme, que m’animen com uns autèntics “hooligans” , fent que aquesta arribada amb l’estelada a la mà, sigui un autèntic regal a la meva petita trajectòria triatlètica.

Baixada estratosfèrica abans d'arribar a meta

Finalment puc acabar aquest últim tram amb 1:07:02 hores, i amb un temps total d’aquest triatló de 4:40:46 hores.

Molt content de la gesta i repte superat. Al final ha estat un triatló Half més un olímpic, amb uns temps de 9:24:48 més 4:40:46, fent un total de 14:05:34 hores de triatló.

Finisher d'un half + un olímpic

Em sento molt orgullós del que he aconseguit, he tret valoracions del que he fet, i la conclusió en que he arribat, és que no sabia a que anava, volia portar un control de les sensacions controlant el ritme, mantenint la calma, i fent que el ritme que portés, no era el meu de cursa. Un ritme menor al que podia portar, ha fet que esgotés les energies abans d’hora, però puc dir que he aprés molt d’aquest repte!!!

Ara només toca preparar més reptes i gaudir al màxim del que més m’agrada, tot esperant compartir-ho amb molts bons amics i ara especialment amb la meva parella Neus.

Auuuuu, aviat a per un altre repte!!! Carles, Victor!!! Madrid-Lisboa ens espera!!!

2ª Part: Desafio??? ... Toro??? ... Loco??? Què és això???

Dissabte dia 20:

El dia del Ramon i el meu!!!

Tots dos disputem el triatló llarg i ens llevem d’hora per fer un bon esmorzar. A les 5 del matí, poca cosa entra!!! Jejeje.

Després de deixar-ho tot preparat al cotxe, i haver esmorzat el que bonament em pogut, ens dirigim al “Pantano de Canales” per iniciar aquest Super repte.

Fa una mica de fresca, però la tendència és anar fent més bo a mesura van passant el minuts. Passem el control de boxes i ens disposem a deixar tot el material preparat per tardar el menys temps possible en el moment de la transició, però... em sembla que tardarem una mica!!! Jejejeje, aquesta transició serà llarga, ja que la peculiaritat d’aquesta transició és que s’ha de pujar del pantà fins a boxes, on hem de fer 1 km per camí de pedres i amb un desnivell de 100 metres!!!, un autèntic mal son!!! Jejejeje, però bé!!!  aquí estem amb el Ramon col·locant el casc, sabates... etc.

L’ambient és molt de “coleguillas” i sents algun comentari de ploramiques, però en breu sents a dir que si han fet no se quants km d’entrenament per allò. No res, no farem cap comentari!!!

Quan ja tenim tot el nostre material ben situat baixem cap al pantà per la baixada que després pujarem, i al arribar al costat de l’aigua ens trobem uns mini boxes per deixar unes bambes que hem de deixar per poder pujar després, així que en aquest triatló hi haurà 3 boxes!!!

Ja amb les bambes al seu lloc l’organització ens fa l’última xerrada. Amb el Ramon ens mirem i ens animem. Els nervis, l’emoció i l’ambient ens embolcallen amb un grapat de sensacions indescriptibles i on només tenim ganes de començar a nedar. Tot i això, he de ser prudent!!! Avui m’espera una cursa llarga però demà m’espera una altra cursa!!! La tàctica ha de ser conservadora i prudent.

Moments d'alegria abans de la cursa

L’organització ens diu que el neoprè està prohibit donat que la temperatura de l’aigua està per sobre dels 23º, i en un tres i no res ens diuen que ens tirem a l’aigua. Quan tots els 140 corredors estem dins l’aigua sentim un “bobinazo”  i somi!!! A nedar 2000 metres!!!

M’he col·locat al costat esquerra amb l’idea d’anar el més recte possible cap a les boies, ja que els girs són a l’esquerra. Veig un grupet de gent al meu costat dret que em va passant poc a poc, però jo intento portar un ritme de braços i respiració còmode, pensant en tot moment que no m’he de passar, i que he de resguardar ja que la cursa és llarga pensant que demà hi he de tornar, així que no m’estresso i vaig a la meva. L’aigua realment la noto molt calenta, però en aquest instant això no m’ha d’importar, jo continuo nedant a un ritme fàcil. No tinc ningú al meu costat, i davant meu a uns 150 metres veig un grup de casquets blancs ...Serà que m’ho he pres amb molta calma, i ja vaig últim??? No pot ser!!! ... De sobte, portant el mateix ritme, començo a passar algun nedador i això em motiva, però en breu, ja veig que arribo a l’última boia, ... no pot ser!!! Això se m’ha fet curt!!! ... Surto de l’aigua amb un temps de 34 minuts i 47 segons cantant-me el parcial 40, ... però que diuen??? Això tampoc pot ser!!!... , miro enrere i veig un grapat de casquets blancs encara dins l’aigua!!! Quina passada!!! Impressionant la imatge i impressionant el sentiment de satisfacció que em circula per dins el cos, però ara comença lo bo!!!

Sortida de l'aigua

Primera transició amb calma, m’eixugo bé els peus, em poso els mitjonets i les bambes, i cap amunt!!! Calma!!! La respiració va alterada ja que la rampa és exigent i encara no tinc un ritme assolit. Estic trotant però en moments estic caminant. Això és bastant dur, i no ho semblava tant.

Finalment, després de pujar aquest km i els 100 metres de desnivell arribo als boxes per agafar la bici. Aquest canvi el faig ràpid i puc sortir amb agilitat de dins els boxes. Ara començo 1 km de pujada cap a la carretera general tot intentant controlar l’eufòria que m’origina la bici. La ment continua en estat cautelós i pensant que la cursa és molt llarga, i quan arribo a la general, inicio un descens per carretera ampla on puc agafar amb molta facilitat els 80 km/h. Aquí comença i entra en joc part de la tàctica de supervivència. El primer que he fet al pujar a la bici ha estat hidratar-me, i el que he fet quan he arribat a aquest descens ha estat començar a menjar i mantenir aquests petits glops d’aigua per aportar els nutrients necessaris al cos. Tenint això clar, i arribant ja a la circumval·lació de Granada, em passa el guanyador de l’any passat i aprofito per a que em faci de referència. El seu ritme és molt similar al meu, però el tinc a uns 100 metres al meu davant, fet que m’aporta una petita ajuda en el sentit de la dosificació.

Amb la referència al punt de mira i amb la ment cautelosa ens apropem al primer port de la cursa, “el Purche”, on només començar-lo ja em sorprèn la seva magnitud de les seves rampes, ja que les primeres oscil·len el 13% tot i que són instants molt puntuals, on aviat manté un desnivell constant però molt menys dur del 6,5%, fins als darrers km on torna a obsequiar-nos amb rampes d’una grandesa del 15%.

Rampes del 15 %

En veure aquestes rampes no m’obsessiono en fer-les ràpid, sinó, que penso en fer-ho amb molta més calma i constància, fet que en coronar el port penso que no s’ha fet tant dur. Per ara les sensacions estan sent bones ja que vaig resguardant forces, tot i que en les super rampes d’aquest port he tingut que treure una mica de xispa per poder-ho afrontar. Una vegada coronat, començo un altre descens enllaçant la carretera de l’inici i anant a buscar la carretera que ens portarà al “puerto del Duque”. Un autèntic monstre si vas molt tocat!!!

Inicio aquesta aproximació cap al “puerto del Duque” amb una carretera que ens està obsequiant amb un desnivell constant costa amunt, i que em comença a mermar l’energia. Un altre inconvenient és que comença a fer molta calor i no corre res d’aire en aquest tram de circuit. Tot i això crec portar un ritme bo i prudent. Estic arribant a peu dels primers 3 km infernals amb rampes del 21%, i el Ramon m’atrapa pel darrere. Veure’l amb aquella cadència tant bona m’alegra la vista, però per contrapartida començo a pensar que vaig una mica tocat. Ens donem ànims i el deixo marxar.... no em puc permetre el luxe de portar el ritme que porta ell..., i en poc menys d’un km, comencem l’autèntica essència d’aquest port, on porto un ritme estratosfèric, però amb velocitats baixes, jejejeje.

No són molts km de port, però les rampes em deixen les cames una mica tocades. La calor és insuportable però he de tirar cap amunt. Vaig fent camí fins que tornem a enllaçar amb la carretera general, que ens portarà fins a la zona de boxes. És una carretera ampla, pesada i que et menja el pensament de mala manera. Veig que el ritme és molt precari, i el cap em comença a donar tombs. De lo trinxat que estic, començo a pensar si he d’acabar o m’he de retirar, creant així un moment de debilitat que intento superar fent-me creure a mi mateix, que ho puc superar i que només quedarà el córrer. He de continuar!!! Almenys avui!!! Si demà no faig el triatló olímpic no passa res!!! Però avui he de ser finisher!!! Això són els pensaments i el que m’he estat dient en moments de debilitat. Lo més fotut del cas, és que a 10 km del final d’aquest tram de bici, passem per davant de boxes per fer un bucle i tornar al mateix lloc que em merma més el pensament. Després de que els darrers km de bici es fessin eterns, amb una velocitat de 7 km/h i en que gairebé trenco la barrera del so, jejejeje, aconsegueixo arribar a la transició del córrer amb un temps de 5:08:15 per fer aquest sector. Baixo de la bici pensant que el que tinc que fer, és mirar de fer el primer km per veure com estic. Decideixo que si no estic bé em retiraré de la cursa. Així que faig la transició amb tota la calma del món, em prenc un gel i un bon raig d’aigua, i surto a per veure com i quines sensacions tindre.

Sortida transició run

Ara ja hi sóc!!! Amb les bambes ben cordades surto de boxes per començar l’ascensió al “pico veleta”, considerada la carretera més alta de la península, i jo amb unes ganes de córrer infernals, jejejeje. Així que només començar a córrer, surto per l’ urbanització de Sierra Nevada costa amunt, amb una calor que m’escalfa les idees, i una soledat impressionant. Tots els participants estem ben estirats en el recorregut i al ser un sol circuit circular, poca gent ens trobem.

No res!!! Que finalitzat el primer km ja començo a caminar, no puc mantenir un ritme de cursa, i el que faig és mantenir el cos en calma. Torno a pensar que si m’he de retirar... que si camino tota l’estona a lo millor no passaré l’hora de tall per meta... que les cames no em responen...etc. Al final em torno a mentalitzar i decideixo acabar la cursa d’avui, i la cursa de demà ja la descarto. Avui he de ser finisher i no em puc rendir. L’essència del triatló comença aquí, amb el saber controlar la ment, el saber estar, el saber patir, i veure que et toca fer encara 18 km més fins dalt de tot de la muntanya que no coneixes, i que només vols veure aquell radio telescopi per girar i tornar avall. El més dur del triatló és aquest últim tram, el de córrer. Les forces ja estan esgotades, i només et queda la força mental, la força de voluntat i l’orgull.

Coneixedor del meu estat i de que tocarà patir, continuo tirant muntanya amunt caminant i trotant a trams. He de beure i m’he de tirar aigua al cap, ja que la calor és com una olla a pressió, i m’he de mantenir fresc d’idees. Penso amb els meus amics, amb els companys d’equip que fan curses de muntanya, i tot i admirar-los en veure les curses que fan, ara encara els admiro més. Això de la muntanya és molt dur, i has de saber estar-hi!!!

Vista general del tram de cursa.
A la dreta Sierra Nevada seguint cap a les muntanyes i el radio telescopi al costat dret

Continuo amb el meu ritme precari però constant, resguardant una mica d’energia pel que em pugui passar. He de vigilar en no tenir cap baixada de sucre ja que per aquí no hi ha ningú. Els punts de control estan molt separats i per a que s’adonguin compte de que ha passat alguna cosa poden tardar una bona estona. A part, em sembla que començo a tenir mal d’alçada. El cap em comença a bombar fort i em començo a marejar. De cop, les forces m’abandonen i per un instant em sembla que no puc mantenir-me en peu. Decideixo parar i recolzar-me en un roc per a veure si em passa aquell mareig, i quan veig que les cames poden aguantar el meu pes torno a reprendre el vol. Estic a tant sols 4 km del punt més alt, veig el radio telescopi i després d’aquí tot és baixada. Així que amb concentració i mirant al terra torno a tirar amunt. Les hores van passant, i a mi no em sembla que passin tant ràpid. Finalment començo l’últim tram d’ascensió i on observo aquell majestuós punt de gir, un super radio telescopi que a mesura he anat pujant l’he vist gran, però ara que el tinc al costat em sembla enorme. Però el que si que és enorme, és el que estic fent!!! Ara només em toca fer una baixada estratosfèrica per a poder entrar dins el temps de tall, ja que amb una hora tanquen la meta i encara em queden 7 km de baixada. És factible poder-ho fer, però amb l’estat de cansament i el mal de cap que tinc, no se com anirà!!!

He començat el descens i els quàdriceps fan “pupita” , però he de tirar avall amb precaució. A mesura vaig baixant les sensacions van millorant i em puc permetre trams més llargs on puc trotar. De sobte, al meu davant veig un altre participant que va baixant molt a poc a poc i decideixo veure si el puc atrapar. M’animo, m’engresco i corro. Al final agafo aquest noi a falta de 2 km de meta, comencem a parlar i ens animem mútuament. Hem estat molta estona sols, i decidim anar junts fins a meta fent que aquests últims km és fessin més agradables. A part, ja començàvem a degustar el nostre triomf personal en poder ser finishers d’aquesta bestiesa de cursa.

Finalment, arribem altre cop a l’ urbanització de Sierra Nevada després de trotar, caminar i córrer per aquestes muntanyes, fent-nos pujar per unes grans escales per acabar de rematar les cames, i observant al fons l’arc d’arribada del que fins ara ha estat el triatló distància half més dur que he fet. Els últims metres són fantàstics, música, aplaudiments i gent animant, i amb aquest nou company de fatigues entrem junts per la línia d’arribada amb un temps total de tota la cursa de 9:24:48 hores. Tot just creuar aquesta línia sento el Ramon que em crida. Ell ja fa una bona estona que ha arribat, i el veig rialler, content i molt expressiu, ha fet una molt bona cursa, i ens felicitem. Aquesta sensació és impressionant, després de patir tant, però sentir que estàs feliç i compartir aquesta felicitat amb la gent propera que també ha patit lo seu, no te preu. Moltes felicitats Ramon per la teva gran gesta aconseguida, estàs fet una autèntica bèstia!!! Lo teu és la llarga distància i m’encanta poder-ho compartir amb tu, i que hagi estat una mica el causant de que puguis gaudir d’aquest esport també m’encanta.

Arribada a meta

Després d’avituallar-nos i descansar una mica, fent també una mica d’estiraments, decidim marxar cap a l’hostal. Abans però, torno a deixar preparada la zona de boxes per si l’endemà em decideixo donar la sortida al següent repte.

Finalment Finishers apunt de fer una cerveseta

Arribats a l'hostal fem un bon sopar, i amb la panxa plena decideixo que demà em llevaré per veure si puc córrer. Ja veure que acabaré fent!!! Així que ben d'hora a dormir.

1ª Part: Desafio??? ... Toro??? ... Loco??? Què és això???

Un nou desafiament, un nou repte, una nova aventura que va començar uns mesos enrere quan em vaig apuntar a un cap de setmana de triatló a Sierra Nevada.

Ja fa un parell d’anys, que vaig descobrir per internet la creació d’un triatló distància Half ubicat en terres andaluses i amb la peculiaritat de desenvolupar-se en cotes altes. Aquest detall, juntament amb la publicitat dient que és el triatló més dur del món, m’han injectat un desig i unes ganes de competició, que m’han dut a fer el passat 20 i 21 de juliol, juntament amb la gran companyia d’en Ramón Fitó, un cap de setmana de triatló pur i dur!!!

Cap de setmana on hi havia dos esdeveniments de distància diferent. Triatlons amb la mateixa duresa i mateixes característiques compartint circuits i que es podien fer per separat, fet que pel qui volgués fer un triatló distància half el dissabte era una opció molt temptadora, i una opció més normal, era un triatló olímpic per a qui volgués fer-ho el diumenge. Però per als més agosarats, l’organització va crear el DESAFIO TORO LOCO!!! i consistia en superar els dos triatlons, el de dissabte + el de diumenge.

Sabent això, i que sóc molt impulsiu, jo em vaig apuntar a aquest desafiament TORO LOCO!!!

Després d’apuntar-me juntament amb el Ramón, on ell es va apuntar al triatló Half del dissabte, vam començar a viure i pensar en aquests esdeveniments com si fossin un repte dur a superar, fent que tinguéssim ganes d’entrenar i poder superar els nostres respectius reptes.

Després dels entrenaments i de que els dies anessin passant, va arribar el dia de fer camí direcció Pinos Genil on teníem l’allotjament de les 4 nits que passaríem allí.

Iniciàvem així un viatge amb moltes ganes, amb la il·lusió d’assolir un nou repte i amb el temor de veure que ens trobaríem ja que veient la web de la cursa, allò tenia que ser molt dur. Tot i saber això, vam marxar convençuts de que ho gaudiríem al màxim!!!

Divendres 19:

Dia previ a la cursa.

Ja instal·lats a peu del port de Sierra Nevada, ens llevem d’hora amb el Ramon amb ganes i sentint l’olor a triatló, jejeje. Ens disposem a fer un petit entrenament i pujar a Sierra Nevada per veure com és la pujada, ja que els temors i pensaments són que aquestes rampes han de ser dures. Així que amb la fresqueta matinera iniciem el nostre entrenament previ a la cursa de l’endemà.

Amb calma, sense tibar molt de cames, fem el port de Sierra Nevada i baixem pel “Duque”...(una pujada estratosfèrica i infernal que faríem tant dissabte com diumenge). Després de comprovar que el paisatge i l’entorn són fascinants, les ganes de competir augmenten a mesura van passant les hores, però també ens donem compte, que aquí hi hem vingut a patir donades les característiques dels circuits. Finalment rodem 38 km, dels quals uns 28 km seran iguals als circuits de dissabte i diumenge. Són pocs km en relació als circuits complerts, però ja ens fem una idea de la magnitud d’aquest entorn. No serà fàcil!!!

Després d’un bon dinar i descansar una mica, pugem ara amb cotxe a Sierra Nevada per anar a buscar dorsals i assistir al “briefing”. Allí ens trobem amb altres competidors...(la gran majoria de Granada i Jaen). Sembla que l’ambient és d’un gran esdeveniment i recollint dorsals, el guanyador de l’any passat del desafiament dels dos dies, en veure que era un dels rivals a batre em va dir:

                _Mucha suerte para el fin de semana!!! Has venido a disputar la prueba???

I jo contesto:

                _Anda!!! Así eres el rival a batir???, jejeje, tranquilo que he venido a disfrutar de un fin de semana de triatlón!!! Jejeje. Ostias!!! Se te ve muy fuerte!!!

Després d’aquesta petita gracia i de comentar quatre coses més amb el Ramon, ens dirigim a la sala on feien el “briefing”. Fins a les hores tot havia estat fantàstic!!! Les ganes d’estar allí eren enormes, i les emocions que ens originaven aquelles muntanyes eren bestials!!! Però una de les petites taques negres d’aquest esdeveniment van fer acte de presencia a l’hora del “briefing”.

Zona de boxes a l'urbanització de Sierra Nevada

Si que resulta complicat i difícil organitzar una cursa d’aquest estil, però arribar a la sala i trobar-nos el director de carrera dient que ..._Aiii, no sabemos dónde está el proyector!!! Un momento!!!... i que la reunió comenci més de mitja hora tard no ho vaig trobar presentable, però el que va ser encara menys presentable, va ser el descontrol i crits i xerrameques de la gent durant l’explicació, preguntant coses cridant quan en cosa de 5 segons acabaven d’explicar. Ufff, impresentable!!! Allí tothom deia i feia la seva!!! Els organitzadors no portàvem un ordre de l’explicació, ja que anaven d’un punt al altre saltant-se parts importants de l’explicació per tornar-hi més endavant. I els corredors cridant i xerrant, no fent cas a la jutge de la federació Andalusa de Triatló aixecant-se mentre parlava. Realment per mi em va semblar una falta de respecte. “Pero bueno, España és así”.

Després de tot aquest enrenou, tornem a l’hostal i cap a dormir ben d’hora!!!

Pedals de foc nonstop... 29/06/2013

Un altre repte en ment, una altra il·lusió a realitzar, però aquesta vegada compartida amb uns grans amics del poble i Tona, juntament amb dos membres més de l’equip de Cervera-triatló.

Una nova aventura que començava uns quants mesos enrere, quan ens plantejàvem l’idea de participar en una prova nova per tots nosaltres, on els dubtes, l’incògnita de com seria, de com ho teníem que plantejar, dels km ha realitzar...etc, eren moltes coses a superar!!!..., però amb la il·lusió de batre els nostres dubtes i superar tots aquests km sobre una btt, van fer que al final ens apuntéssim a una de les proves més dures de btt considerada a nivell europeu.

Al final, la idea era superar els 220 km amb menys d’un dia, controlant totes les sensacions tot portant un ritme còmode, i mantenir el grup compacte per anar-nos animant entre uns i els altres. Però tot això necessitava d’un llarg entrenament, així que l’entrenament va començar a rodar. Tot i quedar per entrenar, els meus horaris i curses eren una mica incompatibles, així que jo no vaig poder realitzar tots els entrenaments que volíem fer.

El dia s’acostava, i amb moltes ganes i les idees clares, el divendres 28 de juny vam carregar la furgo de Jordi i vam tirar camí de Vielha. Pel camí les xerrades i comentaris de la cursa, juntament amb material de bicis, van fer que el trajecte és fes més amè, arribant a Vielha amb ganes de començar a pedalar.

Ja immersos dins els carrers de Vielha, l’aire que és respirava, a part de ser bastant pur, jejeje, era aire de pedals de foc, de btt, de cursa. Un bon grapat de ciclistes estàvem envaint aquesta població, i amb ganes de conquerir els 220 km d’aquesta cursa. Però en aquells moments tot anava molt ràpid, que si acreditació i recollida de dorsals, que si briefing, que si últimes compres, que si anar a sopar ràpid..., finalment, a les 23:15 hores vam arribar a l’habitació de l’hotel cansats de tot el dia, i lo fort!!!, que teníem que llevar-nos a les 3:45 per esmorzar i començar la cursa a les 5 del matí. Així que cap al llit i descansar de valent.

Dissabte 29 de juny!!! Era el dia!!! Després de matinar i fer un bon esmorzar, ens varem dirigir amb un fred de por, cap a la zona de sortida on hi havia tot un grapat de ciclistes amb ganes de conquerir la Vall d’Aran.

Primera presa de contacte amb els que serien els nostres companys i rivals de cursa. Molt bon nivell de corredors, i sense intimidar-nos, vam intentar trobar un bon lloc per començar la cursa. Encara ens estàvem posicionant dins el grup, que la organització super puntual, va donar el tret de sortida de la cursa a les 5 en punt. Ara sí!!! Comença l’espectacle!!!

Sortida amb frontals i ben d'hora al matí!!!

Primers metres dins els carrers estrets de Vielha, amb el frontal al cap i una sensació de neguit, de fred, de foscor, de control, de mantenir les emocions i no passar-nos de pulsacions, respirant un ambient de nerviosisme per part de tots els corredors quan entravem al primer camí, sortejant tolls i aragalls, aguantant l’equilibri sobre la bici degut a lo estret que estava tot i el gran nombre de corredors que volíem passar en aquell moment, ... per mi, crec que tots estàvem neguitosos i cautelosos per no posar el peu al terra o evitar alguna caiguda amb aquella situació de poca llum.

Ja amb el grup més estirat arribàvem al túnel de Vielha, i creuant per dins aquest túnel els frontals ja els comencem a apagar. La sensació de fred començava a desaparèixer, però el que semblava és que algú s’hagués deixat la calefacció oberta dins el túnel. Realment bastant contrast de temperatura des del principi fins entrar al túnel.Al sortir d’aquest, vam fer una baixadeta força ràpida amb aquestes 29 que portàvem, i en un tancar i obrir d’ulls, ja estàvem pujant altre cop!!! La característica d’aquesta cursa seria tot això!!! Pujar, baixar, pujar, baixar!!!

Només feia que despuntar la primera claror de dia, que ja teníem que posar els peus dins el primer rierol, així que veient això, peus molls casi tot el dia!!! Aquesta claror matinal ja ens deixava entreveure el paisatge tant gran i impressionant dels Pirineus.

Pel moment les sensacions eren força bones, tot i que crec que el ritme inicial havia estat més fort del que m’hagués agradat, sent finalment un dels causants de la meva fluixesa km més endavant. Tot i això, estava gaudint al màxim dels camins, dels corriols, dels companys, dels rivals, i sobretot, del paisatge de la vall, que era extremadament fantàstica. Però també hi va haver moments d’inquietud i ràbia, quan en petites cruïlles ens equivocàvem de camí, o ens trobàvem aquelles aglomeracions de competidors als primers corriols, que al final teníem que fer a peu per la gran quantitat de gent que passàvem per allí plegats. El fet de tenir que seguir un roadbook, i només disposar d’un gps, també ens resultava una mica difícil seguir el trajecte bo.

Dins els primers 60 km on encara em sentia valent

Els km anaven passant juntament amb les hores, fet que la hidratació i la alimentació tinguessin un paper importantíssim. A les primeres hores, ens vam deixar una mica de banda aquest tema, que crec que també va ser un dels causants de la fluixesa que vindria més endavant. El fet de rodar ràpids juntament amb molts dels competidors intentant no perdre molt de temps amb ells, va fer que no tinguéssim aquesta noció i falta d’aliment, fins que vam arribar als primers avituallaments, que amb la gana i el cansament que portàvem, ens van fer perdre molt de temps allí parats. Tot i això portàvem un bon ritme, fins que jo, pujant al coll de Sas, pel km 77 aproximadament, ja començava a notar aquesta fatiga i fluixesa al cos. Van ser moments difícils, ja que volíem anar tots junts i jo ja no podia portar el ritme de pujada dels meus companys, que juntament amb la calor que començava a fer, van fer que el meu estat anímic trontolles per moments. Ells m’anaven esperant, i això em donava recolzament anímic, però a l’hora, em feia sentir malament de cara a ells, ja que em tenien que esperar.

Vaig superar aquest coll on a la baixada em vaig poder recuperar bé, però tornant a pujar el coll de l’Oli, el desnivell i la calor van fer que el ritme que portava fos molt lent. Aquí ja només pensava en parar a dinar, i això no és un bon símptoma. Va ser moment de començar a gaudir de l’espectacle que em donava la natura!!! Aquelles vistes, aquell paisatge, aquells ocells volant lliurement, l’aigua dels rierols... tot això era el que volia viure, el que em donava ganes de continuar i veure que hi havia més endavant. Els companys m’anaven esperant, i jo el ritme ja l’havia baixat. No podia anar més ràpid, ja que si ho hagués fet, al final no crec que hagués creuat la línia d’arribada. Un s’havia de dosificar de la millor manera, o de la única manera que creia que ho podia fer!!!

Finalment arribem al avituallament d’Espui, on ens esperaven uns macarrons boníssims!!! Jejeje, allí vam fer parada per recarregar piles i reparar els contratemps de les punxades a la bici. Una vegada amb els macarrons a la panxa, ens varem disposar a pujar el coll emblemàtic de la pedals de foc, el coll del Triador, batejat per mi a les primeres rampes com el coll de l’escorxador!!! Jajajaja, allà els caps rodolaven camí a vall, començant pel meu!!! Jajajaja.

Una calor infernal, un ritme de pena i unes bones rampes, van caracteritzar aquesta pujada!!!

El cap m’anava dient, tranquil, ves fent, bon ritme, no t’estressis, deixa fer, deixa que les rodes rodin i tu només acompanya l’inèrcia!!! Mirava el temps, i encara creia que podíem passar el temps de tall per Espot, així que cap amagat, i cop de ronyons cap amunt!!! El cansament era evident, no em sentia còmode, i estava molt pensatiu de cara als meus companys. No podia permetre que per culpa meva no poguessin passar el temps de tall. Necessitava refrescar-me, i en alguna de les corbes de pujada baixava un rierol, que amb una aigua super fresqueta, hi feia paredes tècniques per a refrescar el cos i una mica la ment. Tot i fer aquestes coses, em dona la sensació de que no anava bé. Finalment arribant d’alt del coll, vaig poder anar agafant rivals de cursa que anaven més malament que jo, i això em va dona una mica d’ales per arribar amb més força, però el que em deparava la meva arribada d’alt de tot el coll, era una baixada de sucre, fent que amb una tremolo molt forta a les mans, i una sensació de pèrdua de visió, m’espantés una mica!!!

Després de beure uns quants gots de coca-cola, i menjar una mica, vam veure que el temps era molt just, i que no ens donava temps de passar el temps de tall, així que el que ens quedava fins a Espot, ho vam fer amb una mica més de calma!!!

Ja no podia ser!!! Érem conscients de que ens tindríem que esperar a Espot per l’endemà. El repte no podria ser el de poder fer-ho amb un dia, així que em sentia una mica culpable de cara als meus amics, per no poder arribar a temps i tenir que fer nit a Espot, però ells em dient que tranquil, que a lo millor no estàvem prou preparats per fer-ho amb un dia.

Quan vam arribar a Espot, vam fer un manteniment i repàs a la bici gràcies a que l’organització ens va posar a disposició de tots els participants, un grup de mecànics professionals que ens ajudaven en aquest tema. Una vegada amb les bicis preparades per sortir a l’endemà, vam anar a buscar lloc per dormir, i vam anar a fer un bon sopar per recarregar forces, una bona dutxa i ha dormir!!!

Al igual que la nit anterior només vam poder dormir 5 horetes, ja que ben d’hora l’organització donava la sortida des de Espot. Així que després d’unes bones torrades i uns bons embotits, ens vam presentar a la zona de sortida, i a l’hora en punt san tornem-hi!!!

Sortida Espot

Érem uns 60 que donàvem la sortida, i els primers km van ser molt ràpids. Anàvem tots junts, i la sensació de no poder portar el ritme de pujada igual que ells, no hi era!!! Semblava que estàvem tots igual!!!

En un tram de corriol espectacular!!!

Ara si!!! Estàvem gaudint de la bici, dels camins i corriols!!! I principalment del paisatge, que personalment crec que va ser més bonic i impactant aquesta segona part del trajecte. Això em feia sentir bé i còmode, tot el contrari que el dia anterior. Els km anaven passant, i el temps semblava que no passava tant ràpid!!! Això vol dir que portàvem un molt bon ritme!!!

Finalment arribem a la cota més alta del dia, i el que quedava era costa avall fina a Vielha!!! Jejeje, l’emoció, la velocitat, l’alegria ... eren sensacions que ens abordaven en aquells moments, i el fet de compartir-ho amb aquestes grans persones i amics, feia que encara m’agrades més aquest repte que estàvem apunt de finalitzar!!! Camins, paratges i els km passaven sense donar-nos compte, fent l’últim tram estratosfèric per la carretera, degut que els desperfectes de la riuada de setmanes prèvies, van tenir que modificar el tram de tornada.

Així que amb la nitro endollada al cul vam arribar a Vielha tot creuant la línia d’arribada amb unes 19:19:45 hores. Molt content de poder haver finalitzat una altra cursa, un altre repte, i sobretot de poder-ho compartir amb aquesta colla d’amics, que felicito de tot cor, ja que van estar a l’altura d’aquest repte, i vam poder ser finishers uns al costat dels altres!!!

Content d'arribar a meta!!!

Que gran que sou!!!

Vull felicitar a l’organització de Pedals de Foc pel gran desplegament de voluntaris que van prendre part a la cursa, de que tot estava molt ben organitzat, i ens vareu fer sentir especials en tot el tram de cursa!!! Gràcies!!!

Finalment afegir, que van ser moltes hores sobre la bici, que van ser moltes les sensacions i que no totes és poden expressar en un escrit de no se quantes paraules. Així que aquestes lletres venen a ser un resum del que va ser Pedals de Foc, tot i que em sembla que he escrit una bona “parafada”!!! jejejeje

Auuuu, ara a per la pròxima!!! El desafio Toro Loco ens espera a Sierra Nevada (Granada).

Com un ocel!!!

Deixant de banda les curses, el triatlons i aquestes coses que acostumo a fer, el passat 22 de juny vaig experimentar una altra nova sensació!!!

Sentir-me com un ocell era la idea!!!

Aquest any la meva germana em va sorprendre amb un regal d’aniversari una mica diferent. Com podria pretendre que em tires amb parapent??? Jejeje, doncs així ho varem fer!!!

Després de dos intents fallits per culpa de la meteorologia, el dia 22 de juny, varem poder arribar a la vall d’Àger per fer el nostre salt al buit, i volar com uns ocells.

Ens varem trobar amb el monitor que ens portaria durant el vol, i sense perdre molt de temps, vam pujar a d’alt de tot de la muntanya per poder iniciar aquesta aventura. Per motius de pes, la primera de saltar va ser la meva germana. Jo m’ho mirava amb il·lusió i ganes, i veure-la allà preparada i amb el somriure a la boca, em feia sentir content i feliç de poder estar vivint aquestes sensacions amb ella!!! Ufff, quina passada!!! Només tenia ganes d’abraçar-la i veure com l’hi anava i com vivia el seu vol!!!

Inici del vol de la meva germana

Tot apunt, i de sobte s’obra el parapent i comença a córrer i fiuuuuu, ja vola!!!! Quina passada!!! Està volant!!! Ja amb l’emoció al cos, ràpid cap a la zona d’aterratge per intercanviar emocions!!! El fort, és que va arribar ella primer, i no la vaig poder veure aterrar. Però el que m’enduc del seu vol, és que al arribar on estava ella, estava més que contenta i al veure’m em va fer una forta abraçada i em va dir que allò era una passada!!!

Jo emocionat de veure com estava, i de que ara era el meu moment, només tenia ganes de volar!!! Jejejeje. Així que repetim el mateix procediment. Pugem cap a d’alt, despleguem el parapent, i esperar que faci una mica de vent!!! Uffff, a mi em va tocar esperar una mica més!!! No bufava aire, i no podíem acabar d’obrir el parapent, així que amb les sensacions similars abans de començar un triatló, començo a suar una mica de les mans, i el cor batega amb ganes, però de sobte el vent fa de les seves, i podem obrir el parapent on començo a córrer i de cop ja no noto que toqui de peus a terra!!! Estic volant!!! Uuuaaaaauuuuuu, com mola!!!!

Agafant una bona embranzida

si!!! estic volant!!!

De l'emoció el cor em bategava a 170 pulsacions, però la sensació de tranquil·litat i llibertat, em va fer posar amb poc temps els batecs a la seva normalitat!!!

Veure des de l’aire els camins, corriols, ocells volar... t’imagines lo petits que arribem a ser, i de la manera tant gran i enorme en que vivim les coses!!! Realment un passada sentir aquestes coses.

Finalment el vol s’acaba!!! Sembla que a durat molt poc, i m’ha semblat poca cosa. No per que sigui poca cosa l’experiència, sinó de que volia que dures més temps el vol, i de sobte ja tocàvem terra!!!  

Finalment em puc tornar a abraçar a la meva germana, i li dic que ja tinc ganes de tornar a volar, i de que em treure el títol per poder-ho fer!!!

La conclusió és que ha estat una gran experiència amb molts sentits, i el fet de poder-ho compartir amb la meva germana, encara ha fet més gran l’emoció i els sentiments viscuts!!!

Gràcies germaneta!!!

Al costat de casa hi ha un indret infernal!!!

Ja ha arribat!!! Després d’un any tornem a tenir prop de casa uns personatges endimoniats, amb la ment perversa i amb unes idees extravagants, juntament amb uns altres personatges sonats i eufòrics per assolir i cruspir-se aquestes idees tot fent un rotet de satisfacció al digerir tot aquest grapat de km.

El club Pedala de Balaguer, ha tornat a preparar aquest 1 de juny el seu triatló internacional i el segon triatló infern.

En què consisteixen aquest triatló internacional i el triatló infern???

Doncs el triatló internacional no és res més que un triatló de distància half, on s’han de nedar 1900 metres, pedalar 90 km i córrer 21 km.

I el triatló infern, és un triatló internacional més un tram de bicicleta de muntanya. Això implica nedar els 1900 metres, pedalar 21 km de bicicleta de muntanya, pedalar 90 km amb bici de carretera i córrer 21 km.

Tot i que ho pinti com si només siguin uns triatlons de distància half, la zona escollida i el club pedala fan que aquests triatlons siguin bastant durs i exigents.

Sabent quin tipus de triatló són, sabent que m’agraden els reptes durs, i si faig memòria de que en aquest darrer mes he fet el Half Extreme man de Salou, el triatló Ironcat de distància ironman, només em faltava acabar el mes amb un triatló INFERN!!! Jejeje

El fet de que el Club Pedala es volca de ple per fer uns triatlons molt ben preparats, de que no hi falti de res, de que viuen el triatló i saben el que volen transmetre, de la zona, i de que tant sols estigui a 15 minuts de casa, ja te molts números de que aquests triatlons formin part del meu calendari tots els anys, ja que sempre tinc ganes de poder-hi anar!!!

Dit això, us faig cinc cèntims de com ho he viscut jo.

Són les 7 del matí de dissabte i començo a preparar tot el material per poder fer el triatló infern. Bicicletes, roba, bosses, neoprè, gels, una mica de menjar i bidons d’aigua. Sembla que ja ho tinc tot i ho col·loco tot dins el cotxe. El temps passa volant, ja són les 9 del matí i em poso a fer un esmorzar dinar força complertet...(mira que he d’estar hores fent una activitat física!!!)

Ja són les 10, els nervis i el neguit per arribar d’hora comencen a brollar per la sang, i quan ja ho tinc tot marxo amb la meva germana cap a Balaguer per dipositar les bambes, la gorra i els gels a la T2, que està situada sobre la passarel·la del riu a Balaguer. Allí em trobo amb el David i el Marc, companys i amics de l’equip que també deixen les seves respectives bambes. El fet de veure’ls per allí em dona un punt de tranquil·litat i de sentir-me content de veure que ells també estan allí per poder disputar les seves respectives carreres.

Una vegada tot deixat al seu lloc, i veure que en la transició no perdrem gaire temps donat que tinc la tercera caixa dins el box, marxem cap al pantà de Sant Llorenç per acabar de deixar tot el material al box de la T1, on farem el canvi de la natació amb les 2 bicicletes.

Quan arribem allí noto que la temperatura dels darrers dies no era igual a la que teníem, ja que la calor es feia notar!!! Ara faltarà veure com queda el tram de la natació, ja que durant l’última setmana, la federació ens ha estat enviant comunicats de que a lo millor suspendrien el tram de natació per tenir l’aigua a una temperatura inferior a 13 ºC.

Camí de la T1 amb les dues bicis i el material necessari!!!

Sembla ser que la temperatura està al límit, i els jutges ens comuniquen que retallaran el tram de natació sense suspendre’l, així que sabent tot això, em disposo a entrar les 2 bicicletes i el material necessari per fer les dues transicions. Altres companys i amics comencen a aparèixer per deixar i preparar el seu box, els 2 Jordis, l’Adrià, el Joan, el David, el Marc, el Xavi, i sobretot el Ramón, que em fa especialment gràcia i il·lusió el fet que s’estreni en aquesta distància. Tots en veiem i ens donem ànims!!! Això és una sensació brutal, veure i estar compartint aquests instants amb tots ells. Però aquests moments també són moments de soledat, on cadascú col·loca el material al seu gust o com creu que li pot anar bé el fet de deixar-ho d’una manera o altra. Jo em prenc amb calma tot el temps necessari, però com casi sempre passa, al final has de córrer per acabar de posar-te el neoprè!!! Jejejeje.

Doncs res, després d’enfundar-me el neoprè amb una mica de pressa, i de veure que l’afició i altres amics han vingut a animar, vaig tot content al costat del pantà per poder entrar i tocar l’aigua per veure si està tan freda!!!

Allí els ànims de la gent, i sobretot dels familiars, amics i coneguts, fan que les sensacions i emocions es multipliquin!!! Ara sí!!! Foto de rigor amb el David, que de tots els companys d’equip que estem reunits, ell també farà el triatló infern. Els altres faran el triatló internacional.

Amb la gran bèstia del David, un mega crack!!!
Els 2 infernals del Cervera Triatló!!!

Un cop feta la foto, i rebre els ànims de la resta de l’equip, em disposo a entrar a l’aigua. Sembla que no està tant freda com pintava, faig 4 braçades i em sento força còmode. Ara toca anar fins a la punta i zona de sortida. Estic sentint l’aigua força bé i no crec que estigui tant freda com diuen, però que hi farem!!! Ens retallen el tram!!!

A la zona de sortida som 23 els il·luminats que farem la versió infern, i com que som tant pocs fem foto de família!!! Les ganes i neguit per donar la sortida fan bullir l’aigua del pantà incrementant un grau més la temperatura, jejeje, i quan ja ens han fet l’explicació el jutges de carrera, i ens hem col·locat per començar, ens donen el tret de sortida, i vamos!!! Tots a nedar!!! Començo amb unes bones braçades però no em vull precipitar i anar més fort del que pugui anar, així que miro de nedar amb tècnica tot intentant mirar de mantenir referència amb els altres nedadors. Arribo a la primera i segona boia amb les sensacions d’anar força bé, tinc referència de 3 o 4 caps al meu davant i encaro la tercera boia. De sobte, a mig camí em quedo parat al mig d’un munt d’algues!!! Jejeje, estem tots atrapats en un niu d’algues. A cops i com podem en sortim!!! Jo continuo amb el meu ritme de creuer, el cap el tinc bé i veig que les distàncies amb els de davant és mantenen. Fem la segona volta, i sabent el que ha passat a la primera, el gir de la segona boia el faig una mica més corbat cap al costat de la bora del pantà per evitar així tot el gruix d’algues!!! Finalment surto de l’aigua en 5é lloc, amb tots els crits d’ànim i suport dels familiars i amics amb un temps de 17 minuts per fer els 1100 metres. Les sensacions són bones, i vaig a fer la transició per poder començar la BTT.

Sortida de l'aigua

Inici tram de BTT

Transició lenta pensant que he de fer les coses amb calma, sense inquietar-me i angoixar-me!!! Encara queda molta cursa, i he de dosificar!!! Surto del box amb bona respiració i no gaire alterat de pulsacions. Començo a pedalar i em passen 5 corredors, però jo a la meva!!! En breu començarem el patiment de la pujada i el ritme i les cames van bé, em sorprenc però vaig fent. Arribo a l’avituallament i agafo una botelleta d’aigua. Tot va sobre rodes!!! Jejeje. Tot just passat l’avituallament comença un tram de mig trialera o camí de cabres, ja que hi ha molta pedra solta i tot en pujada!!! A falta de 20 metres per arribar a d’alt perdo l’equilibri i poso el peu a terra, salvant així un petit tram amb dificultat. Ara ja està!!! Encara tinc que pujar una mica més, però la ment la tinc tranquil·la ja que se com és el circuit. Només he de pedalar i deixar-me portar pels corriols fins a baix al pantà!!! Gaudeixo del que queda de circuit, fent una baixada per corriols bastant ràpida!!! La sensació d’anar mig al límit de velocitat, i que en qualsevol descuit puc posar la roda del davant fora de la trajectòria i caure vessant avall, ufff, quina emoció i adrenalina!!! M’encanta!!! Les 29 van de cine!!! Miro el pantà sota meu, i veig els quasi 300 inscrits al triatló internacional que estan apunt de començar la natació. Però quines vistes més impressionants!!! Fantàstic!!! Estic gaudint com mai, i les cames per ara van bé. A veure com anirà el canvi de bicicleta!!!

Arribo a la transició havent fet la btt amb 1:15 hores. Més ràpid del que em pensava fer-ho, però ja està bé. Faig un canvi força ràpid, i ara comença lo bo!!! He de relaxar el cos i fer un canvi de postura sobre la bici. Els primers km em costen ja que m’ha agafat mal a les lumbars, però pedalo amb calma i amb bona cadència sense apretar, he de conservar forces i trobar-me mentalment.

En breu em passa el David, que amb un ritme i cadència brutal, sembla que vagi molt relaxat!!! Quin crack!!!

Ara és el moment de relaxar-ho tot i deixar de pensar amb els altres. Sóc jo, i només jo el que està fent el circuit. No m’he de fixar amb els que em passaran ja que d’aquí poc vindran els del triatló internacional amb més força que mai. Jo a la meva pujo a Vilanova i cap a Àger. Les cames van bé, però he d’afluixar el ritme, ja que si continuo així al final ho passaré malament. Crits d’ànim dels amics a mig circuit; els del triatló internacional van que se las pelan!!! I jo a la meva. Em creuo amb els altres companys, ens animem cridant com a bèsties. Això és fantàstic. M’alegro de veure’ls allí lluitant i de que van fent. Finalment, el tram de Tartareu em passa una mica de factura fent que tingui que afluixar una mica més el ritme. Allí em passen el Xavi i el Ramón que fan el triatló internacional. Ens animem i veure’ls amb aquella facilitat pedalant ric i em poso content. Això m’anima i fa que miri de pedalar amb una mica més de cadència.

Després de Vilanova de la Sal, ja amb la bici de carretera

Ara ja encaro l’últim tram de baixada. És un tram rodador i intento deixar portar la bici sense tenir que forçar les cames, però entrant a Balaguer ens queda pujar el mur de la creu!!! Allí s’hi reuneix un grapat de coneguts que et criden i t’animen com mai, fet que origina que pugis per allí com una bala!!! Jejejeje

Ara sí!!! Després de 4:05 hores sobre la bici de carretera faig la transició sobre la passarel·la. Em calço les sabates, la gorra al cap, i començo a córrer. Només sortir del box, els amics, l’afició, familiars, tots junts allí cridant!!! Ufff quina passada!!! Només per això les cames van soles!!! Jejeje

El ritme que porto no és molt alt, però si que és el ritme més còmode que puc portar. Tot i això, crec que el ritme és bo i només toca pensar com fer les coses. El cap treballa, s’emociona, s’angoixa, però he de saber mantenir la ment en blanc i tranquil·la. Moments de debilitat segur que en tindré, però ho hauré de superar. Penso en que tinc que beure en tots els avituallaments i menjar una mica sense passar-me, ja que el que puc aconseguir és un mal de panxa o treure per la boca el que m’he fotut!!!

Els ànims de la gent i el passar per dins de la població, fan que la ment és distregui, i això està bé. Però al final de la tercera volta, a falta de la última, el cos ja nota molta fatiga i comença a flaquejar... penso amb lo que vaig fer al ironcat, i camino una mica per tranquil·litzar el cos. En pocs minuts veig que puc portar un altre cop el ritme de creuer, ha estat un moment de baixon, però l’he pogut superar!!! ... ara només toca gaudir com se pugui la darrera volta. Durant la carrera ens hem anat creuant amb tots el companys i amics, ens hem saludat i donat ànims, però ara toca lo bo... són els darrers metres, i tots els allà presents criden i t’animen, Ufff, quanta emoció barrejada!!! El fet de veure que els teus familiars i amics t’animen, i el patiment i fatiga que portes a sobre, et fan sentir un grapat de sensacions fen-te sentir content per superar un altre repte important.

Arribada!!!

Finalment creuo la línia d’arribada amb 7:49:31 en la posició 13 dels 23 que hem començat, però dels 14 que hem acabat.

Felicito a tots el allà presents per tot el suport donat. Què grans que sou!!! I també felicito a tots els amics i companys que han pres part d’aquesta cursa!!! Sou uns veritables cracks!!! El fet d’intentar portar a terme una cursa d’aquestes característiques, deixant de banda el resultat obtingut, us fa ser molt grans!!! M’encanta estar amb vosaltres i compartir tot això, experiència, emocions i felicitat!!! Això és la màgia de totes aquestes vivències!!!

Ara a veure quina altra en preparem!!!